El moble del menjador és d'aquests que deuen tenir la meitat dels pisos d'aquella època, pel cap baix. Cobreix tot un pam de paret de punta a punta i va combinant: ara prestatges, ara un armariet, ara un espai buit a mida per la televisió. A casa, s'havia convertit en un altar, pràcticament. Hi teníem els records més estimats: les fotos de les nenes, aquella figureta que ens vas dur de Roma, el rellotge que tenien els teus pares a l'entrada de la masia i mil i un detalls (sempre m'havies dit que t'agradava que fos tan detallista).
Avui estic sola i no és ni diumenge ni festiu, així que sé del cert que les nenes no vindran i que tinc prou intimitat per invocar la nostàlgia. Mentre passo el drap de la pols amb cura, vaig resseguint cada record sense netejar-lo gaire, perquè em sembla que si els trec la pols del tot també me'ls netejaré de la memòria. M'aturo més del compte en aquella fotografia que ens van fer a Cotlliure, me la guardo a la butxaca del davantal i l'estrenyo amb força com retornant-he aquí un instant. Quan el drap frega les portes de l'armari de l'esquerra, el teu, en surt una bravada de Torres 5 i ginebra que em ressegueix la columna. Abans de fer-ne consciència, ja ho he decidit. Regiro el safareig i trec una caixa de plàstic del fons de l'armari dels estris de neteja. La primera ampolla és de conyac, l'olor d'havent dinat. La deixo amb repugnància a dins de la caixa i engrapo la de vodka, que porta estampes de sobretaula a la terrassa, cap dins. Gin Xoriguer, porto, rom, moscatell, whisky escocès, brandi. Totes a la mida justa i acceptada, mig plenes, mig buides. Cap problema.
La caixa se'm fa petita i la deixo al rebedor. No en tinc cap més, però el cubell de la roba bruta també servirà. Arrossego el cubell fins al rebedor i pico l'ascensor. És tard i no hi ha ningú que pugui sospitar però em sento com la iaia d'un conte de Monzó que vaig llegir deu fer molt de temps i me n'avergonyeixo, no se ben bé per què. Torno a entrar sense fer soroll, que demà no se'n pugui parlar. I em quedo palplantada a l'entrada, sense esma per bellugar-me.
Tot es silenci, tot és foscor i sembla que no sé com he obert una ampolla i així, asseguda sobre les rajoles, me la bec tota d'una tirada. Sento un calfred de tan mal gust i em faig fàstic per haver-me begut tota una ampolla. I no puc rebobinar i desenrosco un altre tap i vaig fent, vaig fent, fins que el mal gust em fa oblidar el fàstic i ja no em sembla que estic tan sola. Llavors ploro sentint-me com et senties, potser, i m'adono que ja no hi ha res, que no hi ha hagut mai res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada