Avui he volat. Sí, sí vo-lat. Em quedaven 7 minuts de la mitja hora de pausa i he sortit a fumar un cigarro accelerat, d'aquells que només encendre'ls ja notes que fan mal. Feia poca estona havia sortit el sol i el blau s'emmirallava als bassals. M'he recolzat a la paret, molt a prop del racó on m'assec sempre. És en un carreró que s'obre camí entre dos edificis gegants de parets taronjoses. No hi passa ningú, tret d'algun camió que carrega o descarrega i un vagabund que sempre es para a parlar amb algú que jo no puc veure. Doncs això, que avui no m'he assegut a les escaletes, m'he quedat dreta mirant la paret de davant meu, decorada amb enormes extractors de fum o algun estri per l'estil. I de sobte m'he trobat mirant enlaire, direcció la ratlla de blau que s'escola entre els dos gegants de totxana. I no sé com ha set, que cada vegada veia l'únic núvol de migdia un xic més a prop. I no ho entenia i he pensat "estic massa cansada". Però no era cansament, ni imaginacions meves, no. He estat uns moments perplexa comprovant que com més anava, més a la vora del núvol era. Fins que m'ha fet pessigolles al nas. I me l'he fregat amb la mà dreta i, ostres, el cigarro m'ha caigut i he mirat avall, avall, avall. Tota la ciutat, i potser més ciutats (que jo mai no he set bona per això de l'orientació) als peus.
Que com ha set? Doncs, doncs, com rajoles de xocolata, com molta llum de capvespre o una verdor infinita. Com el so de les onades una nit d'estiu, com la cançó que em fa recordar-te, com centenars de línies plenes de nous mots o un guitarrista omplint el carrer de melodies. Com... com un pa amb tomàquet o les teves abraçades, com que et somrigui un desconegut o l'aire que et frega les galtes mentre pedales.
I després? Després res. He recollit la colilla i he mirat al rellotge. Em quedaven dos minuts però he decidit entrar. 5578, un pip i s'ha obert la porta que tanca la mitja hora de llum.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
dilluns, 3 d’octubre del 2011
L'embriaguesa dels sentits
Quan sento el teu alè que se m'apropa per darrera em poso tota jo de gallina i les papallones que diuen que hauria de tenir a l'estómac es converteixen en ferotges animals alats. "Tanca els ulls". La veu em frega suaument el pèl moixí de l'orella dreta mentre la humitat tan subtil dels teus dits em cobreix les parpelles. Amb l'altra mà, m'acostes una aroma, que m'esclata dins el nas. "... espígol?". I amb aquella mà impregnada d'una fragància màgica, em palpes la cara i em ressegueixes el coll i em descordes el primer botó de la brusa nova que augura bon temps. Jo em deixo seduir per l'espiral de sensacions, amb els ulls encara tancats, com m'ha agradat sempre. Entre suor d'espígol i fragància de cossos extasiats, et miro fixament, abans de deixar-me transportar a l'edèn dels sentits.
“No et moguis”. Un calfred em recorre la columna, i m'inclino endavant sense poder-ho evitar. M'abraces i et veig els ulls juganers que reposen a la meva espatlla. “En vols més?” em demanes com si no intuïssis la resposta a aquestes alçades. I els meus llavis llaminers confessen el què ja sabies mentre una gota em regalima panxa avall, i m'alegro del dia que vaig decidir guardar cupons durant setmanes per aconseguir el joc de glaçoneres d'últim disseny. I al cap d'unes hores, la mullena dels llençols es barreja amb el bassal que ha format el recipient de silicona a sobre de la tauleta de nit. I ens esquitxem com nens en un bassal de maig.
Sabem de sobres que no acabarem el menjador avui, però no ens molesta mantenir fins diumenge vinent el desgavell de mobles folrats amb papers de diari i la cinta adhesiva al voltant de marcs i endolls. Així que abans de treure l'embolcall de la brotxa i del corró, enfonsem les mans en aquell Magenta seducció que ens van assegurar de quedaria tan i tan bé amb la llum del migdia. Sense més preàmbuls, em traces una línia perfecta que neix entre els ulls i em divideix com en un exercici de simetria. Em pintes el nas, els llavis, travesses els ossos de la clavícula, els pits i el forat del melic. Alces el cap buscant un senyal d'aprovació, que et dirigeixo en forma de mirada magenta seducció, i em pintes finalment tota, de mil tonalitats que dansen al ritme que els marquem.
I de sobte et veig, dret al fons del passadís; per què mai no et sento quan arribes? Em somrius mentre col·loques amb delicadesa l'agulla que porta al paradís, que ens omple de vibracions. No puc estar-me'n, t'he d'abraçar, t'he d'agafar la mà i donar una volta abans de tornar-me a plantar davant de les teves ninetes juganeres. I fer que així, duts pel va i ve del vinil que ens vam endur de casa els teus pares, el passadís s'eixampli i ens permeti alternar passos esbojarrats amb l'abraçada que mai s'acaba. Quan comença a sonar aquella tan romàntica ens mirem i el riure ens fuig per sota el nas i per la boca i ho inunda tot i ja no podem mantenir més la postura i caiem pel terra i ens convenç prou i ens hi quedem. Noto el compàs fred de les rajoles contra els genolls.
Jo faig torrades, tu decores les vores del plat amb grills de mandarina. Em giro per llençar-te un petó, fas veure que l'atrapes al vol i te'l menges i te'n llepes els dits. Després, prepares un iogurt amb muesli. El camí de mel topa amb el bol nevat de iogurt, i mous la mà vigilant de no sortir de la línia imaginària que esbossa el meu nom. Acabada l'última lletra continues amb la mateixa precisió pel marbre, per la bosseta d'orenga, per dins de la pica, per la torradora, fins que t'atures sobre la mà sense anells que, immòbil, esperava l'avís de la torradora. El regalim m'unta el braç esquerre abans que m'aixafis la cullereta a la galta i l'arrosseguis fins que la ens dolçor envaeixi els llavis i les llengües.
(T'estimo)
“No et moguis”. Un calfred em recorre la columna, i m'inclino endavant sense poder-ho evitar. M'abraces i et veig els ulls juganers que reposen a la meva espatlla. “En vols més?” em demanes com si no intuïssis la resposta a aquestes alçades. I els meus llavis llaminers confessen el què ja sabies mentre una gota em regalima panxa avall, i m'alegro del dia que vaig decidir guardar cupons durant setmanes per aconseguir el joc de glaçoneres d'últim disseny. I al cap d'unes hores, la mullena dels llençols es barreja amb el bassal que ha format el recipient de silicona a sobre de la tauleta de nit. I ens esquitxem com nens en un bassal de maig.
Sabem de sobres que no acabarem el menjador avui, però no ens molesta mantenir fins diumenge vinent el desgavell de mobles folrats amb papers de diari i la cinta adhesiva al voltant de marcs i endolls. Així que abans de treure l'embolcall de la brotxa i del corró, enfonsem les mans en aquell Magenta seducció que ens van assegurar de quedaria tan i tan bé amb la llum del migdia. Sense més preàmbuls, em traces una línia perfecta que neix entre els ulls i em divideix com en un exercici de simetria. Em pintes el nas, els llavis, travesses els ossos de la clavícula, els pits i el forat del melic. Alces el cap buscant un senyal d'aprovació, que et dirigeixo en forma de mirada magenta seducció, i em pintes finalment tota, de mil tonalitats que dansen al ritme que els marquem.
I de sobte et veig, dret al fons del passadís; per què mai no et sento quan arribes? Em somrius mentre col·loques amb delicadesa l'agulla que porta al paradís, que ens omple de vibracions. No puc estar-me'n, t'he d'abraçar, t'he d'agafar la mà i donar una volta abans de tornar-me a plantar davant de les teves ninetes juganeres. I fer que així, duts pel va i ve del vinil que ens vam endur de casa els teus pares, el passadís s'eixampli i ens permeti alternar passos esbojarrats amb l'abraçada que mai s'acaba. Quan comença a sonar aquella tan romàntica ens mirem i el riure ens fuig per sota el nas i per la boca i ho inunda tot i ja no podem mantenir més la postura i caiem pel terra i ens convenç prou i ens hi quedem. Noto el compàs fred de les rajoles contra els genolls.
Jo faig torrades, tu decores les vores del plat amb grills de mandarina. Em giro per llençar-te un petó, fas veure que l'atrapes al vol i te'l menges i te'n llepes els dits. Després, prepares un iogurt amb muesli. El camí de mel topa amb el bol nevat de iogurt, i mous la mà vigilant de no sortir de la línia imaginària que esbossa el meu nom. Acabada l'última lletra continues amb la mateixa precisió pel marbre, per la bosseta d'orenga, per dins de la pica, per la torradora, fins que t'atures sobre la mà sense anells que, immòbil, esperava l'avís de la torradora. El regalim m'unta el braç esquerre abans que m'aixafis la cullereta a la galta i l'arrosseguis fins que la ens dolçor envaeixi els llavis i les llengües.
(T'estimo)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)