T'escric, estimat, sense saber què hi acabaré de dir en aquest full. Potser t'explico que estic bé i tranquil·la aquí al poble, que no em falta ni menjar ni beure a casa dels pares, que estic tornant als indrets de quan era petita i netejant el cos de tant de fum de cotxes i l'ànima de tant de soroll de clàxons.
T'escric, estimat, avui que a fora plou com si algú hagués passat els núvols pel corró i que el pare remuga perquè no pot sortir a arreglar el sostre de l'abeurador. Sense saber què et puc dir que t'emocioni o et faci content, potser et diré que ahir la tieta va teixir uns mitjonets pel menut (que sembla que ho sentís des d'aquí dins perquè no parava de regirar-se) o que la mare ens ha arreglat l'habitació de dalt per quan sigui el moment.
T'escric, estimat, perquè no se m'acudeix com més tenir-te entre les mans. Sempre m'ha resultat fàcil buscar-te entre les línies, a dins dels punts de les is, darrera dels segells. T'escric i ja sé que no rebré mai la resposta en forma de carta sinó en un remoure fulles el vent, en un raig de sol que em farà aclucar els ulls, en un ruixat com el d'avui que m'obligarà a adreçar-te quatre ratlles i un petit poema improvisat que et poso a dins del sobre, també.
Ara m'enfilaré amb cura i guardaré el sobre al bagul de l'armari verd. Et deixaré la clau al lloc de sempre perquè, quan t'escolis entre la penombra de la lluna minvant, em llegeixis i potser moguis un pèl la fotografia que ens van fer aquell estiu o deixis la porta mig oberta perquè l'endemà al matí sàpiga que ja l'has rebut.
Fins aviat,
N.
