La magnitud de la tragèdia és incalculable. Això ho pensa en el moment precís en què fa un bot per agafar l'ampolla al vol, tot i saber que és massa tard. El vinet de 9 euros (un dia és un dia) topa contra la barana, el vidre s'esmicola i comença a gotejar el vi pel forat de l'escala. Immòbil va seguint el so, com més va més tènue, del líquid fosc caient a cada pis. Són dos quarts i a dos quarts arribarà ell (o potser hauria de dir “arriba”) amb una camisa de fil i una barra d'encens. Ella somriurà amb la fregona a les mans, les bosses del super encara al terra de l'entrada i la samarreta dels "campamentos de verano" amb dues enormes llànties de suor. I pensa que allò de l'erecció potser no era cap tragèdia.
Després del substitut low cost del rosat vessat, el cap li dóna voltes i només té ganes d'entortolligar-se amb el llençol com quan tenia set anys i dormir, dormir. Evidentment no li ho pot dir, a ell, que segueix amb les frases predeterminades que tan segur està que enamoren. Ella s'avorreix profundament i se li escapa un badall. Ell s'enfada i diu que totes sou iguals, que sou unes barjaules, unes escalfabraguetes i no sé quines barbaritats més. El daltabaix la desperta de cop i li fot una bufetada com sempre havia somiat que era capaç de propinar abans de fotre'l fora a empentes. Fa l'últim cop d'ull al menjador i escura el cul de vi, directament de l'envàs. En acabat, fa un petó a la part de sota de l'ampolla que diuen que dóna sort amb el sexe i se'n va a dormir sola. Es trasllada al món dels somnis amb un decorat de conte d'aquells que comencem amb el “hi havia una vegada un príncep convertit en gripau” i ella que va guarnida com una princesa amb vestidet rosa i corona d'or, se'l mira un moment i riu abans d'esclafar-lo amb el peu. Ecs.
L'endemà l'estómac només accepta un cafè amb llet i un mini de formatge, si us plau. Natural, merci. Que tens algun diari per aquí? “Detingut a la Toscana un presumpte delinqüent que es feia passar per venedor de cosmètics”. Llegeix el titular de cua d'ull mentre busca els passatemps, però la foto la fa recular pàgines. No pot ser! El malparit s'estava a Itàlia, i jo enviant-li cartes perfumades a l'altra banda de l'Atlàntic. Ets burra, ets burra, ets burra. Ni sexe ni amor. Sort que va decidir fer cas a aquella frase que havia llegit en algun llibre que ja havia oblidat i si l'havia oblidat, tal com deia una amiga seva, és que no era gaire bo: “Mentre busco la meva mitja taronja, vaig menjant mandarines”, que si no a hores d'ara li fotria el maletí de cosmètics per no sap on, però faria mal.
“Qdm a ls 2?tia qina mrda d nit...ja txplicre!mua!porta taper!” Un sms curt i precís per mantenir la intriga i assegurar-se que la Paula l'acompanyarà a dinar a qualsevol parc on no les coneguin, sense un cambrer que faci bromes estúpides i es respiri olor de fregit pertot. Necessita que l'escoltin i plorar, però acaba renegant de tot i cantant i cridant per les Rambles. Uns quants quintos a tres o quatre bars i tornar fins a casa caminant sola i buscant pels aparadors, com si li poguessin oferir alguna cosa. Troba curiós no poder anar torrada pel carrer a mitja tarda sense que tothom la miri amb fàstic, si quan ho fa a mitja nit ningú no ho troba estrany. Bé, més val que deixi la sociologia per un altre dia.
Arriba a casa i es convenç que anirà a la propera reunió d'escala amb una proposta estrella. És una llàstima que no tinguin una piscineta comunitària aquests pisos. Ara mateix es llençaria de cap a l'aigua i el contacte fresc a la pell seria com estirar-se a la gespa humida una tarda d'estiu, o com llepar el primer gelat de la temporada un dissabte havent sopat... Splaaash!
Ja li passa de vegades, que li sembla que forma part d'una tira còmica.
dimarts, 28 de juny del 2011
dimecres, 22 de juny del 2011
Trenca'm a bocins
La cançó va començar i les primeres notes forçaren allò que devia ser una connexió mental de no sabia quins teixits encefàlics. El cervell desconegut donava ordres i ella, que mai fins llavors no havia sentit tan intensament la força d'uns acords, obeïa sense poder opinar. Feia anys, amb les mateixes notes, estava asseguda en aquell tamboret sense atrevir-se a dir que era tan incòmode. Quan hi seia, no notava el mal als malucs, no la molestava haver-se d'estar movent lleugerament a dreta i esquerra per no sentir l'encarcallament dels ossos de la columna, era la seva treva.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", es repetia mentre els dits estrenyien les vores del tamboret. Una cervesa, dues, tres, moltes. No sabia quantes. Un ambient ple de gent i rialles i mirades de confidencialitat que, lluny de fer-la sentir bé, li produïen sensació de nuesa. Estava despullada davant de les mirades ferotges de la gent més distingida d'aquella ciutat que s'havia convertit en confort per alguns i en una trampa per altres. Foscor i alcohol es barrejaven per fer-li més suportable aquella situació sortida del surrealisme més primerenc. Algú parlava amb ell, que servia des de l'altre costat de la barra. Ell li responia amb una rialla de sarcasme que segur que volia dir "segur que cau, ja la tinc". Necessitava aire, molt. Potser més valia pagar, recollir la seva jaqueta esgrogueïda i anar-se'n a casa, sota la seguretat de les quatre parets. Però ell la mirava des del final de la barra, somreia i li obria una altra cervesa. Ja tenia una mica d'aire. Al cap de poca estona, la persiana del local es tancava i només hi quedaven ells dos. Ella deixava, per fi, el tamboret. S'aixecava, feia algunes passes amunt i avall, mirava els quadres de les parets i les taules amb restes del líquid dels culs dels gots.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat". Ell remenava l'ordinador buscant la cançó i quan la tenia, la tornava a mirar i reia, com amb un riure espontani, com qui riu davant una criatura sense saber per què. A ella, li agradava pensar que era admiració. Bevien dues cerveses més (o eren gintònics?) Se li acostava i li tocava la punta del nas. Ella mirava el terra, sense poder aguantar el somriure de coqueta. El cor li bategava incontrolablement, les mans feia estona que no sabien on reposar, es tocava els cabells, tornava a seure al tamboret amb un moviment ràpid.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat" i estrenyia la fusta entre les puntes dels dits. Ell tornava ben a prop seu, tot i que ella tirava el cos lleugerament enrere. La silueta de l'amic parlant amb ell a la barra unes hores abans i la seva rialla li feien moure el cos una mica més enrere encara, com si es resistís al què era clarament irresistible. Ell la resseguia avall: la galta, el braç, la cintura, el cul. I amunt: un pit, tots dos, el melic i ai! "Fes pinta de seguret...". Les mans ja no tenien força, baixava del tamboret i quedaven drets, l'un davant de l'altra. Ella seia a la barra, ja gairebé sense roba, ell corria a tancar la porta amb clau. "Fa fred". Ell la pujava a coll, ella tancava els ulls. I la cançó sonava. "T'agrada?". I tornava a sonar.
Cada nit semblava diferent però la història, com la cançó, es repetia: "Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", una altra cervesa, "més val que me'n vagi a casa", unaltracervesa, "t'agrada?", untracevsa...
( )
Aquella nit, es va asseure en un tamboret que no devia ser el de sempre perquè es desequilibrava (o hi havia alguna de les potes lleugerament més curta o el terra tenia desnivells imperceptibles però molestos). Com de costum, no va fer cap comentari sobre l'estat del tamboret. Es va quedar ben quieta mentre una cervesa se li plantava al davant molla de tan freda. Avui la gent estava ben animada, fins i tot uns quants s'atrevien a ballar en el poc espai que quedava entre la barra i la sortida. Les cares de cada nit la miraven, ella somreia de tant en tant i bevia, i bevia. El grup d'amics d'en Tom la va mirar i, sense cap mania, van esclafir en una rialla col·lectiva. Ja no li serviria repetir la frase de llibre d'autoajuda, i per això va fer l'últim glop.
Abans que ell reaccionés i li obrís la següent ampolla, i en un d'aquells moviments subtils a dreta i a esquerra, el tamboret es va desequilibrar. L'equilibri mai no havia estat el seu fort, però va tenir la gran idea de saltar i posar tots dos peus a terra. Els ulls ansiosos de fer el xafarder es van centrar tots en ella (fins i tot li va semblar que la música parava de sonar). Per sort, no havia caigut, tenia les dues mans aferrades a la barra amb força però no havia caigut. El tamboret no va tenir la mateixa sort i va caure estès a terra, amb un terrabastall que va cridar l'atenció dels pocs que estaven entretinguts amb les seves converses i que no necessitaven les dels altres.
Ella va girar el cap i ho va veure clar: el tamboret fet mil bocins. La respiració li va canviar, com si els pulmons se li obrissin després de molt de temps de funcionar a mitges tintes. Avui sí. Va treure el moneder i va pagar mentre davant de la porta del local, un colom bategava les ales i s'enlairava amunt, amunt...
- Nina, estàs bé? Canvia aquesta maleïda cançó. Des de la cuina l'he sentida sonar no-sé-quantes vegades, no entenc com no t'avorreix.
- T'agrada? - li va preguntar ella encara navegant entre la realitat i el record.
Ell la va mirar sobtat.
- Vols dir que estàs bé?
- Sí, ara ja la podem canviar.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", es repetia mentre els dits estrenyien les vores del tamboret. Una cervesa, dues, tres, moltes. No sabia quantes. Un ambient ple de gent i rialles i mirades de confidencialitat que, lluny de fer-la sentir bé, li produïen sensació de nuesa. Estava despullada davant de les mirades ferotges de la gent més distingida d'aquella ciutat que s'havia convertit en confort per alguns i en una trampa per altres. Foscor i alcohol es barrejaven per fer-li més suportable aquella situació sortida del surrealisme més primerenc. Algú parlava amb ell, que servia des de l'altre costat de la barra. Ell li responia amb una rialla de sarcasme que segur que volia dir "segur que cau, ja la tinc". Necessitava aire, molt. Potser més valia pagar, recollir la seva jaqueta esgrogueïda i anar-se'n a casa, sota la seguretat de les quatre parets. Però ell la mirava des del final de la barra, somreia i li obria una altra cervesa. Ja tenia una mica d'aire. Al cap de poca estona, la persiana del local es tancava i només hi quedaven ells dos. Ella deixava, per fi, el tamboret. S'aixecava, feia algunes passes amunt i avall, mirava els quadres de les parets i les taules amb restes del líquid dels culs dels gots.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat". Ell remenava l'ordinador buscant la cançó i quan la tenia, la tornava a mirar i reia, com amb un riure espontani, com qui riu davant una criatura sense saber per què. A ella, li agradava pensar que era admiració. Bevien dues cerveses més (o eren gintònics?) Se li acostava i li tocava la punta del nas. Ella mirava el terra, sense poder aguantar el somriure de coqueta. El cor li bategava incontrolablement, les mans feia estona que no sabien on reposar, es tocava els cabells, tornava a seure al tamboret amb un moviment ràpid.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat" i estrenyia la fusta entre les puntes dels dits. Ell tornava ben a prop seu, tot i que ella tirava el cos lleugerament enrere. La silueta de l'amic parlant amb ell a la barra unes hores abans i la seva rialla li feien moure el cos una mica més enrere encara, com si es resistís al què era clarament irresistible. Ell la resseguia avall: la galta, el braç, la cintura, el cul. I amunt: un pit, tots dos, el melic i ai! "Fes pinta de seguret...". Les mans ja no tenien força, baixava del tamboret i quedaven drets, l'un davant de l'altra. Ella seia a la barra, ja gairebé sense roba, ell corria a tancar la porta amb clau. "Fa fred". Ell la pujava a coll, ella tancava els ulls. I la cançó sonava. "T'agrada?". I tornava a sonar.
Cada nit semblava diferent però la història, com la cançó, es repetia: "Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", una altra cervesa, "més val que me'n vagi a casa", unaltracervesa, "t'agrada?", untracevsa...
( )
Aquella nit, es va asseure en un tamboret que no devia ser el de sempre perquè es desequilibrava (o hi havia alguna de les potes lleugerament més curta o el terra tenia desnivells imperceptibles però molestos). Com de costum, no va fer cap comentari sobre l'estat del tamboret. Es va quedar ben quieta mentre una cervesa se li plantava al davant molla de tan freda. Avui la gent estava ben animada, fins i tot uns quants s'atrevien a ballar en el poc espai que quedava entre la barra i la sortida. Les cares de cada nit la miraven, ella somreia de tant en tant i bevia, i bevia. El grup d'amics d'en Tom la va mirar i, sense cap mania, van esclafir en una rialla col·lectiva. Ja no li serviria repetir la frase de llibre d'autoajuda, i per això va fer l'últim glop.
Abans que ell reaccionés i li obrís la següent ampolla, i en un d'aquells moviments subtils a dreta i a esquerra, el tamboret es va desequilibrar. L'equilibri mai no havia estat el seu fort, però va tenir la gran idea de saltar i posar tots dos peus a terra. Els ulls ansiosos de fer el xafarder es van centrar tots en ella (fins i tot li va semblar que la música parava de sonar). Per sort, no havia caigut, tenia les dues mans aferrades a la barra amb força però no havia caigut. El tamboret no va tenir la mateixa sort i va caure estès a terra, amb un terrabastall que va cridar l'atenció dels pocs que estaven entretinguts amb les seves converses i que no necessitaven les dels altres.
Ella va girar el cap i ho va veure clar: el tamboret fet mil bocins. La respiració li va canviar, com si els pulmons se li obrissin després de molt de temps de funcionar a mitges tintes. Avui sí. Va treure el moneder i va pagar mentre davant de la porta del local, un colom bategava les ales i s'enlairava amunt, amunt...
- Nina, estàs bé? Canvia aquesta maleïda cançó. Des de la cuina l'he sentida sonar no-sé-quantes vegades, no entenc com no t'avorreix.
- T'agrada? - li va preguntar ella encara navegant entre la realitat i el record.
Ell la va mirar sobtat.
- Vols dir que estàs bé?
- Sí, ara ja la podem canviar.
dijous, 9 de juny del 2011
Gat escaldat, aigua tèbia tem
L'Èrica i la Martina es coneixien de la universitat. Ni l'una ni l'altra no recordava com havien coincidit. Bé, les havia presentat un company de carrera que després seria un gran amic. No recordaven, però, si de seguida havien congeniat o si va ser tot fruit del daltabaix a casa l'Èrica i del paper de consellera experimentada de la Martina, que no guardava cap imatge del pare i la mare junts. El desequilibri familiar i l'actitud distant i freda del pare de l'Èrica les van unir gairebé tant com el fet de ser de poble, de saber-se de memòria refranys i de ser feministes fins a la medul·la.
De tant en tant, es trobaven a la tarda, recorrien unes quantes terrasses de Gràcia i finalment compraven un vinet per regar el sopar improvisat. Sovint, sortien de festa i ballaven rumba i salsa i cançons cutres que parlen d'amors impossibles. Un dia, van recórrer comarques gironines cantant que no hi ha enlloc com el sud per fer l'amor i fent broma amb els senyors dels peatges. Sempre parlaven de l'amor i sobretot de l'odi, dels homes i sobretot de les dones, de la mort i sobretot de la vida.
La universitat se'ls havia acabat, a una abans que a l'altra, i els camins, encara que soni a tòpic, s'havien separat. Aquella trobada fortuïta els havia fet brillar les ninetes a totes dues, i aquella altra coincidència les va posar al dia. Un pis de sostres alts al bell mig de Barcelona, un terra de parquet, un sofà de pell negra i uns quants coixins que hi feien bonic. L'Èrica hi vivia amb el seu xicot, un noi llest i agradable. La Martina primer es va desconcertar, però de seguida va seure, es va prendre una clara i va somriure a l'amiga, que l'observava amb una barreja d'emoció i nerviosisme. Una mirada de complicitat i una rialla recordant conquestes passades.
Dos gats escaldats que s'havien atrevit amb l'aigua tèbia.
De tant en tant, es trobaven a la tarda, recorrien unes quantes terrasses de Gràcia i finalment compraven un vinet per regar el sopar improvisat. Sovint, sortien de festa i ballaven rumba i salsa i cançons cutres que parlen d'amors impossibles. Un dia, van recórrer comarques gironines cantant que no hi ha enlloc com el sud per fer l'amor i fent broma amb els senyors dels peatges. Sempre parlaven de l'amor i sobretot de l'odi, dels homes i sobretot de les dones, de la mort i sobretot de la vida.
La universitat se'ls havia acabat, a una abans que a l'altra, i els camins, encara que soni a tòpic, s'havien separat. Aquella trobada fortuïta els havia fet brillar les ninetes a totes dues, i aquella altra coincidència les va posar al dia. Un pis de sostres alts al bell mig de Barcelona, un terra de parquet, un sofà de pell negra i uns quants coixins que hi feien bonic. L'Èrica hi vivia amb el seu xicot, un noi llest i agradable. La Martina primer es va desconcertar, però de seguida va seure, es va prendre una clara i va somriure a l'amiga, que l'observava amb una barreja d'emoció i nerviosisme. Una mirada de complicitat i una rialla recordant conquestes passades.
Dos gats escaldats que s'havien atrevit amb l'aigua tèbia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)