Centenars de diminutes aranyes havien teixit, lentament, suaument. Insignificants i àgils, donaven voltes al teu cos nu. Dansaven, petites, seguint un ritme frenètic al voltant d'una presa indefensa que es valia només de moviments febles. Eren moltes però menudes i treballaven amb tanta cura que no podies notar res més que un pessigolleig súbtil, a les ungles, als cabells, entre els dits.
A la tardor van ser més, i ja et movies més feixuga, més cansada, deies. Notaves que la rigidesa et penetrava sense aturador, com un màstil que t'atrevessava la columna. La incomoditat et va fer despertar i vas avançar. Unes passes relentides amb el vent que et venia de cara que vas considerar com una fita, com si no fossis capaç de seguir, com qui arriba al clímax i ja li és inútil voler-ne més.
Les menudes no havien renunciat i tornaves a notar les pessigolles als genolls, als colzes, als melucs que, immòbils del tot, no responien les ordres que els enviaves. Alguna nit veies estrelles que pamapallugaven al blau. Immòbils, també. Vas imaginar transformar-te en un d'aquells punts i viure intermitent per sempre. I cedires al darrer esforç, que els facilità la feina de teixir-te. Vas prémer les parpelles amb força però res, quan les tornares a obrir, havien desaparegut les menudes i el seu entramat. I tu, lluny de viure intermitent, et vas haver d'arrossegar com un cuc entre tantes aranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada