No li agrada no tenir res a fer durant un dia sencer. Tic-tac, tic-tac. Així que havent esmorzat ja es comença a neguitejar i busca desesperada coses per entretenir el temps i fer-li creure que és molt productiu, que no ha passat en va. Tic-tac, tic-tac. Però tot i aquests tics obsessius de belluguet, sap que els dies de festa són sempre mandrosos. Es desperten lents i la deixen assaborir la claror de bon matí, que es va fent intensa a poc a poc. Li permeten fregar les cames amb llençols nets i suaus i donar voltes al llit, voltes a càmera lenta, perquè el cos les gaudeixi, abandonat a la ganduleria i al "anar fent".
Avui, mentre es decidia a treure's la son de sobre, ha promès no posar-se nerviosa i deixar que el dia la guiés, com a primera hora del matí, despreocupat i parsimoniós. Ha esmorzat i ha sortit a passejar, que tot el dia a casa se li refreden els genolls i les espatlles i llavors només té ganes d'amagar-se sota el nòrdic. Esmorzar-passejar-deixar fer. Dei-xar-fer.
No ha sortit amb les mans a la butxaca, però. S'ha emportat el llibre per si de sobte es trobés sense cap més carrer al davant per seguir avançant o per apaivagar algun atac de rebuig ociós. Caminar-no pensar. Ca-mi-nar. Veu botigues plenes, mares amb nens i cara d'atabalades, cotxes amb conductors impacients. Sobretot, veu molts caminants que, com ella, tracen carrers i avingudes. Però la resta tenen un caminar decidit, ella camina sense saber on va i això li fa mossegar-se les pells de la vora de les ungles, no pot no pensar.
Una botiga. Hi entra. (Així les mirades que es fixaven en ella per aquest caminar ociós es creuran sense raó: ella ja sabia on anava). Fa una ullada ràpida i es decideix per uns sobres i uns fulls de paper. Bé, avui ja ha fet alguna cosa. Mira el carrer: dreta-esquerra-dreta-esquerra. No-pensar! Així que fa la primera passa endavant i ja veurà. Segueix fins que es troba la cafeteria que tan li agrada, però ja ha esmorzat i fer un altre cafè... Potser un te! Però és car aquest lloc... Potser hauria d'estalviar... No-pensar!
Ja és a dins, s'ha assegut i ha demanat un te. Mira al seu voltant, és tot ple de detalls, tot tan bonic. Bufa, fa un parell de glops. Torna a repassar el local. I si llegís una mica? O potser enviar un missatge a algú, o llegir-ne d'antics o fer una llista per anar a comprar... Finalment, treu els papers i un sobre. Demana un bolígraf a la cambrera. I per primera vegada aquell dia, aconseguix no-pensar sense pensar en no-pensar... Fins que aixeca el cap i veu gent diferent al voltant. La carta sembla que ocupa tres-quatre-cinc fulls. El te és fred.
dimecres, 14 de desembre del 2011
dimecres, 23 de novembre del 2011
Una carta qualsevol
T'escric, estimat, sense saber què hi acabaré de dir en aquest full. Potser t'explico que estic bé i tranquil·la aquí al poble, que no em falta ni menjar ni beure a casa dels pares, que estic tornant als indrets de quan era petita i netejant el cos de tant de fum de cotxes i l'ànima de tant de soroll de clàxons.
T'escric, estimat, avui que a fora plou com si algú hagués passat els núvols pel corró i que el pare remuga perquè no pot sortir a arreglar el sostre de l'abeurador. Sense saber què et puc dir que t'emocioni o et faci content, potser et diré que ahir la tieta va teixir uns mitjonets pel menut (que sembla que ho sentís des d'aquí dins perquè no parava de regirar-se) o que la mare ens ha arreglat l'habitació de dalt per quan sigui el moment.
T'escric, estimat, perquè no se m'acudeix com més tenir-te entre les mans. Sempre m'ha resultat fàcil buscar-te entre les línies, a dins dels punts de les is, darrera dels segells. T'escric i ja sé que no rebré mai la resposta en forma de carta sinó en un remoure fulles el vent, en un raig de sol que em farà aclucar els ulls, en un ruixat com el d'avui que m'obligarà a adreçar-te quatre ratlles i un petit poema improvisat que et poso a dins del sobre, també.
Ara m'enfilaré amb cura i guardaré el sobre al bagul de l'armari verd. Et deixaré la clau al lloc de sempre perquè, quan t'escolis entre la penombra de la lluna minvant, em llegeixis i potser moguis un pèl la fotografia que ens van fer aquell estiu o deixis la porta mig oberta perquè l'endemà al matí sàpiga que ja l'has rebut.
Fins aviat,
N.
T'escric, estimat, avui que a fora plou com si algú hagués passat els núvols pel corró i que el pare remuga perquè no pot sortir a arreglar el sostre de l'abeurador. Sense saber què et puc dir que t'emocioni o et faci content, potser et diré que ahir la tieta va teixir uns mitjonets pel menut (que sembla que ho sentís des d'aquí dins perquè no parava de regirar-se) o que la mare ens ha arreglat l'habitació de dalt per quan sigui el moment.
T'escric, estimat, perquè no se m'acudeix com més tenir-te entre les mans. Sempre m'ha resultat fàcil buscar-te entre les línies, a dins dels punts de les is, darrera dels segells. T'escric i ja sé que no rebré mai la resposta en forma de carta sinó en un remoure fulles el vent, en un raig de sol que em farà aclucar els ulls, en un ruixat com el d'avui que m'obligarà a adreçar-te quatre ratlles i un petit poema improvisat que et poso a dins del sobre, també.
Ara m'enfilaré amb cura i guardaré el sobre al bagul de l'armari verd. Et deixaré la clau al lloc de sempre perquè, quan t'escolis entre la penombra de la lluna minvant, em llegeixis i potser moguis un pèl la fotografia que ens van fer aquell estiu o deixis la porta mig oberta perquè l'endemà al matí sàpiga que ja l'has rebut.
Fins aviat,
N.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
Mitja hora de llum
Avui he volat. Sí, sí vo-lat. Em quedaven 7 minuts de la mitja hora de pausa i he sortit a fumar un cigarro accelerat, d'aquells que només encendre'ls ja notes que fan mal. Feia poca estona havia sortit el sol i el blau s'emmirallava als bassals. M'he recolzat a la paret, molt a prop del racó on m'assec sempre. És en un carreró que s'obre camí entre dos edificis gegants de parets taronjoses. No hi passa ningú, tret d'algun camió que carrega o descarrega i un vagabund que sempre es para a parlar amb algú que jo no puc veure. Doncs això, que avui no m'he assegut a les escaletes, m'he quedat dreta mirant la paret de davant meu, decorada amb enormes extractors de fum o algun estri per l'estil. I de sobte m'he trobat mirant enlaire, direcció la ratlla de blau que s'escola entre els dos gegants de totxana. I no sé com ha set, que cada vegada veia l'únic núvol de migdia un xic més a prop. I no ho entenia i he pensat "estic massa cansada". Però no era cansament, ni imaginacions meves, no. He estat uns moments perplexa comprovant que com més anava, més a la vora del núvol era. Fins que m'ha fet pessigolles al nas. I me l'he fregat amb la mà dreta i, ostres, el cigarro m'ha caigut i he mirat avall, avall, avall. Tota la ciutat, i potser més ciutats (que jo mai no he set bona per això de l'orientació) als peus.
Que com ha set? Doncs, doncs, com rajoles de xocolata, com molta llum de capvespre o una verdor infinita. Com el so de les onades una nit d'estiu, com la cançó que em fa recordar-te, com centenars de línies plenes de nous mots o un guitarrista omplint el carrer de melodies. Com... com un pa amb tomàquet o les teves abraçades, com que et somrigui un desconegut o l'aire que et frega les galtes mentre pedales.
I després? Després res. He recollit la colilla i he mirat al rellotge. Em quedaven dos minuts però he decidit entrar. 5578, un pip i s'ha obert la porta que tanca la mitja hora de llum.
Que com ha set? Doncs, doncs, com rajoles de xocolata, com molta llum de capvespre o una verdor infinita. Com el so de les onades una nit d'estiu, com la cançó que em fa recordar-te, com centenars de línies plenes de nous mots o un guitarrista omplint el carrer de melodies. Com... com un pa amb tomàquet o les teves abraçades, com que et somrigui un desconegut o l'aire que et frega les galtes mentre pedales.
I després? Després res. He recollit la colilla i he mirat al rellotge. Em quedaven dos minuts però he decidit entrar. 5578, un pip i s'ha obert la porta que tanca la mitja hora de llum.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
L'embriaguesa dels sentits
Quan sento el teu alè que se m'apropa per darrera em poso tota jo de gallina i les papallones que diuen que hauria de tenir a l'estómac es converteixen en ferotges animals alats. "Tanca els ulls". La veu em frega suaument el pèl moixí de l'orella dreta mentre la humitat tan subtil dels teus dits em cobreix les parpelles. Amb l'altra mà, m'acostes una aroma, que m'esclata dins el nas. "... espígol?". I amb aquella mà impregnada d'una fragància màgica, em palpes la cara i em ressegueixes el coll i em descordes el primer botó de la brusa nova que augura bon temps. Jo em deixo seduir per l'espiral de sensacions, amb els ulls encara tancats, com m'ha agradat sempre. Entre suor d'espígol i fragància de cossos extasiats, et miro fixament, abans de deixar-me transportar a l'edèn dels sentits.
“No et moguis”. Un calfred em recorre la columna, i m'inclino endavant sense poder-ho evitar. M'abraces i et veig els ulls juganers que reposen a la meva espatlla. “En vols més?” em demanes com si no intuïssis la resposta a aquestes alçades. I els meus llavis llaminers confessen el què ja sabies mentre una gota em regalima panxa avall, i m'alegro del dia que vaig decidir guardar cupons durant setmanes per aconseguir el joc de glaçoneres d'últim disseny. I al cap d'unes hores, la mullena dels llençols es barreja amb el bassal que ha format el recipient de silicona a sobre de la tauleta de nit. I ens esquitxem com nens en un bassal de maig.
Sabem de sobres que no acabarem el menjador avui, però no ens molesta mantenir fins diumenge vinent el desgavell de mobles folrats amb papers de diari i la cinta adhesiva al voltant de marcs i endolls. Així que abans de treure l'embolcall de la brotxa i del corró, enfonsem les mans en aquell Magenta seducció que ens van assegurar de quedaria tan i tan bé amb la llum del migdia. Sense més preàmbuls, em traces una línia perfecta que neix entre els ulls i em divideix com en un exercici de simetria. Em pintes el nas, els llavis, travesses els ossos de la clavícula, els pits i el forat del melic. Alces el cap buscant un senyal d'aprovació, que et dirigeixo en forma de mirada magenta seducció, i em pintes finalment tota, de mil tonalitats que dansen al ritme que els marquem.
I de sobte et veig, dret al fons del passadís; per què mai no et sento quan arribes? Em somrius mentre col·loques amb delicadesa l'agulla que porta al paradís, que ens omple de vibracions. No puc estar-me'n, t'he d'abraçar, t'he d'agafar la mà i donar una volta abans de tornar-me a plantar davant de les teves ninetes juganeres. I fer que així, duts pel va i ve del vinil que ens vam endur de casa els teus pares, el passadís s'eixampli i ens permeti alternar passos esbojarrats amb l'abraçada que mai s'acaba. Quan comença a sonar aquella tan romàntica ens mirem i el riure ens fuig per sota el nas i per la boca i ho inunda tot i ja no podem mantenir més la postura i caiem pel terra i ens convenç prou i ens hi quedem. Noto el compàs fred de les rajoles contra els genolls.
Jo faig torrades, tu decores les vores del plat amb grills de mandarina. Em giro per llençar-te un petó, fas veure que l'atrapes al vol i te'l menges i te'n llepes els dits. Després, prepares un iogurt amb muesli. El camí de mel topa amb el bol nevat de iogurt, i mous la mà vigilant de no sortir de la línia imaginària que esbossa el meu nom. Acabada l'última lletra continues amb la mateixa precisió pel marbre, per la bosseta d'orenga, per dins de la pica, per la torradora, fins que t'atures sobre la mà sense anells que, immòbil, esperava l'avís de la torradora. El regalim m'unta el braç esquerre abans que m'aixafis la cullereta a la galta i l'arrosseguis fins que la ens dolçor envaeixi els llavis i les llengües.
(T'estimo)
“No et moguis”. Un calfred em recorre la columna, i m'inclino endavant sense poder-ho evitar. M'abraces i et veig els ulls juganers que reposen a la meva espatlla. “En vols més?” em demanes com si no intuïssis la resposta a aquestes alçades. I els meus llavis llaminers confessen el què ja sabies mentre una gota em regalima panxa avall, i m'alegro del dia que vaig decidir guardar cupons durant setmanes per aconseguir el joc de glaçoneres d'últim disseny. I al cap d'unes hores, la mullena dels llençols es barreja amb el bassal que ha format el recipient de silicona a sobre de la tauleta de nit. I ens esquitxem com nens en un bassal de maig.
Sabem de sobres que no acabarem el menjador avui, però no ens molesta mantenir fins diumenge vinent el desgavell de mobles folrats amb papers de diari i la cinta adhesiva al voltant de marcs i endolls. Així que abans de treure l'embolcall de la brotxa i del corró, enfonsem les mans en aquell Magenta seducció que ens van assegurar de quedaria tan i tan bé amb la llum del migdia. Sense més preàmbuls, em traces una línia perfecta que neix entre els ulls i em divideix com en un exercici de simetria. Em pintes el nas, els llavis, travesses els ossos de la clavícula, els pits i el forat del melic. Alces el cap buscant un senyal d'aprovació, que et dirigeixo en forma de mirada magenta seducció, i em pintes finalment tota, de mil tonalitats que dansen al ritme que els marquem.
I de sobte et veig, dret al fons del passadís; per què mai no et sento quan arribes? Em somrius mentre col·loques amb delicadesa l'agulla que porta al paradís, que ens omple de vibracions. No puc estar-me'n, t'he d'abraçar, t'he d'agafar la mà i donar una volta abans de tornar-me a plantar davant de les teves ninetes juganeres. I fer que així, duts pel va i ve del vinil que ens vam endur de casa els teus pares, el passadís s'eixampli i ens permeti alternar passos esbojarrats amb l'abraçada que mai s'acaba. Quan comença a sonar aquella tan romàntica ens mirem i el riure ens fuig per sota el nas i per la boca i ho inunda tot i ja no podem mantenir més la postura i caiem pel terra i ens convenç prou i ens hi quedem. Noto el compàs fred de les rajoles contra els genolls.
Jo faig torrades, tu decores les vores del plat amb grills de mandarina. Em giro per llençar-te un petó, fas veure que l'atrapes al vol i te'l menges i te'n llepes els dits. Després, prepares un iogurt amb muesli. El camí de mel topa amb el bol nevat de iogurt, i mous la mà vigilant de no sortir de la línia imaginària que esbossa el meu nom. Acabada l'última lletra continues amb la mateixa precisió pel marbre, per la bosseta d'orenga, per dins de la pica, per la torradora, fins que t'atures sobre la mà sense anells que, immòbil, esperava l'avís de la torradora. El regalim m'unta el braç esquerre abans que m'aixafis la cullereta a la galta i l'arrosseguis fins que la ens dolçor envaeixi els llavis i les llengües.
(T'estimo)
dimecres, 14 de setembre del 2011
Pols de magnesi
T’observo des d’un distància prudencial, barrejada entre caps de mirada bocabadada. El cos fort es fusiona amb una anella prou grossa per engolir-te. Mans i peus en ressegueixen la forma i amb embranzida el fas subratllar un recorregut circular, una vegada i una altra, una vegada i una altra.
El moviment m’enganya els sentits i et veig en un tot repetitiu i esfèric que no s’atura. El va i ve del cèrcol contra l’escenari t’abelleix i no puc parar de resseguir-te amb les ninetes. Un sol focus et fa emergir de la foscor i em porta més a prop teu. I ara ja em sembla que sóc jo qui dóna voltes, més i més de pressa, més i més de pressa.
D’un cop sec surto projectada enrere (el cèrcol encara fa giragonses a terra) i m’enlairo dibuixant un mortal esplèndid a l’aire i tu que em mires des del meu lloc entre el públic deixes escapar un parell d’espurnes dels ulls.
Segueixo giravoltant enrere i em ve una mica de vertigen. Espero que un trapezista enmig d’una gronxada estengui els braços com jo i em caci al vol. Llavors només seran les seves mans estrenyent-me els avantbraços i un núvol de pols de magnesi volant-me per sobre dels cabells. El món als peus, endavant i endarrere, endavant i endarrere.
El moviment m’enganya els sentits i et veig en un tot repetitiu i esfèric que no s’atura. El va i ve del cèrcol contra l’escenari t’abelleix i no puc parar de resseguir-te amb les ninetes. Un sol focus et fa emergir de la foscor i em porta més a prop teu. I ara ja em sembla que sóc jo qui dóna voltes, més i més de pressa, més i més de pressa.
D’un cop sec surto projectada enrere (el cèrcol encara fa giragonses a terra) i m’enlairo dibuixant un mortal esplèndid a l’aire i tu que em mires des del meu lloc entre el públic deixes escapar un parell d’espurnes dels ulls.
Segueixo giravoltant enrere i em ve una mica de vertigen. Espero que un trapezista enmig d’una gronxada estengui els braços com jo i em caci al vol. Llavors només seran les seves mans estrenyent-me els avantbraços i un núvol de pols de magnesi volant-me per sobre dels cabells. El món als peus, endavant i endarrere, endavant i endarrere.
dilluns, 5 de setembre del 2011
Un núvol de sucre
S’imaginava un futur ple de llum, ple de colors. Una terra on tot era pau. L’aire era carregat de bones energies i la preocupació, inesborrable, es materialitzava a un altre ritme, més lent i més tènue.
S’imaginava uns anys plens de tranquil•litat, d’estar bé, de somriure per cada petita transformació de la naturalesa.
S’imaginava amb ell, ballant en una cuina de rajoles boniques.
Sobretot, s’imaginava l'olor d’espècies, de intensitat. Una olor feta de la barreja de les aromes més despullades.
No li feia falta imaginar res més, només un escenari envoltat de bons gestos, de tendresa i de pau. Creia en la profunditat dels instants més deliciosament perfumats i embolicats sempre amb un amor intens, que tot ho pot, que tot ho transforma.
S’adormia imaginant, perquè això l’omplia d’energia per assegurar-se un altre somni dolç.
S’imaginava uns anys plens de tranquil•litat, d’estar bé, de somriure per cada petita transformació de la naturalesa.
S’imaginava amb ell, ballant en una cuina de rajoles boniques.
Sobretot, s’imaginava l'olor d’espècies, de intensitat. Una olor feta de la barreja de les aromes més despullades.
No li feia falta imaginar res més, només un escenari envoltat de bons gestos, de tendresa i de pau. Creia en la profunditat dels instants més deliciosament perfumats i embolicats sempre amb un amor intens, que tot ho pot, que tot ho transforma.
S’adormia imaginant, perquè això l’omplia d’energia per assegurar-se un altre somni dolç.
dimecres, 24 d’agost del 2011
Sentint-me com et senties
El moble del menjador és d'aquests que deuen tenir la meitat dels pisos d'aquella època, pel cap baix. Cobreix tot un pam de paret de punta a punta i va combinant: ara prestatges, ara un armariet, ara un espai buit a mida per la televisió. A casa, s'havia convertit en un altar, pràcticament. Hi teníem els records més estimats: les fotos de les nenes, aquella figureta que ens vas dur de Roma, el rellotge que tenien els teus pares a l'entrada de la masia i mil i un detalls (sempre m'havies dit que t'agradava que fos tan detallista).
Avui estic sola i no és ni diumenge ni festiu, així que sé del cert que les nenes no vindran i que tinc prou intimitat per invocar la nostàlgia. Mentre passo el drap de la pols amb cura, vaig resseguint cada record sense netejar-lo gaire, perquè em sembla que si els trec la pols del tot també me'ls netejaré de la memòria. M'aturo més del compte en aquella fotografia que ens van fer a Cotlliure, me la guardo a la butxaca del davantal i l'estrenyo amb força com retornant-he aquí un instant. Quan el drap frega les portes de l'armari de l'esquerra, el teu, en surt una bravada de Torres 5 i ginebra que em ressegueix la columna. Abans de fer-ne consciència, ja ho he decidit. Regiro el safareig i trec una caixa de plàstic del fons de l'armari dels estris de neteja. La primera ampolla és de conyac, l'olor d'havent dinat. La deixo amb repugnància a dins de la caixa i engrapo la de vodka, que porta estampes de sobretaula a la terrassa, cap dins. Gin Xoriguer, porto, rom, moscatell, whisky escocès, brandi. Totes a la mida justa i acceptada, mig plenes, mig buides. Cap problema.
La caixa se'm fa petita i la deixo al rebedor. No en tinc cap més, però el cubell de la roba bruta també servirà. Arrossego el cubell fins al rebedor i pico l'ascensor. És tard i no hi ha ningú que pugui sospitar però em sento com la iaia d'un conte de Monzó que vaig llegir deu fer molt de temps i me n'avergonyeixo, no se ben bé per què. Torno a entrar sense fer soroll, que demà no se'n pugui parlar. I em quedo palplantada a l'entrada, sense esma per bellugar-me.
Tot es silenci, tot és foscor i sembla que no sé com he obert una ampolla i així, asseguda sobre les rajoles, me la bec tota d'una tirada. Sento un calfred de tan mal gust i em faig fàstic per haver-me begut tota una ampolla. I no puc rebobinar i desenrosco un altre tap i vaig fent, vaig fent, fins que el mal gust em fa oblidar el fàstic i ja no em sembla que estic tan sola. Llavors ploro sentint-me com et senties, potser, i m'adono que ja no hi ha res, que no hi ha hagut mai res.
Avui estic sola i no és ni diumenge ni festiu, així que sé del cert que les nenes no vindran i que tinc prou intimitat per invocar la nostàlgia. Mentre passo el drap de la pols amb cura, vaig resseguint cada record sense netejar-lo gaire, perquè em sembla que si els trec la pols del tot també me'ls netejaré de la memòria. M'aturo més del compte en aquella fotografia que ens van fer a Cotlliure, me la guardo a la butxaca del davantal i l'estrenyo amb força com retornant-he aquí un instant. Quan el drap frega les portes de l'armari de l'esquerra, el teu, en surt una bravada de Torres 5 i ginebra que em ressegueix la columna. Abans de fer-ne consciència, ja ho he decidit. Regiro el safareig i trec una caixa de plàstic del fons de l'armari dels estris de neteja. La primera ampolla és de conyac, l'olor d'havent dinat. La deixo amb repugnància a dins de la caixa i engrapo la de vodka, que porta estampes de sobretaula a la terrassa, cap dins. Gin Xoriguer, porto, rom, moscatell, whisky escocès, brandi. Totes a la mida justa i acceptada, mig plenes, mig buides. Cap problema.
La caixa se'm fa petita i la deixo al rebedor. No en tinc cap més, però el cubell de la roba bruta també servirà. Arrossego el cubell fins al rebedor i pico l'ascensor. És tard i no hi ha ningú que pugui sospitar però em sento com la iaia d'un conte de Monzó que vaig llegir deu fer molt de temps i me n'avergonyeixo, no se ben bé per què. Torno a entrar sense fer soroll, que demà no se'n pugui parlar. I em quedo palplantada a l'entrada, sense esma per bellugar-me.
Tot es silenci, tot és foscor i sembla que no sé com he obert una ampolla i així, asseguda sobre les rajoles, me la bec tota d'una tirada. Sento un calfred de tan mal gust i em faig fàstic per haver-me begut tota una ampolla. I no puc rebobinar i desenrosco un altre tap i vaig fent, vaig fent, fins que el mal gust em fa oblidar el fàstic i ja no em sembla que estic tan sola. Llavors ploro sentint-me com et senties, potser, i m'adono que ja no hi ha res, que no hi ha hagut mai res.
dimecres, 3 d’agost del 2011
Emmusteir-se així
Arribes i el delit es fa tangible. Saps que les flors així de cop i volta m'arrenquen de la realitat i el plexe se m'esparraca tot i vessa joia. Ufanes i oloroses estan decidides a alegrar receptors de totes classes i condicions.
Hi ha qui en gaudeix uns instants, durant la sorpresa de veure's regalat l'esclat de colors i la flaire encantadora. Tot seguit les reposa, amb aigua i aquella mitja aspirina conservadora.
Hi ha qui prefereix no remullar-les per pena de veure com es van pansint. Cap per avall les mantenen assedegades i els avancen el final com un tall sec. De vegades imagino que es deuen sentir com aquells romans a qui la lava va deixar eternament estàtics.
D'altres senten la culpa de l'assassí colpejar-los ben endins i prefereixen desfer-se l'endemà mateix del benintencionat regal.
Tu, que has tingut el detall de comprar-me-les, les contemples ras i curt. Dos instants que s'escolen entre els meus dits abans que brusc, agressiu, em vulguis seduir massa insistentment. Deixa'm que les posi amb aigua. Ja ho farem després, dona. I el llit i les carícies que tant desitjava es materialitzen com petites espines que em priven del gaudi indispensable. Repeteixo que s'han de posar amb aigua. Igualment es moriran, deixa-les una estona. I ara vull ser jo qui et penetri amb la mirada i així fer-t'ho entendre. Fer-te entendre que no només les flors es marceixen lentament. Jo també tinc set. Vaig a buscar un got d'aigua.
dilluns, 25 de juliol del 2011
URGENT
Tu insisteixes que és obsessiu. Jo t'ho discuteixo, mig perquè m'agraden els conflictes quotidians, mig perquè estic convençuda que tornes a no tenir raó.
"No és obsessiu obrir el correu cada dia, com tampoc no ho és rentar-se les dents o fer-se el llit. No, és clar que no és una necessitat bàsica, no fotem. Però això de les dents i el llit tampoc. Bé, és clar, una cosa és ser ordenat i net i l'altra ser obsessiu. Doncs d'acord, no en parlem més: sóc una neuròtica refotudament obsessiva perquè miro cada dia el gmail, el correu de la feina, el facebook i el hotmail. Que no és això? Que t'estic engegant a dida? Home, és evident. Però no és això que volies, que et donés la raó? Caram, no sé qui és més primmirat i obsessiu. Que t'he de donar la raó de debò, no només de paraula? Em sembla que això és demanar massa, tu. Si vols, per donar-te la raó o, com dius tu, la-raó-de-debò, no obriré el correu avui. Entesos, doncs demà tampoc. Sí, sí, fins dilluns, pesat! Estàs content ara? "
I així fou com, sense pensar-m'ho gaire, vaig prometre que no sabria res del món, o si més no del món que es comunica amb mi per correu electrònic. Cap problema. Fet i fet, cada dia rebo 5 o 6 missatges, a tot estirar. Però vaja, que potser m'han respost de l'associació queixant-se del canvi que vaig fer al títol de l'article i potser hauria de respondre avui mateix i explicar-los amb tacte i contundència que la seva proposta era agramatical de cap a peus. Suposo que si responc demà no passarà res. Potser ni tan sols m'escriuen avui, que és divendres, i ja se sap que n'hi ha que comencen els caps de setmana més d'hora que la resta. Ostres, i potser m'arriba la confirmació de les entrades que et vaig comprar pel concert del Poble espanyol. Tot i que em sembla que és dimecres a la tarda, encara podria imprimir-les el dimarts. Doncs apali, faré un cafetó i recuperaré el llibre que vaig abandonar abans-d'ahir. I ara que hi penso, què deu fer la Sara? Em sembla que l'operaven ahir, o avui. Li podria escriure un missatge alegre al mur, potser un enllaç a aquella cançó que tant ens agrada, segur que s'emocionarà. Merda, facebook tampoc! Es pot esperar, ja li trucaré després. I quin deu ser el mot d'avui...? Em sembla que anava de batalletes: escamot, caserna, comboi, metralla... Podria ser barricada o estraperlo, qui sap. I si és una d'aquelles que no he sentit mai? Va, tampoc no és qüestió de vida o mort. Ara bé, si m'arribés un encàrrec nou, això si que no ho puc deixar escapar, encara que sigui, per variar, un text repulsiu. Segurament l'assumpte deu ser "traducció URGENT". Així amb majúscules, com si no pressuposés que després de traducció sempre hi va un URGENT. Hi deu haver qui rep "traducció" a seques? Vés a saber. Què faig? Ho comprovo? Ell és a la feina, no ho sabrà pas si he entrat o no. Hauria d'esborrar l'historial en acabat i llestos. Però això segur que és una dels centenars de petites coses que van erosionant la confiança i després la cosa acaba com acaba. Segurament, seria més efectiu pensar en una altra cosa. Com per exemple què faré després, que he de passar pel súper i anar a emprovar-me un parell d'ulleres. Llàstima que no siguin temes de gran densitat. I si jo mateixa fos un correu? Quin seria el meu tema?
"No és obsessiu obrir el correu cada dia, com tampoc no ho és rentar-se les dents o fer-se el llit. No, és clar que no és una necessitat bàsica, no fotem. Però això de les dents i el llit tampoc. Bé, és clar, una cosa és ser ordenat i net i l'altra ser obsessiu. Doncs d'acord, no en parlem més: sóc una neuròtica refotudament obsessiva perquè miro cada dia el gmail, el correu de la feina, el facebook i el hotmail. Que no és això? Que t'estic engegant a dida? Home, és evident. Però no és això que volies, que et donés la raó? Caram, no sé qui és més primmirat i obsessiu. Que t'he de donar la raó de debò, no només de paraula? Em sembla que això és demanar massa, tu. Si vols, per donar-te la raó o, com dius tu, la-raó-de-debò, no obriré el correu avui. Entesos, doncs demà tampoc. Sí, sí, fins dilluns, pesat! Estàs content ara? "
I així fou com, sense pensar-m'ho gaire, vaig prometre que no sabria res del món, o si més no del món que es comunica amb mi per correu electrònic. Cap problema. Fet i fet, cada dia rebo 5 o 6 missatges, a tot estirar. Però vaja, que potser m'han respost de l'associació queixant-se del canvi que vaig fer al títol de l'article i potser hauria de respondre avui mateix i explicar-los amb tacte i contundència que la seva proposta era agramatical de cap a peus. Suposo que si responc demà no passarà res. Potser ni tan sols m'escriuen avui, que és divendres, i ja se sap que n'hi ha que comencen els caps de setmana més d'hora que la resta. Ostres, i potser m'arriba la confirmació de les entrades que et vaig comprar pel concert del Poble espanyol. Tot i que em sembla que és dimecres a la tarda, encara podria imprimir-les el dimarts. Doncs apali, faré un cafetó i recuperaré el llibre que vaig abandonar abans-d'ahir. I ara que hi penso, què deu fer la Sara? Em sembla que l'operaven ahir, o avui. Li podria escriure un missatge alegre al mur, potser un enllaç a aquella cançó que tant ens agrada, segur que s'emocionarà. Merda, facebook tampoc! Es pot esperar, ja li trucaré després. I quin deu ser el mot d'avui...? Em sembla que anava de batalletes: escamot, caserna, comboi, metralla... Podria ser barricada o estraperlo, qui sap. I si és una d'aquelles que no he sentit mai? Va, tampoc no és qüestió de vida o mort. Ara bé, si m'arribés un encàrrec nou, això si que no ho puc deixar escapar, encara que sigui, per variar, un text repulsiu. Segurament l'assumpte deu ser "traducció URGENT". Així amb majúscules, com si no pressuposés que després de traducció sempre hi va un URGENT. Hi deu haver qui rep "traducció" a seques? Vés a saber. Què faig? Ho comprovo? Ell és a la feina, no ho sabrà pas si he entrat o no. Hauria d'esborrar l'historial en acabat i llestos. Però això segur que és una dels centenars de petites coses que van erosionant la confiança i després la cosa acaba com acaba. Segurament, seria més efectiu pensar en una altra cosa. Com per exemple què faré després, que he de passar pel súper i anar a emprovar-me un parell d'ulleres. Llàstima que no siguin temes de gran densitat. I si jo mateixa fos un correu? Quin seria el meu tema?
diumenge, 17 de juliol del 2011
Tu no saps com em fas sentir
Centenars de diminutes aranyes havien teixit, lentament, suaument. Insignificants i àgils, donaven voltes al teu cos nu. Dansaven, petites, seguint un ritme frenètic al voltant d'una presa indefensa que es valia només de moviments febles. Eren moltes però menudes i treballaven amb tanta cura que no podies notar res més que un pessigolleig súbtil, a les ungles, als cabells, entre els dits.
A la tardor van ser més, i ja et movies més feixuga, més cansada, deies. Notaves que la rigidesa et penetrava sense aturador, com un màstil que t'atrevessava la columna. La incomoditat et va fer despertar i vas avançar. Unes passes relentides amb el vent que et venia de cara que vas considerar com una fita, com si no fossis capaç de seguir, com qui arriba al clímax i ja li és inútil voler-ne més.
Les menudes no havien renunciat i tornaves a notar les pessigolles als genolls, als colzes, als melucs que, immòbils del tot, no responien les ordres que els enviaves. Alguna nit veies estrelles que pamapallugaven al blau. Immòbils, també. Vas imaginar transformar-te en un d'aquells punts i viure intermitent per sempre. I cedires al darrer esforç, que els facilità la feina de teixir-te. Vas prémer les parpelles amb força però res, quan les tornares a obrir, havien desaparegut les menudes i el seu entramat. I tu, lluny de viure intermitent, et vas haver d'arrossegar com un cuc entre tantes aranyes.
A la tardor van ser més, i ja et movies més feixuga, més cansada, deies. Notaves que la rigidesa et penetrava sense aturador, com un màstil que t'atrevessava la columna. La incomoditat et va fer despertar i vas avançar. Unes passes relentides amb el vent que et venia de cara que vas considerar com una fita, com si no fossis capaç de seguir, com qui arriba al clímax i ja li és inútil voler-ne més.
Les menudes no havien renunciat i tornaves a notar les pessigolles als genolls, als colzes, als melucs que, immòbils del tot, no responien les ordres que els enviaves. Alguna nit veies estrelles que pamapallugaven al blau. Immòbils, també. Vas imaginar transformar-te en un d'aquells punts i viure intermitent per sempre. I cedires al darrer esforç, que els facilità la feina de teixir-te. Vas prémer les parpelles amb força però res, quan les tornares a obrir, havien desaparegut les menudes i el seu entramat. I tu, lluny de viure intermitent, et vas haver d'arrossegar com un cuc entre tantes aranyes.
dimarts, 12 de juliol del 2011
Desdibuixar la rutina
“Perdona, em deixes passar?” “Ai... és clar...” Què hi faig a la plaça si avui, encara que sigui dimecres, no he quedat per fer un sopar d'aquells de més líquid que sòlid? Doncs la veritat és que no tinc gana. Potser una cosa fresca... i em decideixo per l'after eight amb stracciatela i potser l'acompanyo amb un tros de xocolata 90%. Després passaré per una d'aquelles botigues minúscules d'on no tinc res, que és caríssim.
No us ha passat mai, això de comprar un enciam i trobar-lo congelat al fons de la nevera? o deixar el cotxe a mig carrer en hora punta amb les claus a dins?
Quan he entrat a l'hospital, corria i se m'ha vessat el cafè amb llet a la bata blanca. Havia quedat amb tu que ja em coneixes, però faig mitja hora tard i busco alguna explicació mentre vinc corrents, però no he desconnectat la bateria i aquest trasto no s'engega. Faré una mica més tard. Sort que m'esperes amb una birra freda i jo em prendré una clara i faré el primer piti del dia, que un no fa mal.
I mentre penso tot això busco algú per fer una broma absurda i, en canvi, em toca desdibuixar la rutina.
No us ha passat mai, això de comprar un enciam i trobar-lo congelat al fons de la nevera? o deixar el cotxe a mig carrer en hora punta amb les claus a dins?
Quan he entrat a l'hospital, corria i se m'ha vessat el cafè amb llet a la bata blanca. Havia quedat amb tu que ja em coneixes, però faig mitja hora tard i busco alguna explicació mentre vinc corrents, però no he desconnectat la bateria i aquest trasto no s'engega. Faré una mica més tard. Sort que m'esperes amb una birra freda i jo em prendré una clara i faré el primer piti del dia, que un no fa mal.
I mentre penso tot això busco algú per fer una broma absurda i, en canvi, em toca desdibuixar la rutina.
dimarts, 28 de juny del 2011
Splash!
La magnitud de la tragèdia és incalculable. Això ho pensa en el moment precís en què fa un bot per agafar l'ampolla al vol, tot i saber que és massa tard. El vinet de 9 euros (un dia és un dia) topa contra la barana, el vidre s'esmicola i comença a gotejar el vi pel forat de l'escala. Immòbil va seguint el so, com més va més tènue, del líquid fosc caient a cada pis. Són dos quarts i a dos quarts arribarà ell (o potser hauria de dir “arriba”) amb una camisa de fil i una barra d'encens. Ella somriurà amb la fregona a les mans, les bosses del super encara al terra de l'entrada i la samarreta dels "campamentos de verano" amb dues enormes llànties de suor. I pensa que allò de l'erecció potser no era cap tragèdia.
Després del substitut low cost del rosat vessat, el cap li dóna voltes i només té ganes d'entortolligar-se amb el llençol com quan tenia set anys i dormir, dormir. Evidentment no li ho pot dir, a ell, que segueix amb les frases predeterminades que tan segur està que enamoren. Ella s'avorreix profundament i se li escapa un badall. Ell s'enfada i diu que totes sou iguals, que sou unes barjaules, unes escalfabraguetes i no sé quines barbaritats més. El daltabaix la desperta de cop i li fot una bufetada com sempre havia somiat que era capaç de propinar abans de fotre'l fora a empentes. Fa l'últim cop d'ull al menjador i escura el cul de vi, directament de l'envàs. En acabat, fa un petó a la part de sota de l'ampolla que diuen que dóna sort amb el sexe i se'n va a dormir sola. Es trasllada al món dels somnis amb un decorat de conte d'aquells que comencem amb el “hi havia una vegada un príncep convertit en gripau” i ella que va guarnida com una princesa amb vestidet rosa i corona d'or, se'l mira un moment i riu abans d'esclafar-lo amb el peu. Ecs.
L'endemà l'estómac només accepta un cafè amb llet i un mini de formatge, si us plau. Natural, merci. Que tens algun diari per aquí? “Detingut a la Toscana un presumpte delinqüent que es feia passar per venedor de cosmètics”. Llegeix el titular de cua d'ull mentre busca els passatemps, però la foto la fa recular pàgines. No pot ser! El malparit s'estava a Itàlia, i jo enviant-li cartes perfumades a l'altra banda de l'Atlàntic. Ets burra, ets burra, ets burra. Ni sexe ni amor. Sort que va decidir fer cas a aquella frase que havia llegit en algun llibre que ja havia oblidat i si l'havia oblidat, tal com deia una amiga seva, és que no era gaire bo: “Mentre busco la meva mitja taronja, vaig menjant mandarines”, que si no a hores d'ara li fotria el maletí de cosmètics per no sap on, però faria mal.
“Qdm a ls 2?tia qina mrda d nit...ja txplicre!mua!porta taper!” Un sms curt i precís per mantenir la intriga i assegurar-se que la Paula l'acompanyarà a dinar a qualsevol parc on no les coneguin, sense un cambrer que faci bromes estúpides i es respiri olor de fregit pertot. Necessita que l'escoltin i plorar, però acaba renegant de tot i cantant i cridant per les Rambles. Uns quants quintos a tres o quatre bars i tornar fins a casa caminant sola i buscant pels aparadors, com si li poguessin oferir alguna cosa. Troba curiós no poder anar torrada pel carrer a mitja tarda sense que tothom la miri amb fàstic, si quan ho fa a mitja nit ningú no ho troba estrany. Bé, més val que deixi la sociologia per un altre dia.
Arriba a casa i es convenç que anirà a la propera reunió d'escala amb una proposta estrella. És una llàstima que no tinguin una piscineta comunitària aquests pisos. Ara mateix es llençaria de cap a l'aigua i el contacte fresc a la pell seria com estirar-se a la gespa humida una tarda d'estiu, o com llepar el primer gelat de la temporada un dissabte havent sopat... Splaaash!
Ja li passa de vegades, que li sembla que forma part d'una tira còmica.
Després del substitut low cost del rosat vessat, el cap li dóna voltes i només té ganes d'entortolligar-se amb el llençol com quan tenia set anys i dormir, dormir. Evidentment no li ho pot dir, a ell, que segueix amb les frases predeterminades que tan segur està que enamoren. Ella s'avorreix profundament i se li escapa un badall. Ell s'enfada i diu que totes sou iguals, que sou unes barjaules, unes escalfabraguetes i no sé quines barbaritats més. El daltabaix la desperta de cop i li fot una bufetada com sempre havia somiat que era capaç de propinar abans de fotre'l fora a empentes. Fa l'últim cop d'ull al menjador i escura el cul de vi, directament de l'envàs. En acabat, fa un petó a la part de sota de l'ampolla que diuen que dóna sort amb el sexe i se'n va a dormir sola. Es trasllada al món dels somnis amb un decorat de conte d'aquells que comencem amb el “hi havia una vegada un príncep convertit en gripau” i ella que va guarnida com una princesa amb vestidet rosa i corona d'or, se'l mira un moment i riu abans d'esclafar-lo amb el peu. Ecs.
L'endemà l'estómac només accepta un cafè amb llet i un mini de formatge, si us plau. Natural, merci. Que tens algun diari per aquí? “Detingut a la Toscana un presumpte delinqüent que es feia passar per venedor de cosmètics”. Llegeix el titular de cua d'ull mentre busca els passatemps, però la foto la fa recular pàgines. No pot ser! El malparit s'estava a Itàlia, i jo enviant-li cartes perfumades a l'altra banda de l'Atlàntic. Ets burra, ets burra, ets burra. Ni sexe ni amor. Sort que va decidir fer cas a aquella frase que havia llegit en algun llibre que ja havia oblidat i si l'havia oblidat, tal com deia una amiga seva, és que no era gaire bo: “Mentre busco la meva mitja taronja, vaig menjant mandarines”, que si no a hores d'ara li fotria el maletí de cosmètics per no sap on, però faria mal.
“Qdm a ls 2?tia qina mrda d nit...ja txplicre!mua!porta taper!” Un sms curt i precís per mantenir la intriga i assegurar-se que la Paula l'acompanyarà a dinar a qualsevol parc on no les coneguin, sense un cambrer que faci bromes estúpides i es respiri olor de fregit pertot. Necessita que l'escoltin i plorar, però acaba renegant de tot i cantant i cridant per les Rambles. Uns quants quintos a tres o quatre bars i tornar fins a casa caminant sola i buscant pels aparadors, com si li poguessin oferir alguna cosa. Troba curiós no poder anar torrada pel carrer a mitja tarda sense que tothom la miri amb fàstic, si quan ho fa a mitja nit ningú no ho troba estrany. Bé, més val que deixi la sociologia per un altre dia.
Arriba a casa i es convenç que anirà a la propera reunió d'escala amb una proposta estrella. És una llàstima que no tinguin una piscineta comunitària aquests pisos. Ara mateix es llençaria de cap a l'aigua i el contacte fresc a la pell seria com estirar-se a la gespa humida una tarda d'estiu, o com llepar el primer gelat de la temporada un dissabte havent sopat... Splaaash!
Ja li passa de vegades, que li sembla que forma part d'una tira còmica.
dimecres, 22 de juny del 2011
Trenca'm a bocins
La cançó va començar i les primeres notes forçaren allò que devia ser una connexió mental de no sabia quins teixits encefàlics. El cervell desconegut donava ordres i ella, que mai fins llavors no havia sentit tan intensament la força d'uns acords, obeïa sense poder opinar. Feia anys, amb les mateixes notes, estava asseguda en aquell tamboret sense atrevir-se a dir que era tan incòmode. Quan hi seia, no notava el mal als malucs, no la molestava haver-se d'estar movent lleugerament a dreta i esquerra per no sentir l'encarcallament dels ossos de la columna, era la seva treva.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", es repetia mentre els dits estrenyien les vores del tamboret. Una cervesa, dues, tres, moltes. No sabia quantes. Un ambient ple de gent i rialles i mirades de confidencialitat que, lluny de fer-la sentir bé, li produïen sensació de nuesa. Estava despullada davant de les mirades ferotges de la gent més distingida d'aquella ciutat que s'havia convertit en confort per alguns i en una trampa per altres. Foscor i alcohol es barrejaven per fer-li més suportable aquella situació sortida del surrealisme més primerenc. Algú parlava amb ell, que servia des de l'altre costat de la barra. Ell li responia amb una rialla de sarcasme que segur que volia dir "segur que cau, ja la tinc". Necessitava aire, molt. Potser més valia pagar, recollir la seva jaqueta esgrogueïda i anar-se'n a casa, sota la seguretat de les quatre parets. Però ell la mirava des del final de la barra, somreia i li obria una altra cervesa. Ja tenia una mica d'aire. Al cap de poca estona, la persiana del local es tancava i només hi quedaven ells dos. Ella deixava, per fi, el tamboret. S'aixecava, feia algunes passes amunt i avall, mirava els quadres de les parets i les taules amb restes del líquid dels culs dels gots.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat". Ell remenava l'ordinador buscant la cançó i quan la tenia, la tornava a mirar i reia, com amb un riure espontani, com qui riu davant una criatura sense saber per què. A ella, li agradava pensar que era admiració. Bevien dues cerveses més (o eren gintònics?) Se li acostava i li tocava la punta del nas. Ella mirava el terra, sense poder aguantar el somriure de coqueta. El cor li bategava incontrolablement, les mans feia estona que no sabien on reposar, es tocava els cabells, tornava a seure al tamboret amb un moviment ràpid.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat" i estrenyia la fusta entre les puntes dels dits. Ell tornava ben a prop seu, tot i que ella tirava el cos lleugerament enrere. La silueta de l'amic parlant amb ell a la barra unes hores abans i la seva rialla li feien moure el cos una mica més enrere encara, com si es resistís al què era clarament irresistible. Ell la resseguia avall: la galta, el braç, la cintura, el cul. I amunt: un pit, tots dos, el melic i ai! "Fes pinta de seguret...". Les mans ja no tenien força, baixava del tamboret i quedaven drets, l'un davant de l'altra. Ella seia a la barra, ja gairebé sense roba, ell corria a tancar la porta amb clau. "Fa fred". Ell la pujava a coll, ella tancava els ulls. I la cançó sonava. "T'agrada?". I tornava a sonar.
Cada nit semblava diferent però la història, com la cançó, es repetia: "Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", una altra cervesa, "més val que me'n vagi a casa", unaltracervesa, "t'agrada?", untracevsa...
( )
Aquella nit, es va asseure en un tamboret que no devia ser el de sempre perquè es desequilibrava (o hi havia alguna de les potes lleugerament més curta o el terra tenia desnivells imperceptibles però molestos). Com de costum, no va fer cap comentari sobre l'estat del tamboret. Es va quedar ben quieta mentre una cervesa se li plantava al davant molla de tan freda. Avui la gent estava ben animada, fins i tot uns quants s'atrevien a ballar en el poc espai que quedava entre la barra i la sortida. Les cares de cada nit la miraven, ella somreia de tant en tant i bevia, i bevia. El grup d'amics d'en Tom la va mirar i, sense cap mania, van esclafir en una rialla col·lectiva. Ja no li serviria repetir la frase de llibre d'autoajuda, i per això va fer l'últim glop.
Abans que ell reaccionés i li obrís la següent ampolla, i en un d'aquells moviments subtils a dreta i a esquerra, el tamboret es va desequilibrar. L'equilibri mai no havia estat el seu fort, però va tenir la gran idea de saltar i posar tots dos peus a terra. Els ulls ansiosos de fer el xafarder es van centrar tots en ella (fins i tot li va semblar que la música parava de sonar). Per sort, no havia caigut, tenia les dues mans aferrades a la barra amb força però no havia caigut. El tamboret no va tenir la mateixa sort i va caure estès a terra, amb un terrabastall que va cridar l'atenció dels pocs que estaven entretinguts amb les seves converses i que no necessitaven les dels altres.
Ella va girar el cap i ho va veure clar: el tamboret fet mil bocins. La respiració li va canviar, com si els pulmons se li obrissin després de molt de temps de funcionar a mitges tintes. Avui sí. Va treure el moneder i va pagar mentre davant de la porta del local, un colom bategava les ales i s'enlairava amunt, amunt...
- Nina, estàs bé? Canvia aquesta maleïda cançó. Des de la cuina l'he sentida sonar no-sé-quantes vegades, no entenc com no t'avorreix.
- T'agrada? - li va preguntar ella encara navegant entre la realitat i el record.
Ell la va mirar sobtat.
- Vols dir que estàs bé?
- Sí, ara ja la podem canviar.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", es repetia mentre els dits estrenyien les vores del tamboret. Una cervesa, dues, tres, moltes. No sabia quantes. Un ambient ple de gent i rialles i mirades de confidencialitat que, lluny de fer-la sentir bé, li produïen sensació de nuesa. Estava despullada davant de les mirades ferotges de la gent més distingida d'aquella ciutat que s'havia convertit en confort per alguns i en una trampa per altres. Foscor i alcohol es barrejaven per fer-li més suportable aquella situació sortida del surrealisme més primerenc. Algú parlava amb ell, que servia des de l'altre costat de la barra. Ell li responia amb una rialla de sarcasme que segur que volia dir "segur que cau, ja la tinc". Necessitava aire, molt. Potser més valia pagar, recollir la seva jaqueta esgrogueïda i anar-se'n a casa, sota la seguretat de les quatre parets. Però ell la mirava des del final de la barra, somreia i li obria una altra cervesa. Ja tenia una mica d'aire. Al cap de poca estona, la persiana del local es tancava i només hi quedaven ells dos. Ella deixava, per fi, el tamboret. S'aixecava, feia algunes passes amunt i avall, mirava els quadres de les parets i les taules amb restes del líquid dels culs dels gots.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat". Ell remenava l'ordinador buscant la cançó i quan la tenia, la tornava a mirar i reia, com amb un riure espontani, com qui riu davant una criatura sense saber per què. A ella, li agradava pensar que era admiració. Bevien dues cerveses més (o eren gintònics?) Se li acostava i li tocava la punta del nas. Ella mirava el terra, sense poder aguantar el somriure de coqueta. El cor li bategava incontrolablement, les mans feia estona que no sabien on reposar, es tocava els cabells, tornava a seure al tamboret amb un moviment ràpid.
"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat" i estrenyia la fusta entre les puntes dels dits. Ell tornava ben a prop seu, tot i que ella tirava el cos lleugerament enrere. La silueta de l'amic parlant amb ell a la barra unes hores abans i la seva rialla li feien moure el cos una mica més enrere encara, com si es resistís al què era clarament irresistible. Ell la resseguia avall: la galta, el braç, la cintura, el cul. I amunt: un pit, tots dos, el melic i ai! "Fes pinta de seguret...". Les mans ja no tenien força, baixava del tamboret i quedaven drets, l'un davant de l'altra. Ella seia a la barra, ja gairebé sense roba, ell corria a tancar la porta amb clau. "Fa fred". Ell la pujava a coll, ella tancava els ulls. I la cançó sonava. "T'agrada?". I tornava a sonar.
Cada nit semblava diferent però la història, com la cançó, es repetia: "Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", una altra cervesa, "més val que me'n vagi a casa", unaltracervesa, "t'agrada?", untracevsa...
( )
Aquella nit, es va asseure en un tamboret que no devia ser el de sempre perquè es desequilibrava (o hi havia alguna de les potes lleugerament més curta o el terra tenia desnivells imperceptibles però molestos). Com de costum, no va fer cap comentari sobre l'estat del tamboret. Es va quedar ben quieta mentre una cervesa se li plantava al davant molla de tan freda. Avui la gent estava ben animada, fins i tot uns quants s'atrevien a ballar en el poc espai que quedava entre la barra i la sortida. Les cares de cada nit la miraven, ella somreia de tant en tant i bevia, i bevia. El grup d'amics d'en Tom la va mirar i, sense cap mania, van esclafir en una rialla col·lectiva. Ja no li serviria repetir la frase de llibre d'autoajuda, i per això va fer l'últim glop.
Abans que ell reaccionés i li obrís la següent ampolla, i en un d'aquells moviments subtils a dreta i a esquerra, el tamboret es va desequilibrar. L'equilibri mai no havia estat el seu fort, però va tenir la gran idea de saltar i posar tots dos peus a terra. Els ulls ansiosos de fer el xafarder es van centrar tots en ella (fins i tot li va semblar que la música parava de sonar). Per sort, no havia caigut, tenia les dues mans aferrades a la barra amb força però no havia caigut. El tamboret no va tenir la mateixa sort i va caure estès a terra, amb un terrabastall que va cridar l'atenció dels pocs que estaven entretinguts amb les seves converses i que no necessitaven les dels altres.
Ella va girar el cap i ho va veure clar: el tamboret fet mil bocins. La respiració li va canviar, com si els pulmons se li obrissin després de molt de temps de funcionar a mitges tintes. Avui sí. Va treure el moneder i va pagar mentre davant de la porta del local, un colom bategava les ales i s'enlairava amunt, amunt...
- Nina, estàs bé? Canvia aquesta maleïda cançó. Des de la cuina l'he sentida sonar no-sé-quantes vegades, no entenc com no t'avorreix.
- T'agrada? - li va preguntar ella encara navegant entre la realitat i el record.
Ell la va mirar sobtat.
- Vols dir que estàs bé?
- Sí, ara ja la podem canviar.
dijous, 9 de juny del 2011
Gat escaldat, aigua tèbia tem
L'Èrica i la Martina es coneixien de la universitat. Ni l'una ni l'altra no recordava com havien coincidit. Bé, les havia presentat un company de carrera que després seria un gran amic. No recordaven, però, si de seguida havien congeniat o si va ser tot fruit del daltabaix a casa l'Èrica i del paper de consellera experimentada de la Martina, que no guardava cap imatge del pare i la mare junts. El desequilibri familiar i l'actitud distant i freda del pare de l'Èrica les van unir gairebé tant com el fet de ser de poble, de saber-se de memòria refranys i de ser feministes fins a la medul·la.
De tant en tant, es trobaven a la tarda, recorrien unes quantes terrasses de Gràcia i finalment compraven un vinet per regar el sopar improvisat. Sovint, sortien de festa i ballaven rumba i salsa i cançons cutres que parlen d'amors impossibles. Un dia, van recórrer comarques gironines cantant que no hi ha enlloc com el sud per fer l'amor i fent broma amb els senyors dels peatges. Sempre parlaven de l'amor i sobretot de l'odi, dels homes i sobretot de les dones, de la mort i sobretot de la vida.
La universitat se'ls havia acabat, a una abans que a l'altra, i els camins, encara que soni a tòpic, s'havien separat. Aquella trobada fortuïta els havia fet brillar les ninetes a totes dues, i aquella altra coincidència les va posar al dia. Un pis de sostres alts al bell mig de Barcelona, un terra de parquet, un sofà de pell negra i uns quants coixins que hi feien bonic. L'Èrica hi vivia amb el seu xicot, un noi llest i agradable. La Martina primer es va desconcertar, però de seguida va seure, es va prendre una clara i va somriure a l'amiga, que l'observava amb una barreja d'emoció i nerviosisme. Una mirada de complicitat i una rialla recordant conquestes passades.
Dos gats escaldats que s'havien atrevit amb l'aigua tèbia.
De tant en tant, es trobaven a la tarda, recorrien unes quantes terrasses de Gràcia i finalment compraven un vinet per regar el sopar improvisat. Sovint, sortien de festa i ballaven rumba i salsa i cançons cutres que parlen d'amors impossibles. Un dia, van recórrer comarques gironines cantant que no hi ha enlloc com el sud per fer l'amor i fent broma amb els senyors dels peatges. Sempre parlaven de l'amor i sobretot de l'odi, dels homes i sobretot de les dones, de la mort i sobretot de la vida.
La universitat se'ls havia acabat, a una abans que a l'altra, i els camins, encara que soni a tòpic, s'havien separat. Aquella trobada fortuïta els havia fet brillar les ninetes a totes dues, i aquella altra coincidència les va posar al dia. Un pis de sostres alts al bell mig de Barcelona, un terra de parquet, un sofà de pell negra i uns quants coixins que hi feien bonic. L'Èrica hi vivia amb el seu xicot, un noi llest i agradable. La Martina primer es va desconcertar, però de seguida va seure, es va prendre una clara i va somriure a l'amiga, que l'observava amb una barreja d'emoció i nerviosisme. Una mirada de complicitat i una rialla recordant conquestes passades.
Dos gats escaldats que s'havien atrevit amb l'aigua tèbia.
dimarts, 31 de maig del 2011
Em sembla que ja no puc recordar la teva olor
El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps. De sobte, tu em vas regalar el tacte dels dits a la galta i em vas despertar com quan ens vam conèixer, que jo semblava adormida i tu un so molest i ininterromput que m'obligava a obrir els ulls.
Fa molt anys que les nostres olors van coincidir. Des d'aleshores, per mi tot ha estat tu: el meu perfum, el meu alè.
Jo sempre havia estat una noia més aviat reservada. Potser era la meva manera de ser o potser hi havia gran part de la manera com havien volgut que fos. De l'escola de monges, amb una formació rígida i disciplinària “Sí, Madre”, “Que Dios le bendiga, Madre”, vaig passar a l'escola pública. La meva versió de la realitat va ser pervertida per aquells altres joves, despreocupats i amb espurnes de revolta a les ninetes, tal com cantaven els seus discman. La tutora, com era evident, va demanar cita amb la meva mare la segona setmana de curs “Sembla que la Mireia té alguns problemes amb les altres noies de la classe. Em sembla que no acaba d'encaixar, potser li aniria bé compartir algunes activitats extraescolars amb elles”. I així vaig començar a tocar la guitarra elèctrica els divendres de 5 a 7. Res de cançons carrinclones amb Jesús com a protagonista com es pensava la mare, no. “Adiós, Madre”, em repetia mentre memoritzava els acords de l'última de Nirvana.
Llavors, et vaig conèixer. Va ser a l'espectacle de final de curs: tu les baquetes, jo les cordes, i aquella bona olor...
Uns anys més tard, et decantaves per les polítiques, jo pel periodisme. Recordo que no va ser fàcil convèncer la mare que no tenia cap intenció de convertir-me en metgessa i que tu no hi tenies res a veure. Els caps de setmana pujava de Barcelona per anar-la a veure, i a sentir: “Tant periodisme t'està trastocant, i amb aquest que vas... Filla, que no vas aprendre res a l'escola?” I jo per dins figurava la reacció el dia que sabessis tota la veritat, i canviava de tema perquè preferia no imaginar-m'ho.
Els anys a la facultat van ser com obrir els porticons de bat a bat i quedar-te contemplant la immensitat del món.
Nosaltres ens vam fer forts, lliures. Vam reunir quatre duros pel lloguer i un matalàs, la resta va sortir sola. Tot i que ens vèiem poc durant el dia, les nits eren nostres i sobretot aquelles nits. Era el tercer any de carrera, tot era eufòria entre els estudiants i jo vaig aprendre el sentit real del “a cada bugada, es perd un llençol”. Les assemblees eren gairebé diàries, la ironia de les pancartes constant, l'alegria em rajava pel cor i pels braços i pel remolí de darrere el clatell. La meva missió al campus ja no passava per les aules de periodisme i ignorava els correus de les companyes d'alguns grups de treball recordant-me la imminència dels terminis d'entrega. Els primers mesos, em vaig dedicar a entrar a les aules a informar de les manifestacions, a repartir octaus als qui baixaven dels ferrocarrils, a parlar pels passadissos: que ens estan robant la universitat, que hem d'actuar, que en som molts i en serem més, bla, bla.
Tenia una causa per defensar i tantes xerrades, assentades, cartells...
Sovint coincidíem encolant parets o repartint pamflets, em miraves i em deies que era la teva princesa i jo renegava de la monarquia i llavors recorries a aquella de Cesk Freixas, “ets la meva princesa de la revolta”. Bé, així millor. Ben aviat, però, ja no vaig plantar més cartells sinó que, havent-me guanyat la confiança dels teus amics, vaig participar en accions: que la Mireia no hi pot faltar, que és una tia legal, que serà un cop, que aquesta serà grossa, va, va, sí, sí.
I així vaig començar a militar com déu mana.
Sense adonar-me'n, vas aconseguir que el teu món fos el meu també. Dedicàvem matins, vespres i caps de setmana, que ara passava sencers a Barcelona, a la causa. Fins i tot somiava en Via Laietana plena de gom a gom, i tu i jo, enfilats a la teulada més cèntrica, deixant caure un missatge contundent que cobriria totes les finestres de la façana. Tu eres feliç, jo em sentia rebel i et veia feliç. La mare es queixava que no em veia i cada vegada que li trucava tot eren retrets.
Fins que ja no li vaig trucar més.
I la resta és fàcil d'imaginar: eufòria, passió, compromís i tanta energia que hi havia moments que pensava que no era possible desprendre'n tanta. L'estat d'alerta era permanent i ens mantenia vius, literalment. Ai, però no hi ha res que duri per sempre, diuen, i un vespre ells van ser més ràpids. “Da gracias, hijoputa”. Suposo que sabies que les gràcies eren per deixar-te una nit més al meu costat, però no me'n vas dir res.
El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps.
Un temps que converteix en abisme l'espera entre visita i visita a la Model, un temps que ja no té sentit, que em pressiona el pit i em deixa sense respiració a mi i sense forces a tu.
Fa molt anys que les nostres olors van coincidir. Des d'aleshores, per mi tot ha estat tu: el meu perfum, el meu alè.
Jo sempre havia estat una noia més aviat reservada. Potser era la meva manera de ser o potser hi havia gran part de la manera com havien volgut que fos. De l'escola de monges, amb una formació rígida i disciplinària “Sí, Madre”, “Que Dios le bendiga, Madre”, vaig passar a l'escola pública. La meva versió de la realitat va ser pervertida per aquells altres joves, despreocupats i amb espurnes de revolta a les ninetes, tal com cantaven els seus discman. La tutora, com era evident, va demanar cita amb la meva mare la segona setmana de curs “Sembla que la Mireia té alguns problemes amb les altres noies de la classe. Em sembla que no acaba d'encaixar, potser li aniria bé compartir algunes activitats extraescolars amb elles”. I així vaig començar a tocar la guitarra elèctrica els divendres de 5 a 7. Res de cançons carrinclones amb Jesús com a protagonista com es pensava la mare, no. “Adiós, Madre”, em repetia mentre memoritzava els acords de l'última de Nirvana.
Llavors, et vaig conèixer. Va ser a l'espectacle de final de curs: tu les baquetes, jo les cordes, i aquella bona olor...
Uns anys més tard, et decantaves per les polítiques, jo pel periodisme. Recordo que no va ser fàcil convèncer la mare que no tenia cap intenció de convertir-me en metgessa i que tu no hi tenies res a veure. Els caps de setmana pujava de Barcelona per anar-la a veure, i a sentir: “Tant periodisme t'està trastocant, i amb aquest que vas... Filla, que no vas aprendre res a l'escola?” I jo per dins figurava la reacció el dia que sabessis tota la veritat, i canviava de tema perquè preferia no imaginar-m'ho.
Els anys a la facultat van ser com obrir els porticons de bat a bat i quedar-te contemplant la immensitat del món.
Nosaltres ens vam fer forts, lliures. Vam reunir quatre duros pel lloguer i un matalàs, la resta va sortir sola. Tot i que ens vèiem poc durant el dia, les nits eren nostres i sobretot aquelles nits. Era el tercer any de carrera, tot era eufòria entre els estudiants i jo vaig aprendre el sentit real del “a cada bugada, es perd un llençol”. Les assemblees eren gairebé diàries, la ironia de les pancartes constant, l'alegria em rajava pel cor i pels braços i pel remolí de darrere el clatell. La meva missió al campus ja no passava per les aules de periodisme i ignorava els correus de les companyes d'alguns grups de treball recordant-me la imminència dels terminis d'entrega. Els primers mesos, em vaig dedicar a entrar a les aules a informar de les manifestacions, a repartir octaus als qui baixaven dels ferrocarrils, a parlar pels passadissos: que ens estan robant la universitat, que hem d'actuar, que en som molts i en serem més, bla, bla.
Tenia una causa per defensar i tantes xerrades, assentades, cartells...
Sovint coincidíem encolant parets o repartint pamflets, em miraves i em deies que era la teva princesa i jo renegava de la monarquia i llavors recorries a aquella de Cesk Freixas, “ets la meva princesa de la revolta”. Bé, així millor. Ben aviat, però, ja no vaig plantar més cartells sinó que, havent-me guanyat la confiança dels teus amics, vaig participar en accions: que la Mireia no hi pot faltar, que és una tia legal, que serà un cop, que aquesta serà grossa, va, va, sí, sí.
I així vaig començar a militar com déu mana.
Sense adonar-me'n, vas aconseguir que el teu món fos el meu també. Dedicàvem matins, vespres i caps de setmana, que ara passava sencers a Barcelona, a la causa. Fins i tot somiava en Via Laietana plena de gom a gom, i tu i jo, enfilats a la teulada més cèntrica, deixant caure un missatge contundent que cobriria totes les finestres de la façana. Tu eres feliç, jo em sentia rebel i et veia feliç. La mare es queixava que no em veia i cada vegada que li trucava tot eren retrets.
Fins que ja no li vaig trucar més.
I la resta és fàcil d'imaginar: eufòria, passió, compromís i tanta energia que hi havia moments que pensava que no era possible desprendre'n tanta. L'estat d'alerta era permanent i ens mantenia vius, literalment. Ai, però no hi ha res que duri per sempre, diuen, i un vespre ells van ser més ràpids. “Da gracias, hijoputa”. Suposo que sabies que les gràcies eren per deixar-te una nit més al meu costat, però no me'n vas dir res.
El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps.
Un temps que converteix en abisme l'espera entre visita i visita a la Model, un temps que ja no té sentit, que em pressiona el pit i em deixa sense respiració a mi i sense forces a tu.
divendres, 27 de maig del 2011
Tot està per fer i tot és possible
Massa tard per engegar l'ordinador,
ja ho sabia.
Per sort, les úniques marques que portava aquell divendres eren del sol imponent. Va posar aigua a les flors, va trucar als qui estimava "ei, on ets? tot bé? d'acord. Sí, jo també. Bona nit" i va fer sonar una cançó bonica.
Va pensar que estaria bé escriure-ho, però entre tantes imatges, no sabia quina paraula escollir. Per sort, va pensar, sempre ens quedaran els poetes (i els fotògrafs).
ja ho sabia.
Per sort, les úniques marques que portava aquell divendres eren del sol imponent. Va posar aigua a les flors, va trucar als qui estimava "ei, on ets? tot bé? d'acord. Sí, jo també. Bona nit" i va fer sonar una cançó bonica.
Va pensar que estaria bé escriure-ho, però entre tantes imatges, no sabia quina paraula escollir. Per sort, va pensar, sempre ens quedaran els poetes (i els fotògrafs).
dilluns, 16 de maig del 2011
Espera
El lloc era prou acollidor. Unes línies sense fi s'estenien davant nostre com un camí inacabable, encara que delimitat a banda i banda per uns murs de ciment. El vent s'escolava per entremig dels murs com una brisa suau o, a voltes, com el més enutjat dels vendavals. La quietud era la característica més adequada per descriure el lloc. Tanmateix, en algun moment, una ànima massa adormida es deixava entreveure, encara que fos només per un instant. El conjunt es movia entre l'urbanisme i la naturalesa salvatge. En aquest paisatge insòlit, el meu pirata preferit i jo navegàvem entre obstacles de metall i llums intermitents. El mar ens encantava, havíem nascut per salpar a descobrir noves terres oceà enllà. El nostre viatge seria llarg, però, de moment, tot anava sobre rodes: el vent ens era favorable i el sol ens torrava la pell.
El Petit Pirata era un bon observador i no va tardar gaire a identificar un vaixell a la llunyania. Normalment, ell obeïa les ordres amb paciència, però també s'atrevia a donar idees: “Capità, no creu que hauríem de canviar lleugerament el rumb? Sembla que allà davant hi ha una embarcació sospitosa...”. Seguint el meu rol de capità dur, posava cara de rumiar: el front arrugat, els ulls amb intenció de tancar-se i una expressió severa, i finalment concloïa: “Em sembla bé, Petit Pirata”. Havíem d'actuar amb precaució: i si eren pirates enemics? El nerviosisme ens envaïa a tots dos, però la pista clau no tardà gaire a fer-se visible: el vaixell estava envoltat de gavines afamades. Estàvem salvats, era un pesquer. El codi dels pirates era ben clar, mai no assaltàvem un pesquer, ni un vaixell de transports, ni un creuer amb les més luxoses delícies. No podíem interferir en el dia a dia, el nostre deure era passar desapercebuts.
El vent seguia acompanyant-nos i inflava les veles perquè ens poguessin dur mar enllà. El fred ens fregava la cara i ens tallava la pell de les mans, però érem valents i aconseguiríem el nostre objectiu. Encara que no teníem brúixola ni podíem intuir el reflex de l'estrella polar des de la nostra posició, les mans fermes sobre el timó evidenciaven que no ens deixaríem derrotar, que el nostre somni no podia ser inassolible. Barcelona era una ciutat mediterrània i segur que allà el mar era més amable. Teníem ganes de descobrir-ne els edificis fets de petits trossos de rajola, les façanes ondulades o la suposada societat del tot pintoresca.
I entre onades que ens feien ballar al ritme d'un daruma japonès i la boira que començava a dificultar-nos la visibilitat, el meu company de navegació em mirà i, canviant l'expressió divertida, em va dir: “Mare, hi ha un senyor que...”. Em vaig girar i darrera meu l'encarregat de l'estació em mirava amb posat escèptic. Jo vaig moure el cap amunt, deixant-li entendre un “Què vols?”. Ell va defugir la mirada i amb un to sec i tallant digué: “El tren circula con 30 minutos de demora”, i així, tal com havia aparegut, desaparegué. Aquell breu però intens lligam amb el món real, tornà a convertir el nostre vaixell pirata en el banc de color vermell, fred com el gel, i l'oceà es reduí a una andana d'estació ferroviària. Per un moment, vaig tornar a sentir la sensació de quan era petita i m'estroncaven els somnis d'arrel. Recordava amb amargura quan em revelaven els més grans misteris de la fantasia amb un raonament lògic i científicament contrastat, quan no em deixaven imaginar-me aquells personatges que tan m'agradaven perquè “no existeixen, són de conte de fades”. El Petit Pirata havia notat el meu desencant i dibuixà una expressió comprensiva, com de “D'acord, s'ha acabat el joc.” Però jo, tossuda com sempre, vaig tornar a entonar la veu de Capità de tots els Mars i els Oceans i vaig replicar amb cara de pocs amics: “És un mariner d'aigua dolça. Continuem el nostre viatge”.
I així, portats per la imaginació, vam arribar a la Barceloneta i vam tastar el més fresc del peixos, envoltats de pescadors i turistes embadalits. Arreu, les terrasses respiraven un ambient festiu, relaxat. La gent passejava satisfeta de viure entre aquell binomi marí i muntanyós, un clima gairebé perfecte que convertia els problemes en petits entrebancs que s'esvaïen com els vaixells horitzó enllà. L'escalfor del sol feia que aquell indret es convertís en una ciutat sempre viva, amb els carrers plens de somriures. Podíem afirmar que havíem superat el nostre repte, que ja érem a bon port.
Tanmateix, fou en aquest precís instant quan el soroll estrident dels vagons contra les vies ens va recordar que arribava el tren, el que segurament ens portaria a una Barcelona bastant més grisa que la que havíem somiat.
El Petit Pirata era un bon observador i no va tardar gaire a identificar un vaixell a la llunyania. Normalment, ell obeïa les ordres amb paciència, però també s'atrevia a donar idees: “Capità, no creu que hauríem de canviar lleugerament el rumb? Sembla que allà davant hi ha una embarcació sospitosa...”. Seguint el meu rol de capità dur, posava cara de rumiar: el front arrugat, els ulls amb intenció de tancar-se i una expressió severa, i finalment concloïa: “Em sembla bé, Petit Pirata”. Havíem d'actuar amb precaució: i si eren pirates enemics? El nerviosisme ens envaïa a tots dos, però la pista clau no tardà gaire a fer-se visible: el vaixell estava envoltat de gavines afamades. Estàvem salvats, era un pesquer. El codi dels pirates era ben clar, mai no assaltàvem un pesquer, ni un vaixell de transports, ni un creuer amb les més luxoses delícies. No podíem interferir en el dia a dia, el nostre deure era passar desapercebuts.
El vent seguia acompanyant-nos i inflava les veles perquè ens poguessin dur mar enllà. El fred ens fregava la cara i ens tallava la pell de les mans, però érem valents i aconseguiríem el nostre objectiu. Encara que no teníem brúixola ni podíem intuir el reflex de l'estrella polar des de la nostra posició, les mans fermes sobre el timó evidenciaven que no ens deixaríem derrotar, que el nostre somni no podia ser inassolible. Barcelona era una ciutat mediterrània i segur que allà el mar era més amable. Teníem ganes de descobrir-ne els edificis fets de petits trossos de rajola, les façanes ondulades o la suposada societat del tot pintoresca.
I entre onades que ens feien ballar al ritme d'un daruma japonès i la boira que començava a dificultar-nos la visibilitat, el meu company de navegació em mirà i, canviant l'expressió divertida, em va dir: “Mare, hi ha un senyor que...”. Em vaig girar i darrera meu l'encarregat de l'estació em mirava amb posat escèptic. Jo vaig moure el cap amunt, deixant-li entendre un “Què vols?”. Ell va defugir la mirada i amb un to sec i tallant digué: “El tren circula con 30 minutos de demora”, i així, tal com havia aparegut, desaparegué. Aquell breu però intens lligam amb el món real, tornà a convertir el nostre vaixell pirata en el banc de color vermell, fred com el gel, i l'oceà es reduí a una andana d'estació ferroviària. Per un moment, vaig tornar a sentir la sensació de quan era petita i m'estroncaven els somnis d'arrel. Recordava amb amargura quan em revelaven els més grans misteris de la fantasia amb un raonament lògic i científicament contrastat, quan no em deixaven imaginar-me aquells personatges que tan m'agradaven perquè “no existeixen, són de conte de fades”. El Petit Pirata havia notat el meu desencant i dibuixà una expressió comprensiva, com de “D'acord, s'ha acabat el joc.” Però jo, tossuda com sempre, vaig tornar a entonar la veu de Capità de tots els Mars i els Oceans i vaig replicar amb cara de pocs amics: “És un mariner d'aigua dolça. Continuem el nostre viatge”.
I així, portats per la imaginació, vam arribar a la Barceloneta i vam tastar el més fresc del peixos, envoltats de pescadors i turistes embadalits. Arreu, les terrasses respiraven un ambient festiu, relaxat. La gent passejava satisfeta de viure entre aquell binomi marí i muntanyós, un clima gairebé perfecte que convertia els problemes en petits entrebancs que s'esvaïen com els vaixells horitzó enllà. L'escalfor del sol feia que aquell indret es convertís en una ciutat sempre viva, amb els carrers plens de somriures. Podíem afirmar que havíem superat el nostre repte, que ja érem a bon port.
Tanmateix, fou en aquest precís instant quan el soroll estrident dels vagons contra les vies ens va recordar que arribava el tren, el que segurament ens portaria a una Barcelona bastant més grisa que la que havíem somiat.
dimecres, 11 de maig del 2011
divendres, 6 de maig del 2011
El pis dels pares
L’agent immobiliari ens mirava amb l’expressió neguitosa típica de qualsevol home de negocis atabalat. Jo tenia les claus del pis dels pares i aquell replà d’escala era massa petit perquè hi estiguéssim còmodes, però una força superior m’impedia obrir la porta. El meu germà Carles sempre havia tingut més empenta, era el gran, per això em va mirar un moment amb expressió de “paio, espavila, que la vida és dura” i em va arrencar les claus de la mà per obrir ell mateix la porta, gest que va alleugerar notablement el senyor especulador.
Les frontisses de la porta van grinyolar, com era d’esperar ja que des de la mort dels pares ningú no havia posat els peus en aquell pis, alguns per mandra, altres per por. Un passadís llarg i senyorial ens donava la benvinguda. Com que no hi havia llum, en Carles es va afanyar a travessar el passadís per arribar al menjador i apujar les persianes, que també grinyolaven, és clar. La claror del carrer va fer il·luminar una estampa que podia resumir la nostra infantesa. El pis era sobri però, com a totes les cases, es podien trobar mil i un artefactes que et despertaven records d'anys enrere.
Mentre el senyor especulador es mirava minuciosament les parets, els marcs de les finestres, la distribució de les cambres i tots els detalls tècnics de l'habitatge, el meu germà i jo ens vam deixar portar per la memòria. Tants anys de baralles, abraçades, jocs i cançons, i ara cadascú entregat de ple a la feina i a la família sense trobar mitja horeta per fer un tallat junts.
Vaig veure com en Carles agafava amb cura una bola de vidre, la fregava amb una mà per treure-li la pols i la sacsejava. La neu es va escampar i al cap d'uns segons es va tornar a amuntegar sobre el paisatge hivernal de dins de la bola. Els ulls se'ns van humitejar a tots dos amb la imatge de la mare explicant-nos la història, cada dia lleugerament diferent, dels habitants del poble de la bola de cristall.
- Ostres, el radiocasset del pare – vaig dir girant-me cap en Carles. - Deu funcionar encara?
Ell em va contestar amb un to prou afectuós, trencant la imatge d'home dur.
- Més val que no ho intentem, que el pare encara sortirà de la tomba i ens esbroncarà com quan li remenàvem de petits! En el fons ens agradava perquè no en sabia, de posar-se seriós, i sempre acabava fent-nos pessigolles a la panxa... - i un somriure se'ns va escapar a tots dos.
Vam continuar remenant prestatges, calaixos, arxivadors... Cada racó guardava desenes de records, cada objecte era capaç d'evocar-nos una nova fotografia familiar en la qual els pares, en Carles, jo i la petita Àngela érem els protagonistes.
- Si l'Àngela fos aquí, segur que s'enduria la nina. Recordes com la duia sempre al damunt? No la deixava ni un instant.
- Un dia, li va caure del balcó jugant. Ostres, quin merder que vam organitzar! Tu eres un cigronet encara, no ho deus recordar pas. I sort de la veïna de dalt! Com es deia?... Conxita?
- Sí, la Conxi. I la xocolata que ens feia quan passàvem la tarda a casa seva? Devia ser aquella època que la mare anava a classes d'anglès. Em sembla que mai més no n'he tastat cap de tan bona!
Entre històries, ens vam anar endinsant per les habitacions que encara estaven decorades amb els pòsters dels ídols de quan érem adolescents. En Carles i jo compartíem dormitori: una llitera, un escriptori dividit simètricament i un armari on les samarretes de Metallica es barrejaven amb les camises dels diumenges.
- Oita! El telescopi que vas fabricar tu, Pere. Com vaig riure aquell dia, quan asseguraves que veies “les muntanyes de la lluna” amb aquest trasto!
- Mira qui parla, i el monopatí que vas construir tu? On deu ser?...Vas sortir al replà, mentre jo bramava perquè no me'l volies deixar, i va i se't trenca una roda i avall va! Quina trompada!
Semblàvem dos nens una altra vegada. Sense cap mena de complex, rèiem i ens mostràvem tal com érem o, si més no, com volíem ser en aquell precís instant.
- Perdonin que els interrompi però se'm fa tard. Els sembla justa aquesta xifra? - Tots dos vam mirar primer la llibreteta amb la ridícula xifra anotada i després vam tornar a mirar l'home amb incredulitat. - Pensin que aquesta zona no és gaire cèntrica, i el pis es troba en un estat deplorable, hi haurem de fer una gran inversió. Si no els interessa, doncs res, però amb els temps que corren poca gent els comprarà un pis en aquestes condicions, i a més...
Jo vaig quedar paralitzat però en Carles no va dubtar:
- D'acord, d'acord, el pis és seu... i tot el que hi ha dins també s'ho pot quedar, de regal pel mateix preu. Anem tirant, que nosaltres també tenim prou feina, oi Pere?
I així, sense més floritures vam sortir del pis, tal com feia anys l'havíem anat abandonant nosaltres: primer en Carles, després jo, l'Àngela al cap de molts anys, el pare i la darrera que va ser la mare.
Al cap d'unes setmanes, asseguts en una plaça de Gràcia, ho explicàvem a l'Àngela com una anècdota, per no ferir-la encara més. Fet i fet, ella era qui havia passat més tardes en aquell pis. L'únic moment tens va ser quan va obrir la caixa de galetes que li li havia portat de casa els pares i que grinyolava, és clar, i hi va veure la seva nina.
Les frontisses de la porta van grinyolar, com era d’esperar ja que des de la mort dels pares ningú no havia posat els peus en aquell pis, alguns per mandra, altres per por. Un passadís llarg i senyorial ens donava la benvinguda. Com que no hi havia llum, en Carles es va afanyar a travessar el passadís per arribar al menjador i apujar les persianes, que també grinyolaven, és clar. La claror del carrer va fer il·luminar una estampa que podia resumir la nostra infantesa. El pis era sobri però, com a totes les cases, es podien trobar mil i un artefactes que et despertaven records d'anys enrere.
Mentre el senyor especulador es mirava minuciosament les parets, els marcs de les finestres, la distribució de les cambres i tots els detalls tècnics de l'habitatge, el meu germà i jo ens vam deixar portar per la memòria. Tants anys de baralles, abraçades, jocs i cançons, i ara cadascú entregat de ple a la feina i a la família sense trobar mitja horeta per fer un tallat junts.
Vaig veure com en Carles agafava amb cura una bola de vidre, la fregava amb una mà per treure-li la pols i la sacsejava. La neu es va escampar i al cap d'uns segons es va tornar a amuntegar sobre el paisatge hivernal de dins de la bola. Els ulls se'ns van humitejar a tots dos amb la imatge de la mare explicant-nos la història, cada dia lleugerament diferent, dels habitants del poble de la bola de cristall.
- Ostres, el radiocasset del pare – vaig dir girant-me cap en Carles. - Deu funcionar encara?
Ell em va contestar amb un to prou afectuós, trencant la imatge d'home dur.
- Més val que no ho intentem, que el pare encara sortirà de la tomba i ens esbroncarà com quan li remenàvem de petits! En el fons ens agradava perquè no en sabia, de posar-se seriós, i sempre acabava fent-nos pessigolles a la panxa... - i un somriure se'ns va escapar a tots dos.
Vam continuar remenant prestatges, calaixos, arxivadors... Cada racó guardava desenes de records, cada objecte era capaç d'evocar-nos una nova fotografia familiar en la qual els pares, en Carles, jo i la petita Àngela érem els protagonistes.
- Si l'Àngela fos aquí, segur que s'enduria la nina. Recordes com la duia sempre al damunt? No la deixava ni un instant.
- Un dia, li va caure del balcó jugant. Ostres, quin merder que vam organitzar! Tu eres un cigronet encara, no ho deus recordar pas. I sort de la veïna de dalt! Com es deia?... Conxita?
- Sí, la Conxi. I la xocolata que ens feia quan passàvem la tarda a casa seva? Devia ser aquella època que la mare anava a classes d'anglès. Em sembla que mai més no n'he tastat cap de tan bona!
Entre històries, ens vam anar endinsant per les habitacions que encara estaven decorades amb els pòsters dels ídols de quan érem adolescents. En Carles i jo compartíem dormitori: una llitera, un escriptori dividit simètricament i un armari on les samarretes de Metallica es barrejaven amb les camises dels diumenges.
- Oita! El telescopi que vas fabricar tu, Pere. Com vaig riure aquell dia, quan asseguraves que veies “les muntanyes de la lluna” amb aquest trasto!
- Mira qui parla, i el monopatí que vas construir tu? On deu ser?...Vas sortir al replà, mentre jo bramava perquè no me'l volies deixar, i va i se't trenca una roda i avall va! Quina trompada!
Semblàvem dos nens una altra vegada. Sense cap mena de complex, rèiem i ens mostràvem tal com érem o, si més no, com volíem ser en aquell precís instant.
- Perdonin que els interrompi però se'm fa tard. Els sembla justa aquesta xifra? - Tots dos vam mirar primer la llibreteta amb la ridícula xifra anotada i després vam tornar a mirar l'home amb incredulitat. - Pensin que aquesta zona no és gaire cèntrica, i el pis es troba en un estat deplorable, hi haurem de fer una gran inversió. Si no els interessa, doncs res, però amb els temps que corren poca gent els comprarà un pis en aquestes condicions, i a més...
Jo vaig quedar paralitzat però en Carles no va dubtar:
- D'acord, d'acord, el pis és seu... i tot el que hi ha dins també s'ho pot quedar, de regal pel mateix preu. Anem tirant, que nosaltres també tenim prou feina, oi Pere?
I així, sense més floritures vam sortir del pis, tal com feia anys l'havíem anat abandonant nosaltres: primer en Carles, després jo, l'Àngela al cap de molts anys, el pare i la darrera que va ser la mare.
Al cap d'unes setmanes, asseguts en una plaça de Gràcia, ho explicàvem a l'Àngela com una anècdota, per no ferir-la encara més. Fet i fet, ella era qui havia passat més tardes en aquell pis. L'únic moment tens va ser quan va obrir la caixa de galetes que li li havia portat de casa els pares i que grinyolava, és clar, i hi va veure la seva nina.
dimecres, 27 d’abril del 2011
L'última nit
En Sam sempre havia tingut la mania de recollir andròmines, trastos i qualsevol rampoina que trobés pel carrer i li cridés l'atenció. Era fàcil endevinar si arribava a casa amb les mans buides o no perquè, previngut com era, quan portava alguna carraca, feia girar la clau amb molta delicadesa. La seva dona, d'un metre estant, el mirava fixament amb els braços creuats a l'alçada del pit mentre pronunciava un sospir d'aquells que et fan replantejar qualsevol decisió. Ell, amb un penjador de fusta fosca i mig trencat a les mans (o amb una calaixera, un disc de vinil ratllat, uns pantalons de pana estripats...), somreia mecànicament i caminant cap al garatge sense aturar-se deia "És fusta de castanyer, ja veuràs que bonic quan l'hagi envernissat". La seva dona, després de discussions d'aquelles d'alçar al veu durant tardes senceres, va acceptar que havia de conviure amb mobles vells, gerros mig esquerdats i caixes metàl·liques rovellades. Encara que aquells trastos feien que la casa semblés un collage, pensava que així el seu pobre Sam era més feliç.
Segurament, el que més agradava a en Sam eren les peces úniques, és a dir aquelles que tenien un toc personal. Així doncs, havia arribat a recollir coses tan insòlites com un parrac només perquè tenia unes inicials brodades o un didal amb un nom gravat en un extrem. Un cop tenia aquestes petites joies a casa, les examinava minuciosament i imaginava qui hauria decidit abandonar-les arran d'un contenidor o com deuria ser la vida de la tal "Roser" que havia fet gravar el seu nom en un didal. Aquest tic, el va prolongar incansable durant anys. No passava setmana sense que tinguessin una nova adquisició per decorar qualsevol raconet de la casa. De tant en tant, però, havien de fer neteja i buidar armaris perquè si no es feia impossible de viure-hi. Evidentment, això era una tasca reservada a la seva dona.
Quan li van diagnosticar el càncer de ronyó, en Sam pràcticament no es va ni immutar. Eren tants els coneguts que havien mort pel mateix tumor que no va pensar en derrotar-lo, sinó en conviure-hi fins que ell decidís endur-se'l enllà, vés a saber on. L'única resposta a l'anunci inquietant del metge va ser seure una tarda a la terrassa amb la seva dona i deixar-li clar que ell faria com si res: ni visites al metge, ni dietes, ni restriccions. Per tant, la vida de la parella va seguir harmoniosament envoltada d'andròmines, almenys durant una temporada.
Passats uns mesos, la malaltia va fer-se notar més i va fer que en Sam perdés la il·lusió per les sorpreses prop dels contenidors. Així van passar els tres mesos d'estiu i es va refermar l'apatia d'en Sam, que cada dia estava més cansat, més moix. El dia que va aparèixer amb una totxana pintada amb uns noms de colors, la seva dona va somriure alleugerada i no va remugar gens ni mica quan ell la va col·locar al lloc més privilegiat de la casa. La lleixa de damunt de la llar de foc era buida, només la figura rectangular de terrissa tenia l'honor de ser-hi a partir d'aquell moment. En Sam va triar-li aquest lloc després de passar una trentena de minuts fugissers descobrint-ne els detalls i d'exclamar finalment: "És un senyal. Ha de ser un senyal". Tot i així, la seva dona va desconfiar que aquella totxana hagués de tenir algun efecte sobre l'estat del seu home, encara més després que tornessin a passar els tres mesos de tardor sense cap estri nou a casa.
A poc a poc, un polsim grisós va anar cobrint la totxana. L'estat de salut d'en Sam havia empitjorat i l'equip de metges havia decidit que l'operació seria a mitjan gener. La nit abans, la seva dona i ell, conscients del risc de la imminent intervenció, van seure davant de la llar de foc. Més junts que mai, van encendre una foguera. Entre cigarrets i copes de vi, van desenterrar records perduts, van fer-se retrets, carícies suaus i petons apassionats. La llar de foc va cremar obstinada i es van anar aixecant ara l'un ara l'altre a tirar-hi més llenya. Després d'aquell “fer l'amor” que només ells dos coneixien, es van adormir al sofà.
L'endemà era el gran dia, amb presses per no fer tard, la parella va preparar la reduïda bossa que en Sam s'enduria a l'hospital per estar-hi més o menys còmode després de l'operació. La bossa, però, no va fer cap falta i la seva dona la va tornar intacta al cap d'unes hores. Quan va entrar al menjador va repassar l'escena immutable de la nit anterior: els cigarrets que omplien el cendrer, els culs de les copes de color rosat, un tronc calcinat i un munt de cendres. A la lleixa de sobre de la llar de foc, la totxana trencada per la meitat.
Segurament, el que més agradava a en Sam eren les peces úniques, és a dir aquelles que tenien un toc personal. Així doncs, havia arribat a recollir coses tan insòlites com un parrac només perquè tenia unes inicials brodades o un didal amb un nom gravat en un extrem. Un cop tenia aquestes petites joies a casa, les examinava minuciosament i imaginava qui hauria decidit abandonar-les arran d'un contenidor o com deuria ser la vida de la tal "Roser" que havia fet gravar el seu nom en un didal. Aquest tic, el va prolongar incansable durant anys. No passava setmana sense que tinguessin una nova adquisició per decorar qualsevol raconet de la casa. De tant en tant, però, havien de fer neteja i buidar armaris perquè si no es feia impossible de viure-hi. Evidentment, això era una tasca reservada a la seva dona.
Quan li van diagnosticar el càncer de ronyó, en Sam pràcticament no es va ni immutar. Eren tants els coneguts que havien mort pel mateix tumor que no va pensar en derrotar-lo, sinó en conviure-hi fins que ell decidís endur-se'l enllà, vés a saber on. L'única resposta a l'anunci inquietant del metge va ser seure una tarda a la terrassa amb la seva dona i deixar-li clar que ell faria com si res: ni visites al metge, ni dietes, ni restriccions. Per tant, la vida de la parella va seguir harmoniosament envoltada d'andròmines, almenys durant una temporada.
Passats uns mesos, la malaltia va fer-se notar més i va fer que en Sam perdés la il·lusió per les sorpreses prop dels contenidors. Així van passar els tres mesos d'estiu i es va refermar l'apatia d'en Sam, que cada dia estava més cansat, més moix. El dia que va aparèixer amb una totxana pintada amb uns noms de colors, la seva dona va somriure alleugerada i no va remugar gens ni mica quan ell la va col·locar al lloc més privilegiat de la casa. La lleixa de damunt de la llar de foc era buida, només la figura rectangular de terrissa tenia l'honor de ser-hi a partir d'aquell moment. En Sam va triar-li aquest lloc després de passar una trentena de minuts fugissers descobrint-ne els detalls i d'exclamar finalment: "És un senyal. Ha de ser un senyal". Tot i així, la seva dona va desconfiar que aquella totxana hagués de tenir algun efecte sobre l'estat del seu home, encara més després que tornessin a passar els tres mesos de tardor sense cap estri nou a casa.
A poc a poc, un polsim grisós va anar cobrint la totxana. L'estat de salut d'en Sam havia empitjorat i l'equip de metges havia decidit que l'operació seria a mitjan gener. La nit abans, la seva dona i ell, conscients del risc de la imminent intervenció, van seure davant de la llar de foc. Més junts que mai, van encendre una foguera. Entre cigarrets i copes de vi, van desenterrar records perduts, van fer-se retrets, carícies suaus i petons apassionats. La llar de foc va cremar obstinada i es van anar aixecant ara l'un ara l'altre a tirar-hi més llenya. Després d'aquell “fer l'amor” que només ells dos coneixien, es van adormir al sofà.
L'endemà era el gran dia, amb presses per no fer tard, la parella va preparar la reduïda bossa que en Sam s'enduria a l'hospital per estar-hi més o menys còmode després de l'operació. La bossa, però, no va fer cap falta i la seva dona la va tornar intacta al cap d'unes hores. Quan va entrar al menjador va repassar l'escena immutable de la nit anterior: els cigarrets que omplien el cendrer, els culs de les copes de color rosat, un tronc calcinat i un munt de cendres. A la lleixa de sobre de la llar de foc, la totxana trencada per la meitat.
dimecres, 20 d’abril del 2011
Bategar d'ales
Hi ha certes coses que, per simples que puguin aparèixer als ulls d'alguns, són meravelles per altres. Sembla impossible com aquest insecte alat pot despertar emocions si el situem en un determinat espai i temps.
De lluny, no és res més que una taca en constant moviment, el vol és irregular, els batecs de les ales ràpids i precisos. Mirat de ben a prop, es descobreix l'aspecte menys encisador, una mena de pelatge recobreix parts del seu cos de colors obscurs. Les ales, però, grans i d'escates de colors, combinades amb la llum del sol l'envolten en una espiral de màgia totalment captivadora. Quan la veus reposar sobre una flor sembla impossible que aquest ésser hagi nascut d'un cuc i hagi pogut sobreviure a l'esguard de tants enemics que la cobegen com el més suculent dels plats.
Una papallona de tons rogencs es postrava en una petita flor. La noia seia en un banc de la plaça Lesseps quan quelcom entre la gespa i les poques flors que sobrevivien a l'allau de gossos esverats li va fer perdre el fil dels seus pensaments desgavellats. Sense saber per què, la noia es va quedar embadalida observant aquell petit insecte. Al cap d'uns segons, quan la papallona arrencà el vol, la noia es va aixecar lentament, amb cura de no interferir en els designis de la criatura d'ales de colors. Amb passes petites i ben estudiades, la va anar seguint entre el verd de la plaça. El seu vol era dispers: amunt, avall, tan aviat reposava com bategava les ales enèrgicament. El caminar de la noia era igualment irregular: passes petites, curtes corregudes, equilibris de puntetes. Sense saber-ho, la papallona va enfilar el seu camí seguida de ben a prop. Va tombar la següent cantonada guiada per l'aroma d'unes flors que no podien ser gaire lluny. I així, la noia també es va desviar a la dreta i va pujar per aquell carreró que feia pocs anys encara devia ser de llambordes. Semblava que l'insecte sabia on es dirigia perquè ara no s'entretenia com abans i, per tant, la jove no podia distreure's i avançava a pas lleuger. No podia perdre-la de vista, havia de mantenir la mirada fixa a les ales de colors. Tanta era la devoció, que la noia no va fixar-se en el recorregut que havia fet, ni en la gent que havia compartit vorera amb ella. Gairebé d'esma, la papallona va escolar-se entre les reixes d'un jardí. La noia es va desconcertar uns instants perquè no la podia seguir entre els barrots, però de seguida va veure una porta a un parell de passes.
Es va trobar enmig d'un jardí ben cuidat: rengleres exactes de flors d'un mateix color, arbres ben podats, grups d'arbustos tallats minuciosament. La papallona l'esperava en una d'aquestes flors, una de color rosat. El caminet de pedres li permetia arribar fins a tocar de l'insecte però, i encara que es va acostar amb extremada delicadesa, la papallona va arrencar el vol. Aquest cop si que s'enlairava, més i més, i no semblava que tingués la intenció de desfer el recorregut fins a tornar a la flor rosada.
La noia no va ser capaç de moure's, només l'esguardava fixament. “Llàstima!” va pensar quan ja no podia retrobar els rastre de la papallona enlloc.
Mentrestant, a l’habitació 108 una senyora gran feia mitja asseguda en una butaca d'estructura metàl•lica i folrada d'escai blanc. De sobte, va notar una presència. Era estrany que alguna cosa s'hagués pogut colar per la ridícula obertura que li era permès obrir la finestra, i continuà teixint. Quan la va veure, però, la cara de concentració li va canviar per una de meravella. S'afanyà a deixar la mitja sense fer soroll, va agafar el got que tenia al costat i en va abocar l'aigua a terra a poc a poc i sense manies, ja ho fregaria la noia que passava cada tarda. Amb molta cura, es va aixecar intentant que el seu esquelet reumàtic no la fes desequilibrar-se i pop! L'insecte desprevingut va quedar atrapat dins del got.
Amb cura que no la veiés la infermera (segur que no li agradaria veure cap rastre de vida a l’hospital) i sostenint el got amb una mà mentre l'altra feia de porta blindada per retenir la papallona, es va amagar dins del lavabo i va tancar-ne la porta. Ara podria contemplar la papallona amb tranquil•litat. Va passar-hi estona, amb la mirada clavada al got i tots els músculs immòbils perquè l'insecte no s'escapés, però no podia preveure que tindria unes ganes incontenibles de fer un riu. “Ara no, ara no” va pensar, com si amb un pensament pogués fer desaparèixer les ànsies. Ja no era com feia anys, i quan no va poder aguantar més, va moure lentament la mà adormida que alliberaria per sempre el seu tresor.
Encara que estava mig estabornida, la papallona va volar immediatament cap al passadís ple de vells amb la pell arrugada i que arrossegaven algun objecte metàl•lic: alguns una caminador, d'altres una cadira de rodes, o fins i tot un pedestal que sostenia una bosseta plena d'un líquid transparent que tot ho guareix. Quan la papallona va entrar al menjador, el seu vol era dèbil, més irregular que de costum i és que hi havia massa gent, masses olors, quatre parets massa juntes les unes de les altres. Només hi va poder distingir un petit reducte de possible descans: un gerro amb un ram de flor perfumades. Tanmateix, no va tenir en compte que estava envoltada d'ànimes avorrides que no passaven per alt cap canvi en el seu entorn més proper, per intranscendent que fos. Un senyor de cabells blancs es va aixecar i va arreplegar el primer got que va veure en una de les taules, que encara tenia un pòsit blanc incrustat al fons i el contorn d'uns llavis vermellosos en un cantó. “Quina mania de maquillar-se, les senyores, fins i tot quan són dins d'aquesta presó” va murmurar el vell. Es va acostar decidit a la papallona i pop! ja la va tenir caçada.
Aquesta vegada la papallona ja no tenia més forces per lluitar. De fet, la seva vida era tan curta que encara que arribés a desempallegar-se del got altra vegada, ja no li quedarien gaires hores per gaudir. A poc a poc, les ales van bategar més lentament fins que es van rendir.
De lluny, no és res més que una taca en constant moviment, el vol és irregular, els batecs de les ales ràpids i precisos. Mirat de ben a prop, es descobreix l'aspecte menys encisador, una mena de pelatge recobreix parts del seu cos de colors obscurs. Les ales, però, grans i d'escates de colors, combinades amb la llum del sol l'envolten en una espiral de màgia totalment captivadora. Quan la veus reposar sobre una flor sembla impossible que aquest ésser hagi nascut d'un cuc i hagi pogut sobreviure a l'esguard de tants enemics que la cobegen com el més suculent dels plats.
Una papallona de tons rogencs es postrava en una petita flor. La noia seia en un banc de la plaça Lesseps quan quelcom entre la gespa i les poques flors que sobrevivien a l'allau de gossos esverats li va fer perdre el fil dels seus pensaments desgavellats. Sense saber per què, la noia es va quedar embadalida observant aquell petit insecte. Al cap d'uns segons, quan la papallona arrencà el vol, la noia es va aixecar lentament, amb cura de no interferir en els designis de la criatura d'ales de colors. Amb passes petites i ben estudiades, la va anar seguint entre el verd de la plaça. El seu vol era dispers: amunt, avall, tan aviat reposava com bategava les ales enèrgicament. El caminar de la noia era igualment irregular: passes petites, curtes corregudes, equilibris de puntetes. Sense saber-ho, la papallona va enfilar el seu camí seguida de ben a prop. Va tombar la següent cantonada guiada per l'aroma d'unes flors que no podien ser gaire lluny. I així, la noia també es va desviar a la dreta i va pujar per aquell carreró que feia pocs anys encara devia ser de llambordes. Semblava que l'insecte sabia on es dirigia perquè ara no s'entretenia com abans i, per tant, la jove no podia distreure's i avançava a pas lleuger. No podia perdre-la de vista, havia de mantenir la mirada fixa a les ales de colors. Tanta era la devoció, que la noia no va fixar-se en el recorregut que havia fet, ni en la gent que havia compartit vorera amb ella. Gairebé d'esma, la papallona va escolar-se entre les reixes d'un jardí. La noia es va desconcertar uns instants perquè no la podia seguir entre els barrots, però de seguida va veure una porta a un parell de passes.
Es va trobar enmig d'un jardí ben cuidat: rengleres exactes de flors d'un mateix color, arbres ben podats, grups d'arbustos tallats minuciosament. La papallona l'esperava en una d'aquestes flors, una de color rosat. El caminet de pedres li permetia arribar fins a tocar de l'insecte però, i encara que es va acostar amb extremada delicadesa, la papallona va arrencar el vol. Aquest cop si que s'enlairava, més i més, i no semblava que tingués la intenció de desfer el recorregut fins a tornar a la flor rosada.
La noia no va ser capaç de moure's, només l'esguardava fixament. “Llàstima!” va pensar quan ja no podia retrobar els rastre de la papallona enlloc.
Mentrestant, a l’habitació 108 una senyora gran feia mitja asseguda en una butaca d'estructura metàl•lica i folrada d'escai blanc. De sobte, va notar una presència. Era estrany que alguna cosa s'hagués pogut colar per la ridícula obertura que li era permès obrir la finestra, i continuà teixint. Quan la va veure, però, la cara de concentració li va canviar per una de meravella. S'afanyà a deixar la mitja sense fer soroll, va agafar el got que tenia al costat i en va abocar l'aigua a terra a poc a poc i sense manies, ja ho fregaria la noia que passava cada tarda. Amb molta cura, es va aixecar intentant que el seu esquelet reumàtic no la fes desequilibrar-se i pop! L'insecte desprevingut va quedar atrapat dins del got.
Amb cura que no la veiés la infermera (segur que no li agradaria veure cap rastre de vida a l’hospital) i sostenint el got amb una mà mentre l'altra feia de porta blindada per retenir la papallona, es va amagar dins del lavabo i va tancar-ne la porta. Ara podria contemplar la papallona amb tranquil•litat. Va passar-hi estona, amb la mirada clavada al got i tots els músculs immòbils perquè l'insecte no s'escapés, però no podia preveure que tindria unes ganes incontenibles de fer un riu. “Ara no, ara no” va pensar, com si amb un pensament pogués fer desaparèixer les ànsies. Ja no era com feia anys, i quan no va poder aguantar més, va moure lentament la mà adormida que alliberaria per sempre el seu tresor.
Encara que estava mig estabornida, la papallona va volar immediatament cap al passadís ple de vells amb la pell arrugada i que arrossegaven algun objecte metàl•lic: alguns una caminador, d'altres una cadira de rodes, o fins i tot un pedestal que sostenia una bosseta plena d'un líquid transparent que tot ho guareix. Quan la papallona va entrar al menjador, el seu vol era dèbil, més irregular que de costum i és que hi havia massa gent, masses olors, quatre parets massa juntes les unes de les altres. Només hi va poder distingir un petit reducte de possible descans: un gerro amb un ram de flor perfumades. Tanmateix, no va tenir en compte que estava envoltada d'ànimes avorrides que no passaven per alt cap canvi en el seu entorn més proper, per intranscendent que fos. Un senyor de cabells blancs es va aixecar i va arreplegar el primer got que va veure en una de les taules, que encara tenia un pòsit blanc incrustat al fons i el contorn d'uns llavis vermellosos en un cantó. “Quina mania de maquillar-se, les senyores, fins i tot quan són dins d'aquesta presó” va murmurar el vell. Es va acostar decidit a la papallona i pop! ja la va tenir caçada.
Aquesta vegada la papallona ja no tenia més forces per lluitar. De fet, la seva vida era tan curta que encara que arribés a desempallegar-se del got altra vegada, ja no li quedarien gaires hores per gaudir. A poc a poc, les ales van bategar més lentament fins que es van rendir.
dimecres, 6 d’abril del 2011
Pudor de resclosit
La Laia era al lavabo. “Merda! Ens han tallat l'aigua, aquests porcs!” cridava amb to d'histèria mentre s'estrenyia una tovallola seca contra la cara. L'Edu era al menjador, posant-se la jaqueta sense contestar. Al cap de tres minuts, tots dos sortien de casa, exactament com cada matí. Ella li passava pel costat sense ni immutar-se per l'empenta que rebia ell mentre, pausadament, tancava la porta. “Fes dues voltes amb la clau, ja saps que no me'n refio de la gent d'aquesta ciutat. Et despistes i t'ho foten tot”, li recordava la Laia, exactament com cada matí. Mentre baixaven amb l'ascensor, la Laia tenia clar que era un altre dimarts, amb les mateixes cares d'avorriment, la mateixa pudor de ciutat i de pixums dels borratxos de la nit anterior. L'Edu es mirava al mirall i feia una ganyota.
La Natàlia era soltera. Cada matí, després de sortir del llit, obria metòdicament les cortines i mirava l'estat del cel. "Un bon dia" deia obrint els ulls de bat a bat i amb un somriure als llavis. Abans de ficar-se a la dutxa repassava amb els dits les peces de roba de l'armari, ordenades per colors, i s'aturava en les que li convenien d'acord amb la temperatura de fora i el dia de la setmana que fos. "Avui tinc una entrevista amb dos clients, visita a la dermatòloga i sessió de cine a casa la Joana... el vestit verd, sens dubte!". I el seu índex es quedava fix davant del vestit verd uns segons abans de despenjar-lo. El deixava a sobre el llit intentant que no es formés cap arruga, sortia de l'habitació estirant els braços enlaire i arribava a la cuina. "Música!" anunciava a una audiència fictícia mentre premia el botó on de la minicadena. Amb aquella cançó dels Beatles, avançava ballant cap a la banyera, encara que més tard sabria que aquell matí no hi havia aigua (l'havien tallat a tota l'escala). Estava a punt d'arribar un dels moments estrella del matí: l'esmorzar. A la tauleta desplegable de la cuina el cafè era amarg i les torrades calentes, condició sine qua non perquè fos un esmorzar amb cara i ulls.
Quan la Laia i l'Edu van sortir al carrer, l'escenari era exactament com sempre: els mateixos tons grisos i algun autobús que deixava anar un fum que la Laia considerava com a altament letal i que intentava evitar movent-se el braços per davant de la cara enèrgicament. L'Edu saludava el quiosquer amb la mà. La Laia corria cap a la boca del metro. Quan arribaven a l'entrada, ella passava la T10 i es girava fent-li senyals a l'Edu perquè accelerés i li donava el bitllet. Baixaven les escales, ella al davant, topant amb les velles que aferrades a la barana intentaven fer el trajecte sense prendre mal. Ell, dos metres més enrere, mirava les iaies i, somrient, es disculpava. “Quina merda, i ara la puta Renfe...” Repetia la Laia gairebé d'esma durant els quatre minuts que transcorrien mentre estaven drets al metro.
Aquell dimarts, la Natàlia va sortir del del pis amb el temps just per arribar a l'oficina. Caminava entre la gent del carrer a pas lleuger i fent saltirons de tant en tant, com si estigués en una competició de marxa atlètica. Quan la llum del semàfor es va posar vermella, va aprofitar per fer una ullada reconfortant al noi del seu costat que feia cara d'haver dormit sobre un sac de xinxetes, com a mínim. Ell li va tornar una mirada de menyspreu i va travessar de pressa avançant un cotxe que conduïa més lent que la resta. Quan el ninot verd es va il·luminar, la Natàlia va passar a l'altre costat del carrer, on hi havia un nen rosset que plorava com si s'acabés el món i al costat una dona, que devia ser la seva mare, que cridava tan fort com la criatura. Ella es va aturar un instant, va furgar a dins de les butxaques i en va treure un caramel, que va donar al petit mentre li picava l'ullet i li deia a cau d'orella "Fes cas a la mare". Quan va entrar a l'oficina va exclamar un "Bon dia!" que va causar indiferència a la resta de companys, excepte la Teresa, que li va somriure metre li comentava la seva elecció de roba "Un vestit fabulós, reina".
La Laia i l'Edu corrien pels passadissos fins que es van quedar palplantats davant de l'andana. “Falta un minut.” Remugava la Laia. “Arribem a anar al teu pas i l'hauríem perdut segur...”. Un cop a dins del vagó, ella es va asseure al costat de la finestra i es va col·locar un auricular a cada orella. Ell, assegut al costat del passadís, jugava amb el dit índex i el del mig com si fossin cames d'un petit personatge fictici, mentre mirava de reüll un nen rosset que seia al davant. El nen tenia l'embolcall d'un caramel a les mans i feia cara d'haver plorat una bona estona. La seva mare, com la Laia, mirava per la finestra.
Abans que la Natàlia s'hagués pogut asseure, va veure com trontollava el gerro de flors que tenia a sobre de la taula de la oficina. Era el tren, que passava puntualment cada 36 minuts a prop de les finestres dels despatxos. Cada 36 minuts, en Max (un company de l'oficina) feia un ganyota de mala llet i la Sofia, la secretaria, esbufegava fent palesa la seva resignació a aquell soroll tan molest. La Natàlia preferia girar-se cap a la finestra i dir adéu amb la mà als passatgers, que vés a saber si la deurien veure des de dins dels vagons.
La Laia es va posar dreta, gairebé va caure quan el tren va passar per un sotrac sense previ avís, “Cagum tot...!”, però l'Edu ja li havia allargat el braç perquè no s'estampés contra el terra brut del vagó. Quan va aconseguir mantenir l'equilibri, va dirigir-se al minúscul lavabo. La llum vermella es va encendre i es va tornar a apagar gairebé simultàniament. La Laia avançava pel passadís cap on l'esperava ell, va seure i amb cara de fàstic va deixar anar un “Què fas ara?” “Saludo. Hi havia una dona que feia adéu amb la mà, en aquella finestra, allà”. I l'expressió de fàstic, si és possible, es va pronunciar més encara mentre amb un to burleta li deia: “I et penses que et veurà, com la saludes? El que si que és veritat és que aquest lavabo feia una pudor de resclosit... ecs! impossible estar-s'hi més de dos segons...”. “Tens tota la raó...”, li va respondre ell emprant un to greu. “...això fa pudor de resclosit, no es pot aguantar ni dos segons més. Adéu, Laia.” I la cara de fàstic de la Laia va passar a ser cara d'indignació.
La Natàlia era soltera. Cada matí, després de sortir del llit, obria metòdicament les cortines i mirava l'estat del cel. "Un bon dia" deia obrint els ulls de bat a bat i amb un somriure als llavis. Abans de ficar-se a la dutxa repassava amb els dits les peces de roba de l'armari, ordenades per colors, i s'aturava en les que li convenien d'acord amb la temperatura de fora i el dia de la setmana que fos. "Avui tinc una entrevista amb dos clients, visita a la dermatòloga i sessió de cine a casa la Joana... el vestit verd, sens dubte!". I el seu índex es quedava fix davant del vestit verd uns segons abans de despenjar-lo. El deixava a sobre el llit intentant que no es formés cap arruga, sortia de l'habitació estirant els braços enlaire i arribava a la cuina. "Música!" anunciava a una audiència fictícia mentre premia el botó on de la minicadena. Amb aquella cançó dels Beatles, avançava ballant cap a la banyera, encara que més tard sabria que aquell matí no hi havia aigua (l'havien tallat a tota l'escala). Estava a punt d'arribar un dels moments estrella del matí: l'esmorzar. A la tauleta desplegable de la cuina el cafè era amarg i les torrades calentes, condició sine qua non perquè fos un esmorzar amb cara i ulls.
Quan la Laia i l'Edu van sortir al carrer, l'escenari era exactament com sempre: els mateixos tons grisos i algun autobús que deixava anar un fum que la Laia considerava com a altament letal i que intentava evitar movent-se el braços per davant de la cara enèrgicament. L'Edu saludava el quiosquer amb la mà. La Laia corria cap a la boca del metro. Quan arribaven a l'entrada, ella passava la T10 i es girava fent-li senyals a l'Edu perquè accelerés i li donava el bitllet. Baixaven les escales, ella al davant, topant amb les velles que aferrades a la barana intentaven fer el trajecte sense prendre mal. Ell, dos metres més enrere, mirava les iaies i, somrient, es disculpava. “Quina merda, i ara la puta Renfe...” Repetia la Laia gairebé d'esma durant els quatre minuts que transcorrien mentre estaven drets al metro.
Aquell dimarts, la Natàlia va sortir del del pis amb el temps just per arribar a l'oficina. Caminava entre la gent del carrer a pas lleuger i fent saltirons de tant en tant, com si estigués en una competició de marxa atlètica. Quan la llum del semàfor es va posar vermella, va aprofitar per fer una ullada reconfortant al noi del seu costat que feia cara d'haver dormit sobre un sac de xinxetes, com a mínim. Ell li va tornar una mirada de menyspreu i va travessar de pressa avançant un cotxe que conduïa més lent que la resta. Quan el ninot verd es va il·luminar, la Natàlia va passar a l'altre costat del carrer, on hi havia un nen rosset que plorava com si s'acabés el món i al costat una dona, que devia ser la seva mare, que cridava tan fort com la criatura. Ella es va aturar un instant, va furgar a dins de les butxaques i en va treure un caramel, que va donar al petit mentre li picava l'ullet i li deia a cau d'orella "Fes cas a la mare". Quan va entrar a l'oficina va exclamar un "Bon dia!" que va causar indiferència a la resta de companys, excepte la Teresa, que li va somriure metre li comentava la seva elecció de roba "Un vestit fabulós, reina".
La Laia i l'Edu corrien pels passadissos fins que es van quedar palplantats davant de l'andana. “Falta un minut.” Remugava la Laia. “Arribem a anar al teu pas i l'hauríem perdut segur...”. Un cop a dins del vagó, ella es va asseure al costat de la finestra i es va col·locar un auricular a cada orella. Ell, assegut al costat del passadís, jugava amb el dit índex i el del mig com si fossin cames d'un petit personatge fictici, mentre mirava de reüll un nen rosset que seia al davant. El nen tenia l'embolcall d'un caramel a les mans i feia cara d'haver plorat una bona estona. La seva mare, com la Laia, mirava per la finestra.
Abans que la Natàlia s'hagués pogut asseure, va veure com trontollava el gerro de flors que tenia a sobre de la taula de la oficina. Era el tren, que passava puntualment cada 36 minuts a prop de les finestres dels despatxos. Cada 36 minuts, en Max (un company de l'oficina) feia un ganyota de mala llet i la Sofia, la secretaria, esbufegava fent palesa la seva resignació a aquell soroll tan molest. La Natàlia preferia girar-se cap a la finestra i dir adéu amb la mà als passatgers, que vés a saber si la deurien veure des de dins dels vagons.
La Laia es va posar dreta, gairebé va caure quan el tren va passar per un sotrac sense previ avís, “Cagum tot...!”, però l'Edu ja li havia allargat el braç perquè no s'estampés contra el terra brut del vagó. Quan va aconseguir mantenir l'equilibri, va dirigir-se al minúscul lavabo. La llum vermella es va encendre i es va tornar a apagar gairebé simultàniament. La Laia avançava pel passadís cap on l'esperava ell, va seure i amb cara de fàstic va deixar anar un “Què fas ara?” “Saludo. Hi havia una dona que feia adéu amb la mà, en aquella finestra, allà”. I l'expressió de fàstic, si és possible, es va pronunciar més encara mentre amb un to burleta li deia: “I et penses que et veurà, com la saludes? El que si que és veritat és que aquest lavabo feia una pudor de resclosit... ecs! impossible estar-s'hi més de dos segons...”. “Tens tota la raó...”, li va respondre ell emprant un to greu. “...això fa pudor de resclosit, no es pot aguantar ni dos segons més. Adéu, Laia.” I la cara de fàstic de la Laia va passar a ser cara d'indignació.
diumenge, 3 d’abril del 2011
...passeu, passeu
Estreno el bloc, i el món dels blocs, amb una proposta literària sense cap més pretensió que fer-vos passar una bona estona. Els relats no segueixen cap ordre concret, són pinzellades de personatges que a mi em transmeten reflexions profundes.
Un pas de la llibreta al bloc, de la intimitat a la xarxa i de la marieta al poriol. Canvien les formes però el contingut segueix sent modest, personal i quotidià.
Que ho llegeixi qui vulgui, que ho comenti qui en tingui ganes. Les interpretacions poden ser infinites. Espero, però, que provoquin alguna reacció a tothom qui hi tregui el nas.
Benvinguts...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)