El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps. De sobte, tu em vas regalar el tacte dels dits a la galta i em vas despertar com quan ens vam conèixer, que jo semblava adormida i tu un so molest i ininterromput que m'obligava a obrir els ulls.
Fa molt anys que les nostres olors van coincidir. Des d'aleshores, per mi tot ha estat tu: el meu perfum, el meu alè.
Jo sempre havia estat una noia més aviat reservada. Potser era la meva manera de ser o potser hi havia gran part de la manera com havien volgut que fos. De l'escola de monges, amb una formació rígida i disciplinària “Sí, Madre”, “Que Dios le bendiga, Madre”, vaig passar a l'escola pública. La meva versió de la realitat va ser pervertida per aquells altres joves, despreocupats i amb espurnes de revolta a les ninetes, tal com cantaven els seus discman. La tutora, com era evident, va demanar cita amb la meva mare la segona setmana de curs “Sembla que la Mireia té alguns problemes amb les altres noies de la classe. Em sembla que no acaba d'encaixar, potser li aniria bé compartir algunes activitats extraescolars amb elles”. I així vaig començar a tocar la guitarra elèctrica els divendres de 5 a 7. Res de cançons carrinclones amb Jesús com a protagonista com es pensava la mare, no. “Adiós, Madre”, em repetia mentre memoritzava els acords de l'última de Nirvana.
Llavors, et vaig conèixer. Va ser a l'espectacle de final de curs: tu les baquetes, jo les cordes, i aquella bona olor...
Uns anys més tard, et decantaves per les polítiques, jo pel periodisme. Recordo que no va ser fàcil convèncer la mare que no tenia cap intenció de convertir-me en metgessa i que tu no hi tenies res a veure. Els caps de setmana pujava de Barcelona per anar-la a veure, i a sentir: “Tant periodisme t'està trastocant, i amb aquest que vas... Filla, que no vas aprendre res a l'escola?” I jo per dins figurava la reacció el dia que sabessis tota la veritat, i canviava de tema perquè preferia no imaginar-m'ho.
Els anys a la facultat van ser com obrir els porticons de bat a bat i quedar-te contemplant la immensitat del món.
Nosaltres ens vam fer forts, lliures. Vam reunir quatre duros pel lloguer i un matalàs, la resta va sortir sola. Tot i que ens vèiem poc durant el dia, les nits eren nostres i sobretot aquelles nits. Era el tercer any de carrera, tot era eufòria entre els estudiants i jo vaig aprendre el sentit real del “a cada bugada, es perd un llençol”. Les assemblees eren gairebé diàries, la ironia de les pancartes constant, l'alegria em rajava pel cor i pels braços i pel remolí de darrere el clatell. La meva missió al campus ja no passava per les aules de periodisme i ignorava els correus de les companyes d'alguns grups de treball recordant-me la imminència dels terminis d'entrega. Els primers mesos, em vaig dedicar a entrar a les aules a informar de les manifestacions, a repartir octaus als qui baixaven dels ferrocarrils, a parlar pels passadissos: que ens estan robant la universitat, que hem d'actuar, que en som molts i en serem més, bla, bla.
Tenia una causa per defensar i tantes xerrades, assentades, cartells...
Sovint coincidíem encolant parets o repartint pamflets, em miraves i em deies que era la teva princesa i jo renegava de la monarquia i llavors recorries a aquella de Cesk Freixas, “ets la meva princesa de la revolta”. Bé, així millor. Ben aviat, però, ja no vaig plantar més cartells sinó que, havent-me guanyat la confiança dels teus amics, vaig participar en accions: que la Mireia no hi pot faltar, que és una tia legal, que serà un cop, que aquesta serà grossa, va, va, sí, sí.
I així vaig començar a militar com déu mana.
Sense adonar-me'n, vas aconseguir que el teu món fos el meu també. Dedicàvem matins, vespres i caps de setmana, que ara passava sencers a Barcelona, a la causa. Fins i tot somiava en Via Laietana plena de gom a gom, i tu i jo, enfilats a la teulada més cèntrica, deixant caure un missatge contundent que cobriria totes les finestres de la façana. Tu eres feliç, jo em sentia rebel i et veia feliç. La mare es queixava que no em veia i cada vegada que li trucava tot eren retrets.
Fins que ja no li vaig trucar més.
I la resta és fàcil d'imaginar: eufòria, passió, compromís i tanta energia que hi havia moments que pensava que no era possible desprendre'n tanta. L'estat d'alerta era permanent i ens mantenia vius, literalment. Ai, però no hi ha res que duri per sempre, diuen, i un vespre ells van ser més ràpids. “Da gracias, hijoputa”. Suposo que sabies que les gràcies eren per deixar-te una nit més al meu costat, però no me'n vas dir res.
El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps.
Un temps que converteix en abisme l'espera entre visita i visita a la Model, un temps que ja no té sentit, que em pressiona el pit i em deixa sense respiració a mi i sense forces a tu.
dimarts, 31 de maig del 2011
divendres, 27 de maig del 2011
Tot està per fer i tot és possible
Massa tard per engegar l'ordinador,
ja ho sabia.
Per sort, les úniques marques que portava aquell divendres eren del sol imponent. Va posar aigua a les flors, va trucar als qui estimava "ei, on ets? tot bé? d'acord. Sí, jo també. Bona nit" i va fer sonar una cançó bonica.
Va pensar que estaria bé escriure-ho, però entre tantes imatges, no sabia quina paraula escollir. Per sort, va pensar, sempre ens quedaran els poetes (i els fotògrafs).
ja ho sabia.
Per sort, les úniques marques que portava aquell divendres eren del sol imponent. Va posar aigua a les flors, va trucar als qui estimava "ei, on ets? tot bé? d'acord. Sí, jo també. Bona nit" i va fer sonar una cançó bonica.
Va pensar que estaria bé escriure-ho, però entre tantes imatges, no sabia quina paraula escollir. Per sort, va pensar, sempre ens quedaran els poetes (i els fotògrafs).
dilluns, 16 de maig del 2011
Espera
El lloc era prou acollidor. Unes línies sense fi s'estenien davant nostre com un camí inacabable, encara que delimitat a banda i banda per uns murs de ciment. El vent s'escolava per entremig dels murs com una brisa suau o, a voltes, com el més enutjat dels vendavals. La quietud era la característica més adequada per descriure el lloc. Tanmateix, en algun moment, una ànima massa adormida es deixava entreveure, encara que fos només per un instant. El conjunt es movia entre l'urbanisme i la naturalesa salvatge. En aquest paisatge insòlit, el meu pirata preferit i jo navegàvem entre obstacles de metall i llums intermitents. El mar ens encantava, havíem nascut per salpar a descobrir noves terres oceà enllà. El nostre viatge seria llarg, però, de moment, tot anava sobre rodes: el vent ens era favorable i el sol ens torrava la pell.
El Petit Pirata era un bon observador i no va tardar gaire a identificar un vaixell a la llunyania. Normalment, ell obeïa les ordres amb paciència, però també s'atrevia a donar idees: “Capità, no creu que hauríem de canviar lleugerament el rumb? Sembla que allà davant hi ha una embarcació sospitosa...”. Seguint el meu rol de capità dur, posava cara de rumiar: el front arrugat, els ulls amb intenció de tancar-se i una expressió severa, i finalment concloïa: “Em sembla bé, Petit Pirata”. Havíem d'actuar amb precaució: i si eren pirates enemics? El nerviosisme ens envaïa a tots dos, però la pista clau no tardà gaire a fer-se visible: el vaixell estava envoltat de gavines afamades. Estàvem salvats, era un pesquer. El codi dels pirates era ben clar, mai no assaltàvem un pesquer, ni un vaixell de transports, ni un creuer amb les més luxoses delícies. No podíem interferir en el dia a dia, el nostre deure era passar desapercebuts.
El vent seguia acompanyant-nos i inflava les veles perquè ens poguessin dur mar enllà. El fred ens fregava la cara i ens tallava la pell de les mans, però érem valents i aconseguiríem el nostre objectiu. Encara que no teníem brúixola ni podíem intuir el reflex de l'estrella polar des de la nostra posició, les mans fermes sobre el timó evidenciaven que no ens deixaríem derrotar, que el nostre somni no podia ser inassolible. Barcelona era una ciutat mediterrània i segur que allà el mar era més amable. Teníem ganes de descobrir-ne els edificis fets de petits trossos de rajola, les façanes ondulades o la suposada societat del tot pintoresca.
I entre onades que ens feien ballar al ritme d'un daruma japonès i la boira que començava a dificultar-nos la visibilitat, el meu company de navegació em mirà i, canviant l'expressió divertida, em va dir: “Mare, hi ha un senyor que...”. Em vaig girar i darrera meu l'encarregat de l'estació em mirava amb posat escèptic. Jo vaig moure el cap amunt, deixant-li entendre un “Què vols?”. Ell va defugir la mirada i amb un to sec i tallant digué: “El tren circula con 30 minutos de demora”, i així, tal com havia aparegut, desaparegué. Aquell breu però intens lligam amb el món real, tornà a convertir el nostre vaixell pirata en el banc de color vermell, fred com el gel, i l'oceà es reduí a una andana d'estació ferroviària. Per un moment, vaig tornar a sentir la sensació de quan era petita i m'estroncaven els somnis d'arrel. Recordava amb amargura quan em revelaven els més grans misteris de la fantasia amb un raonament lògic i científicament contrastat, quan no em deixaven imaginar-me aquells personatges que tan m'agradaven perquè “no existeixen, són de conte de fades”. El Petit Pirata havia notat el meu desencant i dibuixà una expressió comprensiva, com de “D'acord, s'ha acabat el joc.” Però jo, tossuda com sempre, vaig tornar a entonar la veu de Capità de tots els Mars i els Oceans i vaig replicar amb cara de pocs amics: “És un mariner d'aigua dolça. Continuem el nostre viatge”.
I així, portats per la imaginació, vam arribar a la Barceloneta i vam tastar el més fresc del peixos, envoltats de pescadors i turistes embadalits. Arreu, les terrasses respiraven un ambient festiu, relaxat. La gent passejava satisfeta de viure entre aquell binomi marí i muntanyós, un clima gairebé perfecte que convertia els problemes en petits entrebancs que s'esvaïen com els vaixells horitzó enllà. L'escalfor del sol feia que aquell indret es convertís en una ciutat sempre viva, amb els carrers plens de somriures. Podíem afirmar que havíem superat el nostre repte, que ja érem a bon port.
Tanmateix, fou en aquest precís instant quan el soroll estrident dels vagons contra les vies ens va recordar que arribava el tren, el que segurament ens portaria a una Barcelona bastant més grisa que la que havíem somiat.
El Petit Pirata era un bon observador i no va tardar gaire a identificar un vaixell a la llunyania. Normalment, ell obeïa les ordres amb paciència, però també s'atrevia a donar idees: “Capità, no creu que hauríem de canviar lleugerament el rumb? Sembla que allà davant hi ha una embarcació sospitosa...”. Seguint el meu rol de capità dur, posava cara de rumiar: el front arrugat, els ulls amb intenció de tancar-se i una expressió severa, i finalment concloïa: “Em sembla bé, Petit Pirata”. Havíem d'actuar amb precaució: i si eren pirates enemics? El nerviosisme ens envaïa a tots dos, però la pista clau no tardà gaire a fer-se visible: el vaixell estava envoltat de gavines afamades. Estàvem salvats, era un pesquer. El codi dels pirates era ben clar, mai no assaltàvem un pesquer, ni un vaixell de transports, ni un creuer amb les més luxoses delícies. No podíem interferir en el dia a dia, el nostre deure era passar desapercebuts.
El vent seguia acompanyant-nos i inflava les veles perquè ens poguessin dur mar enllà. El fred ens fregava la cara i ens tallava la pell de les mans, però érem valents i aconseguiríem el nostre objectiu. Encara que no teníem brúixola ni podíem intuir el reflex de l'estrella polar des de la nostra posició, les mans fermes sobre el timó evidenciaven que no ens deixaríem derrotar, que el nostre somni no podia ser inassolible. Barcelona era una ciutat mediterrània i segur que allà el mar era més amable. Teníem ganes de descobrir-ne els edificis fets de petits trossos de rajola, les façanes ondulades o la suposada societat del tot pintoresca.
I entre onades que ens feien ballar al ritme d'un daruma japonès i la boira que començava a dificultar-nos la visibilitat, el meu company de navegació em mirà i, canviant l'expressió divertida, em va dir: “Mare, hi ha un senyor que...”. Em vaig girar i darrera meu l'encarregat de l'estació em mirava amb posat escèptic. Jo vaig moure el cap amunt, deixant-li entendre un “Què vols?”. Ell va defugir la mirada i amb un to sec i tallant digué: “El tren circula con 30 minutos de demora”, i així, tal com havia aparegut, desaparegué. Aquell breu però intens lligam amb el món real, tornà a convertir el nostre vaixell pirata en el banc de color vermell, fred com el gel, i l'oceà es reduí a una andana d'estació ferroviària. Per un moment, vaig tornar a sentir la sensació de quan era petita i m'estroncaven els somnis d'arrel. Recordava amb amargura quan em revelaven els més grans misteris de la fantasia amb un raonament lògic i científicament contrastat, quan no em deixaven imaginar-me aquells personatges que tan m'agradaven perquè “no existeixen, són de conte de fades”. El Petit Pirata havia notat el meu desencant i dibuixà una expressió comprensiva, com de “D'acord, s'ha acabat el joc.” Però jo, tossuda com sempre, vaig tornar a entonar la veu de Capità de tots els Mars i els Oceans i vaig replicar amb cara de pocs amics: “És un mariner d'aigua dolça. Continuem el nostre viatge”.
I així, portats per la imaginació, vam arribar a la Barceloneta i vam tastar el més fresc del peixos, envoltats de pescadors i turistes embadalits. Arreu, les terrasses respiraven un ambient festiu, relaxat. La gent passejava satisfeta de viure entre aquell binomi marí i muntanyós, un clima gairebé perfecte que convertia els problemes en petits entrebancs que s'esvaïen com els vaixells horitzó enllà. L'escalfor del sol feia que aquell indret es convertís en una ciutat sempre viva, amb els carrers plens de somriures. Podíem afirmar que havíem superat el nostre repte, que ja érem a bon port.
Tanmateix, fou en aquest precís instant quan el soroll estrident dels vagons contra les vies ens va recordar que arribava el tren, el que segurament ens portaria a una Barcelona bastant més grisa que la que havíem somiat.
dimecres, 11 de maig del 2011
divendres, 6 de maig del 2011
El pis dels pares
L’agent immobiliari ens mirava amb l’expressió neguitosa típica de qualsevol home de negocis atabalat. Jo tenia les claus del pis dels pares i aquell replà d’escala era massa petit perquè hi estiguéssim còmodes, però una força superior m’impedia obrir la porta. El meu germà Carles sempre havia tingut més empenta, era el gran, per això em va mirar un moment amb expressió de “paio, espavila, que la vida és dura” i em va arrencar les claus de la mà per obrir ell mateix la porta, gest que va alleugerar notablement el senyor especulador.
Les frontisses de la porta van grinyolar, com era d’esperar ja que des de la mort dels pares ningú no havia posat els peus en aquell pis, alguns per mandra, altres per por. Un passadís llarg i senyorial ens donava la benvinguda. Com que no hi havia llum, en Carles es va afanyar a travessar el passadís per arribar al menjador i apujar les persianes, que també grinyolaven, és clar. La claror del carrer va fer il·luminar una estampa que podia resumir la nostra infantesa. El pis era sobri però, com a totes les cases, es podien trobar mil i un artefactes que et despertaven records d'anys enrere.
Mentre el senyor especulador es mirava minuciosament les parets, els marcs de les finestres, la distribució de les cambres i tots els detalls tècnics de l'habitatge, el meu germà i jo ens vam deixar portar per la memòria. Tants anys de baralles, abraçades, jocs i cançons, i ara cadascú entregat de ple a la feina i a la família sense trobar mitja horeta per fer un tallat junts.
Vaig veure com en Carles agafava amb cura una bola de vidre, la fregava amb una mà per treure-li la pols i la sacsejava. La neu es va escampar i al cap d'uns segons es va tornar a amuntegar sobre el paisatge hivernal de dins de la bola. Els ulls se'ns van humitejar a tots dos amb la imatge de la mare explicant-nos la història, cada dia lleugerament diferent, dels habitants del poble de la bola de cristall.
- Ostres, el radiocasset del pare – vaig dir girant-me cap en Carles. - Deu funcionar encara?
Ell em va contestar amb un to prou afectuós, trencant la imatge d'home dur.
- Més val que no ho intentem, que el pare encara sortirà de la tomba i ens esbroncarà com quan li remenàvem de petits! En el fons ens agradava perquè no en sabia, de posar-se seriós, i sempre acabava fent-nos pessigolles a la panxa... - i un somriure se'ns va escapar a tots dos.
Vam continuar remenant prestatges, calaixos, arxivadors... Cada racó guardava desenes de records, cada objecte era capaç d'evocar-nos una nova fotografia familiar en la qual els pares, en Carles, jo i la petita Àngela érem els protagonistes.
- Si l'Àngela fos aquí, segur que s'enduria la nina. Recordes com la duia sempre al damunt? No la deixava ni un instant.
- Un dia, li va caure del balcó jugant. Ostres, quin merder que vam organitzar! Tu eres un cigronet encara, no ho deus recordar pas. I sort de la veïna de dalt! Com es deia?... Conxita?
- Sí, la Conxi. I la xocolata que ens feia quan passàvem la tarda a casa seva? Devia ser aquella època que la mare anava a classes d'anglès. Em sembla que mai més no n'he tastat cap de tan bona!
Entre històries, ens vam anar endinsant per les habitacions que encara estaven decorades amb els pòsters dels ídols de quan érem adolescents. En Carles i jo compartíem dormitori: una llitera, un escriptori dividit simètricament i un armari on les samarretes de Metallica es barrejaven amb les camises dels diumenges.
- Oita! El telescopi que vas fabricar tu, Pere. Com vaig riure aquell dia, quan asseguraves que veies “les muntanyes de la lluna” amb aquest trasto!
- Mira qui parla, i el monopatí que vas construir tu? On deu ser?...Vas sortir al replà, mentre jo bramava perquè no me'l volies deixar, i va i se't trenca una roda i avall va! Quina trompada!
Semblàvem dos nens una altra vegada. Sense cap mena de complex, rèiem i ens mostràvem tal com érem o, si més no, com volíem ser en aquell precís instant.
- Perdonin que els interrompi però se'm fa tard. Els sembla justa aquesta xifra? - Tots dos vam mirar primer la llibreteta amb la ridícula xifra anotada i després vam tornar a mirar l'home amb incredulitat. - Pensin que aquesta zona no és gaire cèntrica, i el pis es troba en un estat deplorable, hi haurem de fer una gran inversió. Si no els interessa, doncs res, però amb els temps que corren poca gent els comprarà un pis en aquestes condicions, i a més...
Jo vaig quedar paralitzat però en Carles no va dubtar:
- D'acord, d'acord, el pis és seu... i tot el que hi ha dins també s'ho pot quedar, de regal pel mateix preu. Anem tirant, que nosaltres també tenim prou feina, oi Pere?
I així, sense més floritures vam sortir del pis, tal com feia anys l'havíem anat abandonant nosaltres: primer en Carles, després jo, l'Àngela al cap de molts anys, el pare i la darrera que va ser la mare.
Al cap d'unes setmanes, asseguts en una plaça de Gràcia, ho explicàvem a l'Àngela com una anècdota, per no ferir-la encara més. Fet i fet, ella era qui havia passat més tardes en aquell pis. L'únic moment tens va ser quan va obrir la caixa de galetes que li li havia portat de casa els pares i que grinyolava, és clar, i hi va veure la seva nina.
Les frontisses de la porta van grinyolar, com era d’esperar ja que des de la mort dels pares ningú no havia posat els peus en aquell pis, alguns per mandra, altres per por. Un passadís llarg i senyorial ens donava la benvinguda. Com que no hi havia llum, en Carles es va afanyar a travessar el passadís per arribar al menjador i apujar les persianes, que també grinyolaven, és clar. La claror del carrer va fer il·luminar una estampa que podia resumir la nostra infantesa. El pis era sobri però, com a totes les cases, es podien trobar mil i un artefactes que et despertaven records d'anys enrere.
Mentre el senyor especulador es mirava minuciosament les parets, els marcs de les finestres, la distribució de les cambres i tots els detalls tècnics de l'habitatge, el meu germà i jo ens vam deixar portar per la memòria. Tants anys de baralles, abraçades, jocs i cançons, i ara cadascú entregat de ple a la feina i a la família sense trobar mitja horeta per fer un tallat junts.
Vaig veure com en Carles agafava amb cura una bola de vidre, la fregava amb una mà per treure-li la pols i la sacsejava. La neu es va escampar i al cap d'uns segons es va tornar a amuntegar sobre el paisatge hivernal de dins de la bola. Els ulls se'ns van humitejar a tots dos amb la imatge de la mare explicant-nos la història, cada dia lleugerament diferent, dels habitants del poble de la bola de cristall.
- Ostres, el radiocasset del pare – vaig dir girant-me cap en Carles. - Deu funcionar encara?
Ell em va contestar amb un to prou afectuós, trencant la imatge d'home dur.
- Més val que no ho intentem, que el pare encara sortirà de la tomba i ens esbroncarà com quan li remenàvem de petits! En el fons ens agradava perquè no en sabia, de posar-se seriós, i sempre acabava fent-nos pessigolles a la panxa... - i un somriure se'ns va escapar a tots dos.
Vam continuar remenant prestatges, calaixos, arxivadors... Cada racó guardava desenes de records, cada objecte era capaç d'evocar-nos una nova fotografia familiar en la qual els pares, en Carles, jo i la petita Àngela érem els protagonistes.
- Si l'Àngela fos aquí, segur que s'enduria la nina. Recordes com la duia sempre al damunt? No la deixava ni un instant.
- Un dia, li va caure del balcó jugant. Ostres, quin merder que vam organitzar! Tu eres un cigronet encara, no ho deus recordar pas. I sort de la veïna de dalt! Com es deia?... Conxita?
- Sí, la Conxi. I la xocolata que ens feia quan passàvem la tarda a casa seva? Devia ser aquella època que la mare anava a classes d'anglès. Em sembla que mai més no n'he tastat cap de tan bona!
Entre històries, ens vam anar endinsant per les habitacions que encara estaven decorades amb els pòsters dels ídols de quan érem adolescents. En Carles i jo compartíem dormitori: una llitera, un escriptori dividit simètricament i un armari on les samarretes de Metallica es barrejaven amb les camises dels diumenges.
- Oita! El telescopi que vas fabricar tu, Pere. Com vaig riure aquell dia, quan asseguraves que veies “les muntanyes de la lluna” amb aquest trasto!
- Mira qui parla, i el monopatí que vas construir tu? On deu ser?...Vas sortir al replà, mentre jo bramava perquè no me'l volies deixar, i va i se't trenca una roda i avall va! Quina trompada!
Semblàvem dos nens una altra vegada. Sense cap mena de complex, rèiem i ens mostràvem tal com érem o, si més no, com volíem ser en aquell precís instant.
- Perdonin que els interrompi però se'm fa tard. Els sembla justa aquesta xifra? - Tots dos vam mirar primer la llibreteta amb la ridícula xifra anotada i després vam tornar a mirar l'home amb incredulitat. - Pensin que aquesta zona no és gaire cèntrica, i el pis es troba en un estat deplorable, hi haurem de fer una gran inversió. Si no els interessa, doncs res, però amb els temps que corren poca gent els comprarà un pis en aquestes condicions, i a més...
Jo vaig quedar paralitzat però en Carles no va dubtar:
- D'acord, d'acord, el pis és seu... i tot el que hi ha dins també s'ho pot quedar, de regal pel mateix preu. Anem tirant, que nosaltres també tenim prou feina, oi Pere?
I així, sense més floritures vam sortir del pis, tal com feia anys l'havíem anat abandonant nosaltres: primer en Carles, després jo, l'Àngela al cap de molts anys, el pare i la darrera que va ser la mare.
Al cap d'unes setmanes, asseguts en una plaça de Gràcia, ho explicàvem a l'Àngela com una anècdota, per no ferir-la encara més. Fet i fet, ella era qui havia passat més tardes en aquell pis. L'únic moment tens va ser quan va obrir la caixa de galetes que li li havia portat de casa els pares i que grinyolava, és clar, i hi va veure la seva nina.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)