URGENT

Tu insisteixes que és obsessiu. Jo t'ho discuteixo, mig perquè m'agraden els conflictes quotidians, mig perquè estic convençuda que tornes a no tenir raó.

"No és obsessiu obrir el correu cada dia, com tampoc no ho és rentar-se les dents o fer-se el llit. No, és clar que no és una necessitat bàsica, no fotem. Però això de les dents i el llit tampoc. Bé, és clar, una cosa és ser ordenat i net i l'altra ser obsessiu. Doncs d'acord, no en parlem més: sóc una neuròtica refotudament obsessiva perquè miro cada dia el gmail, el correu de la feina, el facebook i el hotmail. Que no és això? Que t'estic engegant a dida? Home, és evident. Però no és això que volies, que et donés la raó? Caram, no sé qui és més primmirat i obsessiu. Que t'he de donar la raó de debò, no només de paraula? Em sembla que això és demanar massa, tu. Si vols, per donar-te la raó o, com dius tu, la-raó-de-debò, no obriré el correu avui. Entesos, doncs demà tampoc. Sí, sí, fins dilluns, pesat! Estàs content ara? "

I així fou com, sense pensar-m'ho gaire, vaig prometre que no sabria res del món, o si més no del món que es comunica amb mi per correu electrònic. Cap problema. Fet i fet, cada dia rebo 5 o 6 missatges, a tot estirar. Però vaja, que potser m'han respost de l'associació queixant-se del canvi que vaig fer al títol de l'article i potser hauria de respondre avui mateix i explicar-los amb tacte i contundència que la seva proposta era agramatical de cap a peus. Suposo que si responc demà no passarà res. Potser ni tan sols m'escriuen avui, que és divendres, i ja se sap que n'hi ha que comencen els caps de setmana més d'hora que la resta. Ostres, i potser m'arriba la confirmació de les entrades que et vaig comprar pel concert del Poble espanyol. Tot i que em sembla que és dimecres a la tarda, encara podria imprimir-les el dimarts. Doncs apali, faré un cafetó i recuperaré el llibre que vaig abandonar abans-d'ahir. I ara que hi penso, què deu fer la Sara? Em sembla que l'operaven ahir, o avui. Li podria escriure un missatge alegre al mur, potser un enllaç a aquella cançó que tant ens agrada, segur que s'emocionarà. Merda, facebook tampoc! Es pot esperar, ja li trucaré després. I quin deu ser el mot d'avui...? Em sembla que anava de batalletes: escamot, caserna, comboi, metralla... Podria ser barricada o estraperlo, qui sap. I si és una d'aquelles que no he sentit mai? Va, tampoc no és qüestió de vida o mort. Ara bé, si m'arribés un encàrrec nou, això si que no ho puc deixar escapar, encara que sigui, per variar, un text repulsiu. Segurament l'assumpte deu ser "traducció URGENT". Així amb majúscules, com si no pressuposés que després de traducció sempre hi va un URGENT. Hi deu haver qui rep "traducció" a seques? Vés a saber. Què faig? Ho comprovo? Ell és a la feina, no ho sabrà pas si he entrat o no. Hauria d'esborrar l'historial en acabat i llestos. Però això segur que és una dels centenars de petites coses que van erosionant la confiança i després la cosa acaba com acaba. Segurament, seria més efectiu pensar en una altra cosa. Com per exemple què faré després, que he de passar pel súper i anar a emprovar-me un parell d'ulleres. Llàstima que no siguin temes de gran densitat. I si jo mateixa fos un correu? Quin seria el meu tema?

Tu no saps com em fas sentir

Centenars de diminutes aranyes havien teixit, lentament, suaument. Insignificants i àgils, donaven voltes al teu cos nu. Dansaven, petites, seguint un ritme frenètic al voltant d'una presa indefensa que es valia només de moviments febles. Eren moltes però menudes i treballaven amb tanta cura que no podies notar res més que un pessigolleig súbtil, a les ungles, als cabells, entre els dits.

A la tardor van ser més, i ja et movies més feixuga, més cansada, deies. Notaves que la rigidesa et penetrava sense aturador, com un màstil que t'atrevessava la columna. La incomoditat et va fer despertar i vas avançar. Unes passes relentides amb el vent que et venia de cara que vas considerar com una fita, com si no fossis capaç de seguir, com qui arriba al clímax i ja li és inútil voler-ne més.

Les menudes no havien renunciat i tornaves a notar les pessigolles als genolls, als colzes, als melucs que, immòbils del tot, no responien les ordres que els enviaves. Alguna nit veies estrelles que pamapallugaven al blau. Immòbils, també. Vas imaginar transformar-te en un d'aquells punts i viure intermitent per sempre. I cedires al darrer esforç, que els facilità la feina de teixir-te. Vas prémer les parpelles amb força però res, quan les tornares a obrir, havien desaparegut les menudes i el seu entramat. I tu, lluny de viure intermitent, et vas haver d'arrossegar com un cuc entre tantes aranyes.

Desdibuixar la rutina

“Perdona, em deixes passar?” “Ai... és clar...” Què hi faig a la plaça si avui, encara que sigui dimecres, no he quedat per fer un sopar d'aquells de més líquid que sòlid? Doncs la veritat és que no tinc gana. Potser una cosa fresca... i em decideixo per l'after eight amb stracciatela i potser l'acompanyo amb un tros de xocolata 90%. Després passaré per una d'aquelles botigues minúscules d'on no tinc res, que és caríssim.
No us ha passat mai, això de comprar un enciam i trobar-lo congelat al fons de la nevera? o deixar el cotxe a mig carrer en hora punta amb les claus a dins?
Quan he entrat a l'hospital, corria i se m'ha vessat el cafè amb llet a la bata blanca. Havia quedat amb tu que ja em coneixes, però faig mitja hora tard i busco alguna explicació mentre vinc corrents, però no he desconnectat la bateria i aquest trasto no s'engega. Faré una mica més tard. Sort que m'esperes amb una birra freda i jo em prendré una clara i faré el primer piti del dia, que un no fa mal.

I mentre penso tot això busco algú per fer una broma absurda i, en canvi, em toca desdibuixar la rutina.