Era la
primera vegada que li passava. Aquell any sabria el dia exacte.
Així que de
bon matí es va llevar i va mirar el cel. La temperatura era
agradable però el blau era tenyit de grisos amenaçadors. La gent
s'afanyava cap a la feina per por que els enganxés el ruixat
imminent. Ella gaudia de la quietud, volia assaborir tant com pogués
aquella sensació única.
Va
preparar-ho tot pel ritual d'acomiadament. A sobre la taula, una
clara ben fresca i un tall de crocant de la “Xixo” a punt de ser
engolits i, a terra, el biquini de flors, unes sandàlies i la
llibreta de passatemps gastada. Mentre s'acabava els dos plaers
estiuencs, la resta de símbols cremaven amuntegats en un racó. I,
de sobte, van començar a caure les primeres gotes de tardor.
Ara ja res
no la inquietava. Aquell 19 de setembre seria l'últim dia d'estiu,
si més no del seu estiu únic i breu. Era la primera vegada que li
passava i ja no tenia por de l'hivern etern que esclatava a prop de
les finestres dels balcons.
