Sentint-me com et senties

El moble del menjador és d'aquests que deuen tenir la meitat dels pisos d'aquella època, pel cap baix. Cobreix tot un pam de paret de punta a punta i va combinant: ara prestatges, ara un armariet, ara un espai buit a mida per la televisió. A casa, s'havia convertit en un altar, pràcticament. Hi teníem els records més estimats: les fotos de les nenes, aquella figureta que ens vas dur de Roma, el rellotge que tenien els teus pares a l'entrada de la masia i mil i un detalls (sempre m'havies dit que t'agradava que fos tan detallista).

Avui estic sola i no és ni diumenge ni festiu, així que sé del cert que les nenes no vindran i que tinc prou intimitat per invocar la nostàlgia. Mentre passo el drap de la pols amb cura, vaig resseguint cada record sense netejar-lo gaire, perquè em sembla que si els trec la pols del tot també me'ls netejaré de la memòria. M'aturo més del compte en aquella fotografia que ens van fer a Cotlliure, me la guardo a la butxaca del davantal i l'estrenyo amb força com retornant-he aquí un instant. Quan el drap frega les portes de l'armari de l'esquerra, el teu, en surt una bravada de Torres 5 i ginebra que em ressegueix la columna. Abans de fer-ne consciència, ja ho he decidit. Regiro el safareig i trec una caixa de plàstic del fons de l'armari dels estris de neteja. La primera ampolla és de conyac, l'olor d'havent dinat. La deixo amb repugnància a dins de la caixa i engrapo la de vodka, que porta estampes de sobretaula a la terrassa, cap dins. Gin Xoriguer, porto, rom, moscatell, whisky escocès, brandi. Totes a la mida justa i acceptada, mig plenes, mig buides. Cap problema.

La caixa se'm fa petita i la deixo al rebedor. No en tinc cap més, però el cubell de la roba bruta també servirà. Arrossego el cubell fins al rebedor i pico l'ascensor. És tard i no hi ha ningú que pugui sospitar però em sento com la iaia d'un conte de Monzó que vaig llegir deu fer molt de temps i me n'avergonyeixo, no se ben bé per què. Torno a entrar sense fer soroll, que demà no se'n pugui parlar. I em quedo palplantada a l'entrada, sense esma per bellugar-me.

Tot es silenci, tot és foscor i sembla que no sé com he obert una ampolla i així, asseguda sobre les rajoles, me la bec tota d'una tirada. Sento un calfred de tan mal gust i em faig fàstic per haver-me begut tota una ampolla. I no puc rebobinar i desenrosco un altre tap i vaig fent, vaig fent, fins que el mal gust em fa oblidar el fàstic i ja no em sembla que estic tan sola. Llavors ploro sentint-me com et senties, potser, i m'adono que ja no hi ha res, que no hi ha hagut mai res.

Emmusteir-se així

Arribes i el delit es fa tangible. Saps que les flors així de cop i volta m'arrenquen de la realitat i el plexe se m'esparraca tot i vessa joia. Ufanes i oloroses estan decidides a alegrar receptors de totes classes i condicions.
Hi ha qui en gaudeix uns instants, durant la sorpresa de veure's regalat l'esclat de colors i la flaire encantadora. Tot seguit les reposa, amb aigua i aquella mitja aspirina conservadora.
Hi ha qui prefereix no remullar-les per pena de veure com es van pansint. Cap per avall les mantenen assedegades i els avancen el final com un tall sec. De vegades imagino que es deuen sentir com aquells romans a qui la lava va deixar eternament estàtics.
D'altres senten la culpa de l'assassí colpejar-los ben endins i prefereixen desfer-se l'endemà mateix del benintencionat regal.
Tu, que has tingut el detall de comprar-me-les, les contemples ras i curt. Dos instants que s'escolen entre els meus dits abans que brusc, agressiu, em vulguis seduir massa insistentment. Deixa'm que les posi amb aigua. Ja ho farem després, dona. I el llit i les carícies que tant desitjava es materialitzen com petites espines que em priven del gaudi indispensable. Repeteixo que s'han de posar amb aigua. Igualment es moriran, deixa-les una estona. I ara vull ser jo qui et penetri amb la mirada i així fer-t'ho entendre. Fer-te entendre que no només les flors es marceixen lentament. Jo també tinc set. Vaig a buscar un got d'aigua.