T’observo des d’un distància prudencial, barrejada entre caps de mirada bocabadada. El cos fort es fusiona amb una anella prou grossa per engolir-te. Mans i peus en ressegueixen la forma i amb embranzida el fas subratllar un recorregut circular, una vegada i una altra, una vegada i una altra.
El moviment m’enganya els sentits i et veig en un tot repetitiu i esfèric que no s’atura. El va i ve del cèrcol contra l’escenari t’abelleix i no puc parar de resseguir-te amb les ninetes. Un sol focus et fa emergir de la foscor i em porta més a prop teu. I ara ja em sembla que sóc jo qui dóna voltes, més i més de pressa, més i més de pressa.
D’un cop sec surto projectada enrere (el cèrcol encara fa giragonses a terra) i m’enlairo dibuixant un mortal esplèndid a l’aire i tu que em mires des del meu lloc entre el públic deixes escapar un parell d’espurnes dels ulls.
Segueixo giravoltant enrere i em ve una mica de vertigen. Espero que un trapezista enmig d’una gronxada estengui els braços com jo i em caci al vol. Llavors només seran les seves mans estrenyent-me els avantbraços i un núvol de pols de magnesi volant-me per sobre dels cabells. El món als peus, endavant i endarrere, endavant i endarrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada