Avui he volat. Sí, sí vo-lat. Em quedaven 7 minuts de la mitja hora de pausa i he sortit a fumar un cigarro accelerat, d'aquells que només encendre'ls ja notes que fan mal. Feia poca estona havia sortit el sol i el blau s'emmirallava als bassals. M'he recolzat a la paret, molt a prop del racó on m'assec sempre. És en un carreró que s'obre camí entre dos edificis gegants de parets taronjoses. No hi passa ningú, tret d'algun camió que carrega o descarrega i un vagabund que sempre es para a parlar amb algú que jo no puc veure. Doncs això, que avui no m'he assegut a les escaletes, m'he quedat dreta mirant la paret de davant meu, decorada amb enormes extractors de fum o algun estri per l'estil. I de sobte m'he trobat mirant enlaire, direcció la ratlla de blau que s'escola entre els dos gegants de totxana. I no sé com ha set, que cada vegada veia l'únic núvol de migdia un xic més a prop. I no ho entenia i he pensat "estic massa cansada". Però no era cansament, ni imaginacions meves, no. He estat uns moments perplexa comprovant que com més anava, més a la vora del núvol era. Fins que m'ha fet pessigolles al nas. I me l'he fregat amb la mà dreta i, ostres, el cigarro m'ha caigut i he mirat avall, avall, avall. Tota la ciutat, i potser més ciutats (que jo mai no he set bona per això de l'orientació) als peus.
Que com ha set? Doncs, doncs, com rajoles de xocolata, com molta llum de capvespre o una verdor infinita. Com el so de les onades una nit d'estiu, com la cançó que em fa recordar-te, com centenars de línies plenes de nous mots o un guitarrista omplint el carrer de melodies. Com... com un pa amb tomàquet o les teves abraçades, com que et somrigui un desconegut o l'aire que et frega les galtes mentre pedales.
I després? Després res. He recollit la colilla i he mirat al rellotge. Em quedaven dos minuts però he decidit entrar. 5578, un pip i s'ha obert la porta que tanca la mitja hora de llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada