En Sam sempre havia tingut la mania de recollir andròmines, trastos i qualsevol rampoina que trobés pel carrer i li cridés l'atenció. Era fàcil endevinar si arribava a casa amb les mans buides o no perquè, previngut com era, quan portava alguna carraca, feia girar la clau amb molta delicadesa. La seva dona, d'un metre estant, el mirava fixament amb els braços creuats a l'alçada del pit mentre pronunciava un sospir d'aquells que et fan replantejar qualsevol decisió. Ell, amb un penjador de fusta fosca i mig trencat a les mans (o amb una calaixera, un disc de vinil ratllat, uns pantalons de pana estripats...), somreia mecànicament i caminant cap al garatge sense aturar-se deia "És fusta de castanyer, ja veuràs que bonic quan l'hagi envernissat". La seva dona, després de discussions d'aquelles d'alçar al veu durant tardes senceres, va acceptar que havia de conviure amb mobles vells, gerros mig esquerdats i caixes metàl·liques rovellades. Encara que aquells trastos feien que la casa semblés un collage, pensava que així el seu pobre Sam era més feliç.
Segurament, el que més agradava a en Sam eren les peces úniques, és a dir aquelles que tenien un toc personal. Així doncs, havia arribat a recollir coses tan insòlites com un parrac només perquè tenia unes inicials brodades o un didal amb un nom gravat en un extrem. Un cop tenia aquestes petites joies a casa, les examinava minuciosament i imaginava qui hauria decidit abandonar-les arran d'un contenidor o com deuria ser la vida de la tal "Roser" que havia fet gravar el seu nom en un didal. Aquest tic, el va prolongar incansable durant anys. No passava setmana sense que tinguessin una nova adquisició per decorar qualsevol raconet de la casa. De tant en tant, però, havien de fer neteja i buidar armaris perquè si no es feia impossible de viure-hi. Evidentment, això era una tasca reservada a la seva dona.
Quan li van diagnosticar el càncer de ronyó, en Sam pràcticament no es va ni immutar. Eren tants els coneguts que havien mort pel mateix tumor que no va pensar en derrotar-lo, sinó en conviure-hi fins que ell decidís endur-se'l enllà, vés a saber on. L'única resposta a l'anunci inquietant del metge va ser seure una tarda a la terrassa amb la seva dona i deixar-li clar que ell faria com si res: ni visites al metge, ni dietes, ni restriccions. Per tant, la vida de la parella va seguir harmoniosament envoltada d'andròmines, almenys durant una temporada.
Passats uns mesos, la malaltia va fer-se notar més i va fer que en Sam perdés la il·lusió per les sorpreses prop dels contenidors. Així van passar els tres mesos d'estiu i es va refermar l'apatia d'en Sam, que cada dia estava més cansat, més moix. El dia que va aparèixer amb una totxana pintada amb uns noms de colors, la seva dona va somriure alleugerada i no va remugar gens ni mica quan ell la va col·locar al lloc més privilegiat de la casa. La lleixa de damunt de la llar de foc era buida, només la figura rectangular de terrissa tenia l'honor de ser-hi a partir d'aquell moment. En Sam va triar-li aquest lloc després de passar una trentena de minuts fugissers descobrint-ne els detalls i d'exclamar finalment: "És un senyal. Ha de ser un senyal". Tot i així, la seva dona va desconfiar que aquella totxana hagués de tenir algun efecte sobre l'estat del seu home, encara més després que tornessin a passar els tres mesos de tardor sense cap estri nou a casa.
A poc a poc, un polsim grisós va anar cobrint la totxana. L'estat de salut d'en Sam havia empitjorat i l'equip de metges havia decidit que l'operació seria a mitjan gener. La nit abans, la seva dona i ell, conscients del risc de la imminent intervenció, van seure davant de la llar de foc. Més junts que mai, van encendre una foguera. Entre cigarrets i copes de vi, van desenterrar records perduts, van fer-se retrets, carícies suaus i petons apassionats. La llar de foc va cremar obstinada i es van anar aixecant ara l'un ara l'altre a tirar-hi més llenya. Després d'aquell “fer l'amor” que només ells dos coneixien, es van adormir al sofà.
L'endemà era el gran dia, amb presses per no fer tard, la parella va preparar la reduïda bossa que en Sam s'enduria a l'hospital per estar-hi més o menys còmode després de l'operació. La bossa, però, no va fer cap falta i la seva dona la va tornar intacta al cap d'unes hores. Quan va entrar al menjador va repassar l'escena immutable de la nit anterior: els cigarrets que omplien el cendrer, els culs de les copes de color rosat, un tronc calcinat i un munt de cendres. A la lleixa de sobre de la llar de foc, la totxana trencada per la meitat.
dimecres, 27 d’abril del 2011
dimecres, 20 d’abril del 2011
Bategar d'ales
Hi ha certes coses que, per simples que puguin aparèixer als ulls d'alguns, són meravelles per altres. Sembla impossible com aquest insecte alat pot despertar emocions si el situem en un determinat espai i temps.
De lluny, no és res més que una taca en constant moviment, el vol és irregular, els batecs de les ales ràpids i precisos. Mirat de ben a prop, es descobreix l'aspecte menys encisador, una mena de pelatge recobreix parts del seu cos de colors obscurs. Les ales, però, grans i d'escates de colors, combinades amb la llum del sol l'envolten en una espiral de màgia totalment captivadora. Quan la veus reposar sobre una flor sembla impossible que aquest ésser hagi nascut d'un cuc i hagi pogut sobreviure a l'esguard de tants enemics que la cobegen com el més suculent dels plats.
Una papallona de tons rogencs es postrava en una petita flor. La noia seia en un banc de la plaça Lesseps quan quelcom entre la gespa i les poques flors que sobrevivien a l'allau de gossos esverats li va fer perdre el fil dels seus pensaments desgavellats. Sense saber per què, la noia es va quedar embadalida observant aquell petit insecte. Al cap d'uns segons, quan la papallona arrencà el vol, la noia es va aixecar lentament, amb cura de no interferir en els designis de la criatura d'ales de colors. Amb passes petites i ben estudiades, la va anar seguint entre el verd de la plaça. El seu vol era dispers: amunt, avall, tan aviat reposava com bategava les ales enèrgicament. El caminar de la noia era igualment irregular: passes petites, curtes corregudes, equilibris de puntetes. Sense saber-ho, la papallona va enfilar el seu camí seguida de ben a prop. Va tombar la següent cantonada guiada per l'aroma d'unes flors que no podien ser gaire lluny. I així, la noia també es va desviar a la dreta i va pujar per aquell carreró que feia pocs anys encara devia ser de llambordes. Semblava que l'insecte sabia on es dirigia perquè ara no s'entretenia com abans i, per tant, la jove no podia distreure's i avançava a pas lleuger. No podia perdre-la de vista, havia de mantenir la mirada fixa a les ales de colors. Tanta era la devoció, que la noia no va fixar-se en el recorregut que havia fet, ni en la gent que havia compartit vorera amb ella. Gairebé d'esma, la papallona va escolar-se entre les reixes d'un jardí. La noia es va desconcertar uns instants perquè no la podia seguir entre els barrots, però de seguida va veure una porta a un parell de passes.
Es va trobar enmig d'un jardí ben cuidat: rengleres exactes de flors d'un mateix color, arbres ben podats, grups d'arbustos tallats minuciosament. La papallona l'esperava en una d'aquestes flors, una de color rosat. El caminet de pedres li permetia arribar fins a tocar de l'insecte però, i encara que es va acostar amb extremada delicadesa, la papallona va arrencar el vol. Aquest cop si que s'enlairava, més i més, i no semblava que tingués la intenció de desfer el recorregut fins a tornar a la flor rosada.
La noia no va ser capaç de moure's, només l'esguardava fixament. “Llàstima!” va pensar quan ja no podia retrobar els rastre de la papallona enlloc.
Mentrestant, a l’habitació 108 una senyora gran feia mitja asseguda en una butaca d'estructura metàl•lica i folrada d'escai blanc. De sobte, va notar una presència. Era estrany que alguna cosa s'hagués pogut colar per la ridícula obertura que li era permès obrir la finestra, i continuà teixint. Quan la va veure, però, la cara de concentració li va canviar per una de meravella. S'afanyà a deixar la mitja sense fer soroll, va agafar el got que tenia al costat i en va abocar l'aigua a terra a poc a poc i sense manies, ja ho fregaria la noia que passava cada tarda. Amb molta cura, es va aixecar intentant que el seu esquelet reumàtic no la fes desequilibrar-se i pop! L'insecte desprevingut va quedar atrapat dins del got.
Amb cura que no la veiés la infermera (segur que no li agradaria veure cap rastre de vida a l’hospital) i sostenint el got amb una mà mentre l'altra feia de porta blindada per retenir la papallona, es va amagar dins del lavabo i va tancar-ne la porta. Ara podria contemplar la papallona amb tranquil•litat. Va passar-hi estona, amb la mirada clavada al got i tots els músculs immòbils perquè l'insecte no s'escapés, però no podia preveure que tindria unes ganes incontenibles de fer un riu. “Ara no, ara no” va pensar, com si amb un pensament pogués fer desaparèixer les ànsies. Ja no era com feia anys, i quan no va poder aguantar més, va moure lentament la mà adormida que alliberaria per sempre el seu tresor.
Encara que estava mig estabornida, la papallona va volar immediatament cap al passadís ple de vells amb la pell arrugada i que arrossegaven algun objecte metàl•lic: alguns una caminador, d'altres una cadira de rodes, o fins i tot un pedestal que sostenia una bosseta plena d'un líquid transparent que tot ho guareix. Quan la papallona va entrar al menjador, el seu vol era dèbil, més irregular que de costum i és que hi havia massa gent, masses olors, quatre parets massa juntes les unes de les altres. Només hi va poder distingir un petit reducte de possible descans: un gerro amb un ram de flor perfumades. Tanmateix, no va tenir en compte que estava envoltada d'ànimes avorrides que no passaven per alt cap canvi en el seu entorn més proper, per intranscendent que fos. Un senyor de cabells blancs es va aixecar i va arreplegar el primer got que va veure en una de les taules, que encara tenia un pòsit blanc incrustat al fons i el contorn d'uns llavis vermellosos en un cantó. “Quina mania de maquillar-se, les senyores, fins i tot quan són dins d'aquesta presó” va murmurar el vell. Es va acostar decidit a la papallona i pop! ja la va tenir caçada.
Aquesta vegada la papallona ja no tenia més forces per lluitar. De fet, la seva vida era tan curta que encara que arribés a desempallegar-se del got altra vegada, ja no li quedarien gaires hores per gaudir. A poc a poc, les ales van bategar més lentament fins que es van rendir.
De lluny, no és res més que una taca en constant moviment, el vol és irregular, els batecs de les ales ràpids i precisos. Mirat de ben a prop, es descobreix l'aspecte menys encisador, una mena de pelatge recobreix parts del seu cos de colors obscurs. Les ales, però, grans i d'escates de colors, combinades amb la llum del sol l'envolten en una espiral de màgia totalment captivadora. Quan la veus reposar sobre una flor sembla impossible que aquest ésser hagi nascut d'un cuc i hagi pogut sobreviure a l'esguard de tants enemics que la cobegen com el més suculent dels plats.
Una papallona de tons rogencs es postrava en una petita flor. La noia seia en un banc de la plaça Lesseps quan quelcom entre la gespa i les poques flors que sobrevivien a l'allau de gossos esverats li va fer perdre el fil dels seus pensaments desgavellats. Sense saber per què, la noia es va quedar embadalida observant aquell petit insecte. Al cap d'uns segons, quan la papallona arrencà el vol, la noia es va aixecar lentament, amb cura de no interferir en els designis de la criatura d'ales de colors. Amb passes petites i ben estudiades, la va anar seguint entre el verd de la plaça. El seu vol era dispers: amunt, avall, tan aviat reposava com bategava les ales enèrgicament. El caminar de la noia era igualment irregular: passes petites, curtes corregudes, equilibris de puntetes. Sense saber-ho, la papallona va enfilar el seu camí seguida de ben a prop. Va tombar la següent cantonada guiada per l'aroma d'unes flors que no podien ser gaire lluny. I així, la noia també es va desviar a la dreta i va pujar per aquell carreró que feia pocs anys encara devia ser de llambordes. Semblava que l'insecte sabia on es dirigia perquè ara no s'entretenia com abans i, per tant, la jove no podia distreure's i avançava a pas lleuger. No podia perdre-la de vista, havia de mantenir la mirada fixa a les ales de colors. Tanta era la devoció, que la noia no va fixar-se en el recorregut que havia fet, ni en la gent que havia compartit vorera amb ella. Gairebé d'esma, la papallona va escolar-se entre les reixes d'un jardí. La noia es va desconcertar uns instants perquè no la podia seguir entre els barrots, però de seguida va veure una porta a un parell de passes.
Es va trobar enmig d'un jardí ben cuidat: rengleres exactes de flors d'un mateix color, arbres ben podats, grups d'arbustos tallats minuciosament. La papallona l'esperava en una d'aquestes flors, una de color rosat. El caminet de pedres li permetia arribar fins a tocar de l'insecte però, i encara que es va acostar amb extremada delicadesa, la papallona va arrencar el vol. Aquest cop si que s'enlairava, més i més, i no semblava que tingués la intenció de desfer el recorregut fins a tornar a la flor rosada.
La noia no va ser capaç de moure's, només l'esguardava fixament. “Llàstima!” va pensar quan ja no podia retrobar els rastre de la papallona enlloc.
Mentrestant, a l’habitació 108 una senyora gran feia mitja asseguda en una butaca d'estructura metàl•lica i folrada d'escai blanc. De sobte, va notar una presència. Era estrany que alguna cosa s'hagués pogut colar per la ridícula obertura que li era permès obrir la finestra, i continuà teixint. Quan la va veure, però, la cara de concentració li va canviar per una de meravella. S'afanyà a deixar la mitja sense fer soroll, va agafar el got que tenia al costat i en va abocar l'aigua a terra a poc a poc i sense manies, ja ho fregaria la noia que passava cada tarda. Amb molta cura, es va aixecar intentant que el seu esquelet reumàtic no la fes desequilibrar-se i pop! L'insecte desprevingut va quedar atrapat dins del got.
Amb cura que no la veiés la infermera (segur que no li agradaria veure cap rastre de vida a l’hospital) i sostenint el got amb una mà mentre l'altra feia de porta blindada per retenir la papallona, es va amagar dins del lavabo i va tancar-ne la porta. Ara podria contemplar la papallona amb tranquil•litat. Va passar-hi estona, amb la mirada clavada al got i tots els músculs immòbils perquè l'insecte no s'escapés, però no podia preveure que tindria unes ganes incontenibles de fer un riu. “Ara no, ara no” va pensar, com si amb un pensament pogués fer desaparèixer les ànsies. Ja no era com feia anys, i quan no va poder aguantar més, va moure lentament la mà adormida que alliberaria per sempre el seu tresor.
Encara que estava mig estabornida, la papallona va volar immediatament cap al passadís ple de vells amb la pell arrugada i que arrossegaven algun objecte metàl•lic: alguns una caminador, d'altres una cadira de rodes, o fins i tot un pedestal que sostenia una bosseta plena d'un líquid transparent que tot ho guareix. Quan la papallona va entrar al menjador, el seu vol era dèbil, més irregular que de costum i és que hi havia massa gent, masses olors, quatre parets massa juntes les unes de les altres. Només hi va poder distingir un petit reducte de possible descans: un gerro amb un ram de flor perfumades. Tanmateix, no va tenir en compte que estava envoltada d'ànimes avorrides que no passaven per alt cap canvi en el seu entorn més proper, per intranscendent que fos. Un senyor de cabells blancs es va aixecar i va arreplegar el primer got que va veure en una de les taules, que encara tenia un pòsit blanc incrustat al fons i el contorn d'uns llavis vermellosos en un cantó. “Quina mania de maquillar-se, les senyores, fins i tot quan són dins d'aquesta presó” va murmurar el vell. Es va acostar decidit a la papallona i pop! ja la va tenir caçada.
Aquesta vegada la papallona ja no tenia més forces per lluitar. De fet, la seva vida era tan curta que encara que arribés a desempallegar-se del got altra vegada, ja no li quedarien gaires hores per gaudir. A poc a poc, les ales van bategar més lentament fins que es van rendir.
dimecres, 6 d’abril del 2011
Pudor de resclosit
La Laia era al lavabo. “Merda! Ens han tallat l'aigua, aquests porcs!” cridava amb to d'histèria mentre s'estrenyia una tovallola seca contra la cara. L'Edu era al menjador, posant-se la jaqueta sense contestar. Al cap de tres minuts, tots dos sortien de casa, exactament com cada matí. Ella li passava pel costat sense ni immutar-se per l'empenta que rebia ell mentre, pausadament, tancava la porta. “Fes dues voltes amb la clau, ja saps que no me'n refio de la gent d'aquesta ciutat. Et despistes i t'ho foten tot”, li recordava la Laia, exactament com cada matí. Mentre baixaven amb l'ascensor, la Laia tenia clar que era un altre dimarts, amb les mateixes cares d'avorriment, la mateixa pudor de ciutat i de pixums dels borratxos de la nit anterior. L'Edu es mirava al mirall i feia una ganyota.
La Natàlia era soltera. Cada matí, després de sortir del llit, obria metòdicament les cortines i mirava l'estat del cel. "Un bon dia" deia obrint els ulls de bat a bat i amb un somriure als llavis. Abans de ficar-se a la dutxa repassava amb els dits les peces de roba de l'armari, ordenades per colors, i s'aturava en les que li convenien d'acord amb la temperatura de fora i el dia de la setmana que fos. "Avui tinc una entrevista amb dos clients, visita a la dermatòloga i sessió de cine a casa la Joana... el vestit verd, sens dubte!". I el seu índex es quedava fix davant del vestit verd uns segons abans de despenjar-lo. El deixava a sobre el llit intentant que no es formés cap arruga, sortia de l'habitació estirant els braços enlaire i arribava a la cuina. "Música!" anunciava a una audiència fictícia mentre premia el botó on de la minicadena. Amb aquella cançó dels Beatles, avançava ballant cap a la banyera, encara que més tard sabria que aquell matí no hi havia aigua (l'havien tallat a tota l'escala). Estava a punt d'arribar un dels moments estrella del matí: l'esmorzar. A la tauleta desplegable de la cuina el cafè era amarg i les torrades calentes, condició sine qua non perquè fos un esmorzar amb cara i ulls.
Quan la Laia i l'Edu van sortir al carrer, l'escenari era exactament com sempre: els mateixos tons grisos i algun autobús que deixava anar un fum que la Laia considerava com a altament letal i que intentava evitar movent-se el braços per davant de la cara enèrgicament. L'Edu saludava el quiosquer amb la mà. La Laia corria cap a la boca del metro. Quan arribaven a l'entrada, ella passava la T10 i es girava fent-li senyals a l'Edu perquè accelerés i li donava el bitllet. Baixaven les escales, ella al davant, topant amb les velles que aferrades a la barana intentaven fer el trajecte sense prendre mal. Ell, dos metres més enrere, mirava les iaies i, somrient, es disculpava. “Quina merda, i ara la puta Renfe...” Repetia la Laia gairebé d'esma durant els quatre minuts que transcorrien mentre estaven drets al metro.
Aquell dimarts, la Natàlia va sortir del del pis amb el temps just per arribar a l'oficina. Caminava entre la gent del carrer a pas lleuger i fent saltirons de tant en tant, com si estigués en una competició de marxa atlètica. Quan la llum del semàfor es va posar vermella, va aprofitar per fer una ullada reconfortant al noi del seu costat que feia cara d'haver dormit sobre un sac de xinxetes, com a mínim. Ell li va tornar una mirada de menyspreu i va travessar de pressa avançant un cotxe que conduïa més lent que la resta. Quan el ninot verd es va il·luminar, la Natàlia va passar a l'altre costat del carrer, on hi havia un nen rosset que plorava com si s'acabés el món i al costat una dona, que devia ser la seva mare, que cridava tan fort com la criatura. Ella es va aturar un instant, va furgar a dins de les butxaques i en va treure un caramel, que va donar al petit mentre li picava l'ullet i li deia a cau d'orella "Fes cas a la mare". Quan va entrar a l'oficina va exclamar un "Bon dia!" que va causar indiferència a la resta de companys, excepte la Teresa, que li va somriure metre li comentava la seva elecció de roba "Un vestit fabulós, reina".
La Laia i l'Edu corrien pels passadissos fins que es van quedar palplantats davant de l'andana. “Falta un minut.” Remugava la Laia. “Arribem a anar al teu pas i l'hauríem perdut segur...”. Un cop a dins del vagó, ella es va asseure al costat de la finestra i es va col·locar un auricular a cada orella. Ell, assegut al costat del passadís, jugava amb el dit índex i el del mig com si fossin cames d'un petit personatge fictici, mentre mirava de reüll un nen rosset que seia al davant. El nen tenia l'embolcall d'un caramel a les mans i feia cara d'haver plorat una bona estona. La seva mare, com la Laia, mirava per la finestra.
Abans que la Natàlia s'hagués pogut asseure, va veure com trontollava el gerro de flors que tenia a sobre de la taula de la oficina. Era el tren, que passava puntualment cada 36 minuts a prop de les finestres dels despatxos. Cada 36 minuts, en Max (un company de l'oficina) feia un ganyota de mala llet i la Sofia, la secretaria, esbufegava fent palesa la seva resignació a aquell soroll tan molest. La Natàlia preferia girar-se cap a la finestra i dir adéu amb la mà als passatgers, que vés a saber si la deurien veure des de dins dels vagons.
La Laia es va posar dreta, gairebé va caure quan el tren va passar per un sotrac sense previ avís, “Cagum tot...!”, però l'Edu ja li havia allargat el braç perquè no s'estampés contra el terra brut del vagó. Quan va aconseguir mantenir l'equilibri, va dirigir-se al minúscul lavabo. La llum vermella es va encendre i es va tornar a apagar gairebé simultàniament. La Laia avançava pel passadís cap on l'esperava ell, va seure i amb cara de fàstic va deixar anar un “Què fas ara?” “Saludo. Hi havia una dona que feia adéu amb la mà, en aquella finestra, allà”. I l'expressió de fàstic, si és possible, es va pronunciar més encara mentre amb un to burleta li deia: “I et penses que et veurà, com la saludes? El que si que és veritat és que aquest lavabo feia una pudor de resclosit... ecs! impossible estar-s'hi més de dos segons...”. “Tens tota la raó...”, li va respondre ell emprant un to greu. “...això fa pudor de resclosit, no es pot aguantar ni dos segons més. Adéu, Laia.” I la cara de fàstic de la Laia va passar a ser cara d'indignació.
La Natàlia era soltera. Cada matí, després de sortir del llit, obria metòdicament les cortines i mirava l'estat del cel. "Un bon dia" deia obrint els ulls de bat a bat i amb un somriure als llavis. Abans de ficar-se a la dutxa repassava amb els dits les peces de roba de l'armari, ordenades per colors, i s'aturava en les que li convenien d'acord amb la temperatura de fora i el dia de la setmana que fos. "Avui tinc una entrevista amb dos clients, visita a la dermatòloga i sessió de cine a casa la Joana... el vestit verd, sens dubte!". I el seu índex es quedava fix davant del vestit verd uns segons abans de despenjar-lo. El deixava a sobre el llit intentant que no es formés cap arruga, sortia de l'habitació estirant els braços enlaire i arribava a la cuina. "Música!" anunciava a una audiència fictícia mentre premia el botó on de la minicadena. Amb aquella cançó dels Beatles, avançava ballant cap a la banyera, encara que més tard sabria que aquell matí no hi havia aigua (l'havien tallat a tota l'escala). Estava a punt d'arribar un dels moments estrella del matí: l'esmorzar. A la tauleta desplegable de la cuina el cafè era amarg i les torrades calentes, condició sine qua non perquè fos un esmorzar amb cara i ulls.
Quan la Laia i l'Edu van sortir al carrer, l'escenari era exactament com sempre: els mateixos tons grisos i algun autobús que deixava anar un fum que la Laia considerava com a altament letal i que intentava evitar movent-se el braços per davant de la cara enèrgicament. L'Edu saludava el quiosquer amb la mà. La Laia corria cap a la boca del metro. Quan arribaven a l'entrada, ella passava la T10 i es girava fent-li senyals a l'Edu perquè accelerés i li donava el bitllet. Baixaven les escales, ella al davant, topant amb les velles que aferrades a la barana intentaven fer el trajecte sense prendre mal. Ell, dos metres més enrere, mirava les iaies i, somrient, es disculpava. “Quina merda, i ara la puta Renfe...” Repetia la Laia gairebé d'esma durant els quatre minuts que transcorrien mentre estaven drets al metro.
Aquell dimarts, la Natàlia va sortir del del pis amb el temps just per arribar a l'oficina. Caminava entre la gent del carrer a pas lleuger i fent saltirons de tant en tant, com si estigués en una competició de marxa atlètica. Quan la llum del semàfor es va posar vermella, va aprofitar per fer una ullada reconfortant al noi del seu costat que feia cara d'haver dormit sobre un sac de xinxetes, com a mínim. Ell li va tornar una mirada de menyspreu i va travessar de pressa avançant un cotxe que conduïa més lent que la resta. Quan el ninot verd es va il·luminar, la Natàlia va passar a l'altre costat del carrer, on hi havia un nen rosset que plorava com si s'acabés el món i al costat una dona, que devia ser la seva mare, que cridava tan fort com la criatura. Ella es va aturar un instant, va furgar a dins de les butxaques i en va treure un caramel, que va donar al petit mentre li picava l'ullet i li deia a cau d'orella "Fes cas a la mare". Quan va entrar a l'oficina va exclamar un "Bon dia!" que va causar indiferència a la resta de companys, excepte la Teresa, que li va somriure metre li comentava la seva elecció de roba "Un vestit fabulós, reina".
La Laia i l'Edu corrien pels passadissos fins que es van quedar palplantats davant de l'andana. “Falta un minut.” Remugava la Laia. “Arribem a anar al teu pas i l'hauríem perdut segur...”. Un cop a dins del vagó, ella es va asseure al costat de la finestra i es va col·locar un auricular a cada orella. Ell, assegut al costat del passadís, jugava amb el dit índex i el del mig com si fossin cames d'un petit personatge fictici, mentre mirava de reüll un nen rosset que seia al davant. El nen tenia l'embolcall d'un caramel a les mans i feia cara d'haver plorat una bona estona. La seva mare, com la Laia, mirava per la finestra.
Abans que la Natàlia s'hagués pogut asseure, va veure com trontollava el gerro de flors que tenia a sobre de la taula de la oficina. Era el tren, que passava puntualment cada 36 minuts a prop de les finestres dels despatxos. Cada 36 minuts, en Max (un company de l'oficina) feia un ganyota de mala llet i la Sofia, la secretaria, esbufegava fent palesa la seva resignació a aquell soroll tan molest. La Natàlia preferia girar-se cap a la finestra i dir adéu amb la mà als passatgers, que vés a saber si la deurien veure des de dins dels vagons.
La Laia es va posar dreta, gairebé va caure quan el tren va passar per un sotrac sense previ avís, “Cagum tot...!”, però l'Edu ja li havia allargat el braç perquè no s'estampés contra el terra brut del vagó. Quan va aconseguir mantenir l'equilibri, va dirigir-se al minúscul lavabo. La llum vermella es va encendre i es va tornar a apagar gairebé simultàniament. La Laia avançava pel passadís cap on l'esperava ell, va seure i amb cara de fàstic va deixar anar un “Què fas ara?” “Saludo. Hi havia una dona que feia adéu amb la mà, en aquella finestra, allà”. I l'expressió de fàstic, si és possible, es va pronunciar més encara mentre amb un to burleta li deia: “I et penses que et veurà, com la saludes? El que si que és veritat és que aquest lavabo feia una pudor de resclosit... ecs! impossible estar-s'hi més de dos segons...”. “Tens tota la raó...”, li va respondre ell emprant un to greu. “...això fa pudor de resclosit, no es pot aguantar ni dos segons més. Adéu, Laia.” I la cara de fàstic de la Laia va passar a ser cara d'indignació.
diumenge, 3 d’abril del 2011
...passeu, passeu
Estreno el bloc, i el món dels blocs, amb una proposta literària sense cap més pretensió que fer-vos passar una bona estona. Els relats no segueixen cap ordre concret, són pinzellades de personatges que a mi em transmeten reflexions profundes.
Un pas de la llibreta al bloc, de la intimitat a la xarxa i de la marieta al poriol. Canvien les formes però el contingut segueix sent modest, personal i quotidià.
Que ho llegeixi qui vulgui, que ho comenti qui en tingui ganes. Les interpretacions poden ser infinites. Espero, però, que provoquin alguna reacció a tothom qui hi tregui el nas.
Benvinguts...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)