Sayonara, Baby.

Em fa por. He dit tantes vegades "adéu" que temo que un dia deixi d'encongir-me el cor aquest adéu-siau. Que simplement sigui com un "hola" fugaç, com els que es diuen a qualsevol client que entra a comprar el diari o quan s'arriba a una oficina de l'ajuntament.

Potser sempre em faran mal els comiats i, per estalviar-me la ferida, aprendré a no crear vincles tan profunds, a no despullar-me davant d'un desconegut que al cap de pocs dies es convertirà en un bon amic i que sé que guardaré a la motxilla dels records en qüestió de mesos. Em fa pànic que tantes ferides em tornin insensible, com la dona de gel que no s'inquieta si ha de deixar-ho tot o de viure sempre d'un lloc a l'altre. La que es queda sola per haver perdut la fe en els “holes” de debò, per la por a aquests comiats tan dolços i tan cruels.

19 de setembre

Era la primera vegada que li passava. Aquell any sabria el dia exacte.

Així que de bon matí es va llevar i va mirar el cel. La temperatura era agradable però el blau era tenyit de grisos amenaçadors. La gent s'afanyava cap a la feina per por que els enganxés el ruixat imminent. Ella gaudia de la quietud, volia assaborir tant com pogués aquella sensació única.

Va preparar-ho tot pel ritual d'acomiadament. A sobre la taula, una clara ben fresca i un tall de crocant de la “Xixo” a punt de ser engolits i, a terra, el biquini de flors, unes sandàlies i la llibreta de passatemps gastada. Mentre s'acabava els dos plaers estiuencs, la resta de símbols cremaven amuntegats en un racó. I, de sobte, van començar a caure les primeres gotes de tardor.

Ara ja res no la inquietava. Aquell 19 de setembre seria l'últim dia d'estiu, si més no del seu estiu únic i breu. Era la primera vegada que li passava i ja no tenia por de l'hivern etern que esclatava a prop de les finestres dels balcons.

Itinerant

Era puntual. Sempre. I metòdica. Perfeccionista, li deien els seus amics. Cada dijous, a quarts de nou, trucava al pare. Ell agraïa aquest rigor i responia sempre amb les mateixes anècdotes i feia sempre les mateixes preguntes. La conversa es teixia sense problemes durant dos minuts i mig, de vegades una mica més o una mica menys si és que entremig algun dels dos tossia o marxava la cobertura uns instants. Recordava un vespre que tenia una afonia terrible i el pare va penjar el telèfon al cap de 27 segons exactes “Mira, ja parlarem dijous vinent, que no entenc res amb aquesta veu. Tornes a fumar, oi? Si és que ets clavada a ta mare.”

Amb la mare no hi parlava. Preferia imaginar-se que s'havia arreglat el trosset de jardí de la part de darrera del pis i que s'havia tornat a enamorar, que tenia algú que la cuidava. De fet, ja tenia algú que la cuidava i ella l'anava a veure cada mes. Bé, aquest últim hivern havia anat de cul i potser les visites s'havien allargat dos mesos però la mare mai no li havia retret que no hi anés més sovint. A més, trucava cada setmana a la clínica per assegurar-se que tot anava bé. Solia trucar els dijous a dos quarts i cinc de nou, puntualment, i parlava durant mig minut amb la infermera que tingués el torn aquella setmana. Agraïa aquesta brevetat. Feia sempre la mateixa pregunta i esperava pacient que la posessin al dia però tant ella com la infermera sabien que, al cap de 30 segons exactes, la conversa s'acabaria. No és que es despreocupés de la mare, és que només volia saber si seguia bé, no calia fingir interès per si havia anat a totes les sessions o si l'havien enganxat algun dia amb els braços marcats.

A banda d'aquests tràmits telefònics, la vida de la Rosa se succeïa sense entrebancs. Anava a la feina, de tornada a casa passava pel súper i tres cops per setmana anava a nedar: una sèrie de cinc piscines de crol, cinc d'esquena i cinc de braça que es repetia durant 35 minuts exactes. A la feina, tothom la respectava perquè feia anys que hi treballava. Es coneixia els clients i sabia amb exactitud quin era el seu plat preferit o si prenien el cafè amb sacarina o sucre roig.

Un matí, però, va entrar un noi que no havia vist mai. Devia tenir uns 30 anys, era ben plantat, de mirada penetrant i ulleres de pasta negres. Portava barba de tres dies i els cabells de tres dies també, de tres dies sense pentinar. Quan s'acostava a la taula, la Rosa es va notar un lleu tremolor a les mans però la va tranquil·litzar veure que el noi encara estava més nerviós que ella. Tenia un llibret a les mans: “Guía de conversación. Español” i abans que li pogués demanar què prendria, el noi va murmurar amb el cap enfonsat al manual “café con leche”. Al cap de dues setmanes d'aparèixer a la mateixa hora cada matí, el noi ja demanava “cafè amb llet” i la Rosa sabia que era de Bristol i que s'acabava d'instal·lar al barri. Li agradava, aquell noi. Li agradava que hi anés puntualment cada matí. Devia ser organitzat. Li agradava que sempre li deixés la propina amagada entre la tassa i el plat i que, si algun dia hi anava a dinar, li deixés un “gràcies” al plat. Així: amb accent i escrit amb quètxup o pèsols (no li devien agradar gens perquè sempre els deixava, però la cuinera feia massa temps que feia els mateixos plats i no podia entendre que els havia de substituir per bròquil o pastanaga bullida). Aquell personatge li resultava tan curiós que caminant de la feina a casa no podia deixar de pensar-hi. Què l'havia fet venir al barri? Devia estar molt sol, pobre. I rumiant, rumiant, ja havia passat de llarg el súper.

Un dia es va decidir: el convidaria a sopar. Fet. Aquella mateixa nit, a casa, es va preparar la frase en anglès, per si les mosques. Do you want?... What about?... Els apunts de secundària no li posaven les coses gaire fàcils. Potser hauria de comprar una d'aquestes guies de conversa també...En fi, tiraria pel dret i ja es faria entendre. I així va ser: aquell sopar va passar a ser una rutina setmanal. Tot i així, els següents dijous van quedar a les nou que, per culpa d'aquell voler sopar d'hora per això que “al nord a les set ja són sopats”, es va saltar les trucades i va passar dues setmanes sense trucar ni al pare ni a la clínica. Les infermeres es van estranyar però no hi van donar cap importància. El pare, però, va gastar els dos minuts i mig cridant i recordant-li cada vint segons la mare que l'havia parit. Tot i així, els retrets havien passat, d'alguna manera, a no ser espines punyents, sinó els problemes d'altri, que ella no tenia cap intenció de menjar-se amb patates.

En canvi, quan estava amb ell no n'hi havia, de retrets. Simplement perquè no compartien cap passat, només un present. Havent sopat, obrien l'ordinador i es descobrien música recent o grups que ni ells recordaven que havien descarregat feia anys. Un vespre, van anar a un concert junts. Ell volia conèixer música local i ella tenia una coneguts que havien començat a tocar feia poc, així que va comprar dues entrades pel concert que feien al barri. Mentre tocaven, ella intentava traduir les lletres sense gaire èxit i ell feia veure que la seguia. Després, amb la quarta cervesa, ell li confessaria que no havia entès res i riurien sense cap rancor.

El dijous següent, el sopar es va allargar fins la matinada. Es van quedar fins tard bevent i de la música van passar a la política i de la política a ells mateixos. Devia ser el primer cop que parlaven dels seus germans, de com passaven els diumenges a la tarda, del què els apassionava realment, de les pors que s'amagaven sota la pell. La Rosa va aprendre, parlant de la mare, la paraula “rehab” i ell va aconseguir pronunciar “escarxofat” mentre imitava el posat del seu pare al sofà on l'havia vist cada vespre des que tenia memòria.

A banda d'aquestes trobades setmanals, la vida continuava en ordre i ell anava a fer el cafè cada dia a la cafeteria de la Rosa. Sovint, si no tenia feina, ella s'asseia amb ell i feien petar la xerrada. “Nena, has ben lligat, eh?”, reien les companyes des de la cuina. No entenien que no l'estimava com qui estima de debò i que no podia imaginar-lo en una nit de sexe salvatge. Però encara que els ho expliqués, no desistien, així que negava amb el cap mentre canviava de tema: “Va, espavileu que els de la 7 esperen els segons!”.

Aquella setmana, van anar a sopar fora. “És un dia especial” l'havia advertit ell. El restaurant semblava dels cars i es van haver d'aguantar el riure mentre durant l'explicació del cambrer sobre l'aroma afruitada del vi de tal any. Abans del primer glop, ell la va mirar als ulls i així, com qui comenta el resultat del partit, li va fer saber que se'n tornava la setmana següent. La Rosa sabia que tard o d'hora passaria, però el cor li va fer un sotrac. Va haver d'improvisar un comentari alegre sobre tornar a casa i que et plogui cada tarda perquè sabia que ell tampoc no li confessaria que la trobaria a faltar. Cap dels dos s'atreviria a dir-ho sinó que, quan fessin l'última copa a casa la Rosa, es posarien unes quantes cançons tristes i en cantarien les lletres com si no parlessin d'ells.

La història d'una paret de menjador i d'un pintallavis

Va ser màgica, la primera nit, quan es van trobar compartint taula i cerveses amb altres amics comuns. Cap dels dos guarda un ordre ni lògic ni cronològic del què van viure. Beure, ballar, sortir a fumar, potser. Mirar-se, somriure, els llavis fregant-se, potser. L'endemà ell havia marxat a treballar i ella va recollir les seves coses i abans de sortir del pis, li va deixar el número de telèfon. Unes lletres ressacoses escrites amb pintallavis a la paret del menjador: "Sophie 07589564763". I així és com comença aquesta història: la història de dos cors que bateguen a cada vers.

Mai no es van tornar a trobar al voltant de cap taula de cap bar però, des d'aquella nit, els vespres s'omplirien de mots. Mots en forma de missatges ensucrats al mòbil. Els matins s'omplirien de versos. Sobres blaus plens de poemes que s'escolaven per l'escletxa de la porta. Les nits, de contes. Històries absurdes al gmail que parlaven d'ell en tercera persona, com qui no vol la cosa.

Tantes ganes tenia de tocar-lo, que ignorava el plaer d'imaginar-lo, dels somnis, de confondre'l amb algú altre pel carrer.

I tantes ganes tenia de veure'l, que va oblidar que la distància és dolça, és passional, és com el millor licor gota a gota.

I de sobte, va esclatar la primavera. Els monstres que hivernaven a l'estómac es van escapar pels ulls, per la boca, pels forats del nas. I ell va entrar per un foradet de la seva vida.

Tenia tantes ganes d'omplir dues tasses de cafè de bon matí, que no va pensar en l'absència dels versos. Cap més “pip-pip” del mòbil. Cap més poema en un sobre blau. Cap més conte abans d'anar a dormir.

Metamorfosi, potser.

Primer dia de feina, de la feina que li seria l'estabilitat per fer de la visita una estada més o menys llarga. Ho tenia tot a punt: faldilla negra, mitges noves (de les més tupides, no volia semblar una fresca), camisa negra i davantal. Va ser puntualíssima. S'havia llevat d'hora per estar desperta, s'havia preparat un cafè massa amarg i havia fumat un cigarro massa d'hora, però tot estava controlat.

...

Dues versions de la mateixa cosa, / o més que això. / Una que en són dues. / Dues que en són una. / Morta, caduca, / deixa pas a quelcom nou, brillant. / Un traspàs lent i poc agradable. / Lleig, negre,

/ fet de partícules de sang seca. / Com la crosta, / es desprenen a poc a poc.

...

No va cridar. Va ser una tan sols una expressió de dolor, un estrènyer les dents i agafar-se amb força el canell amb la mà il·lesa. Es va repetir que el cosmos li anava en contra però que no ploraria, que no feia tan mal. Va ser un moment de no res. Els nervis del primer dia. Aquella columna que semblava que hagués aparegut de sobte. Voler anar massa de pressa, com sempre.

...

Desagradable metamorfosi. / Incògnita final. / Vacil·lació pel resultat, / potser millor que l'original. / Indecisió. / Nova, indiferent. / Potser simplement no en són dues, / sinó només una.

...

Es va mirar el dit i el tenia inflat, li bullia. Només uns instants perquè l'arrel de l'ungla se li taqués de negre, morat, vermellós. Va respirar amb aquella respiració curta i accelerada que sembla que faci passar el mal. Va gesticular un crit sense fer soroll i va tornar amb els pastissos que li havien demanat que portés, com si res no hagués passat.

Conceive a place
and call it "HOME"
and love it.

Find a place to go back.

Then you can go anywhere,
which may be just here.

El chico del correo

Luca no tiene horarios, sólo una montaña de panfletos que deberían de estar repartidos en los hogares de la ciudad. Su aspecto apenas cambia: pantalones dos tallas más grandes, bambas verde chillón, camiseta de aquel grupo de música que le gustaba a los 16, gorra, iPod, móvil y su inseparable mochila repleta de propaganda. El resto es sencillo, su tarea se puede ajustar bien al titular "buzón-timbre-propaganda-buzón".

Hoy el cielo está radiante, hace una temperatura excelente y la gente lo ha notado, porqué esta mañana nadie le ha echado a gritos de su portal. Luca, como buen profesional, se mueve por la ciudad como pez por el agua, esquivando las abuelas lentas de las aceras y llenando buzones a una velocidad digna de las olimpiadas con un movimiento de muñeca preciso y ya interiorizado. Siempre camina al mismo ritmo, siempre la mirada fija en las puertas y los edificios, siempre con los auriculares en las orejas. No descansa, sólo reparte propaganda en un constante y repetitivo "buzón-timbre-propaganda-buzón". Luca gira una esquina y se encuentra un portal fascinante, una puerta de madera con unos motivos florales talados y rodeada de vitrinas de colores que a su vez también dibujan hojas y frutos. Pero él no ve una sola flor ni una hoja, sólo una línea enorme de buzones hambrientos. Además el portero no está. !Es su día de suerte! Respira hondo y empieza el despiadado movimiento de muñeca. Cuando le faltan sólo tres ranuras, parece que ya no es él quien controla su mano, ni su cuerpo, como si el chaval que llena los buzones ya no fuera él. Luca se queda parado y se ve a si mismo, continuando su tarea, pero él ya no es él. Se ha alejado del portal modernista y de la ciudad y parece que de toda la realidad. Está como en una caja de cristal, su papel se ha reducido al de mero espectador, mientras otro, que no es otro sino él, continua con el "buzón-timbre-propaganda-buzón".

Luca intenta avisar a su igual pero él continua trabajando tranquilo. Se pone a chillar pero no se oye nada, no puede hacer ningún ruido, no se oye la propia voz. ¿Será que no tiene voz? Aún poco convencido, intenta gritar más fuerte, quiere dar golpes contra la pared pero no existe tal pared. No siente el tacto ni le parece poder oler nada. Busca su móvil, se llama a si mismo pero en su imagen no se produce reacción alguna. Se pone a correr pero su alrededor no se modifica, como si no avanzase, se cansa pero parece que no se mueve. Su cuerpo tiembla, el corazón le late ¿Qué le está pasando? Según el filósofo, debe de existir porque aún puede pensar. Además, siente su respiración, tose. Lleva los auriculares de su Ipod puestos y el volumen al máximo pero no puede oír la música. Respira hondo, cada vez más, hasta que siente que tiene que parar. Sin más remedio, se sienta al suelo, abatido. No hay nada que pueda hacer. ¡No hay nada que pueda hacer! Sólo le queda observarse, como si estuviera en la más lujosa sala de cine.

Se ve como sigue sin inmutarse, como continua su actividad frenética del "buzón-timbre-propaganda-buzón". Su alter ego (o quien sea) cojea. Sí, es cierto que últimamente le dolía la rodilla al levantarse, por eso estaba tomando sus tres dosis diarias de anti-inflamatorios, por no interrumpir el "buzón-timbre-propaganda-buzón". Solamente en los 10 minutos que lleva observándose, ha caminado alrededor de toda una manzana, ha llamado a una 25 puertas, y por lo tanto debe de haber llenado unos 120 buzones. Sigue escuchando música a todo volumen y tiene la mirada perdida. No ha saludado a nadie, no ha mirado a nadie. Desde luego, es un trabajador excelente.

Luca se ve ahora obligado a parar por no sabe qué curiosa broma del destino y sólo es capaz de pensar en todos los buzones, todos los timbres y todas las pilas de propaganda que le quedan.