Itinerant

Era puntual. Sempre. I metòdica. Perfeccionista, li deien els seus amics. Cada dijous, a quarts de nou, trucava al pare. Ell agraïa aquest rigor i responia sempre amb les mateixes anècdotes i feia sempre les mateixes preguntes. La conversa es teixia sense problemes durant dos minuts i mig, de vegades una mica més o una mica menys si és que entremig algun dels dos tossia o marxava la cobertura uns instants. Recordava un vespre que tenia una afonia terrible i el pare va penjar el telèfon al cap de 27 segons exactes “Mira, ja parlarem dijous vinent, que no entenc res amb aquesta veu. Tornes a fumar, oi? Si és que ets clavada a ta mare.”

Amb la mare no hi parlava. Preferia imaginar-se que s'havia arreglat el trosset de jardí de la part de darrera del pis i que s'havia tornat a enamorar, que tenia algú que la cuidava. De fet, ja tenia algú que la cuidava i ella l'anava a veure cada mes. Bé, aquest últim hivern havia anat de cul i potser les visites s'havien allargat dos mesos però la mare mai no li havia retret que no hi anés més sovint. A més, trucava cada setmana a la clínica per assegurar-se que tot anava bé. Solia trucar els dijous a dos quarts i cinc de nou, puntualment, i parlava durant mig minut amb la infermera que tingués el torn aquella setmana. Agraïa aquesta brevetat. Feia sempre la mateixa pregunta i esperava pacient que la posessin al dia però tant ella com la infermera sabien que, al cap de 30 segons exactes, la conversa s'acabaria. No és que es despreocupés de la mare, és que només volia saber si seguia bé, no calia fingir interès per si havia anat a totes les sessions o si l'havien enganxat algun dia amb els braços marcats.

A banda d'aquests tràmits telefònics, la vida de la Rosa se succeïa sense entrebancs. Anava a la feina, de tornada a casa passava pel súper i tres cops per setmana anava a nedar: una sèrie de cinc piscines de crol, cinc d'esquena i cinc de braça que es repetia durant 35 minuts exactes. A la feina, tothom la respectava perquè feia anys que hi treballava. Es coneixia els clients i sabia amb exactitud quin era el seu plat preferit o si prenien el cafè amb sacarina o sucre roig.

Un matí, però, va entrar un noi que no havia vist mai. Devia tenir uns 30 anys, era ben plantat, de mirada penetrant i ulleres de pasta negres. Portava barba de tres dies i els cabells de tres dies també, de tres dies sense pentinar. Quan s'acostava a la taula, la Rosa es va notar un lleu tremolor a les mans però la va tranquil·litzar veure que el noi encara estava més nerviós que ella. Tenia un llibret a les mans: “Guía de conversación. Español” i abans que li pogués demanar què prendria, el noi va murmurar amb el cap enfonsat al manual “café con leche”. Al cap de dues setmanes d'aparèixer a la mateixa hora cada matí, el noi ja demanava “cafè amb llet” i la Rosa sabia que era de Bristol i que s'acabava d'instal·lar al barri. Li agradava, aquell noi. Li agradava que hi anés puntualment cada matí. Devia ser organitzat. Li agradava que sempre li deixés la propina amagada entre la tassa i el plat i que, si algun dia hi anava a dinar, li deixés un “gràcies” al plat. Així: amb accent i escrit amb quètxup o pèsols (no li devien agradar gens perquè sempre els deixava, però la cuinera feia massa temps que feia els mateixos plats i no podia entendre que els havia de substituir per bròquil o pastanaga bullida). Aquell personatge li resultava tan curiós que caminant de la feina a casa no podia deixar de pensar-hi. Què l'havia fet venir al barri? Devia estar molt sol, pobre. I rumiant, rumiant, ja havia passat de llarg el súper.

Un dia es va decidir: el convidaria a sopar. Fet. Aquella mateixa nit, a casa, es va preparar la frase en anglès, per si les mosques. Do you want?... What about?... Els apunts de secundària no li posaven les coses gaire fàcils. Potser hauria de comprar una d'aquestes guies de conversa també...En fi, tiraria pel dret i ja es faria entendre. I així va ser: aquell sopar va passar a ser una rutina setmanal. Tot i així, els següents dijous van quedar a les nou que, per culpa d'aquell voler sopar d'hora per això que “al nord a les set ja són sopats”, es va saltar les trucades i va passar dues setmanes sense trucar ni al pare ni a la clínica. Les infermeres es van estranyar però no hi van donar cap importància. El pare, però, va gastar els dos minuts i mig cridant i recordant-li cada vint segons la mare que l'havia parit. Tot i així, els retrets havien passat, d'alguna manera, a no ser espines punyents, sinó els problemes d'altri, que ella no tenia cap intenció de menjar-se amb patates.

En canvi, quan estava amb ell no n'hi havia, de retrets. Simplement perquè no compartien cap passat, només un present. Havent sopat, obrien l'ordinador i es descobrien música recent o grups que ni ells recordaven que havien descarregat feia anys. Un vespre, van anar a un concert junts. Ell volia conèixer música local i ella tenia una coneguts que havien començat a tocar feia poc, així que va comprar dues entrades pel concert que feien al barri. Mentre tocaven, ella intentava traduir les lletres sense gaire èxit i ell feia veure que la seguia. Després, amb la quarta cervesa, ell li confessaria que no havia entès res i riurien sense cap rancor.

El dijous següent, el sopar es va allargar fins la matinada. Es van quedar fins tard bevent i de la música van passar a la política i de la política a ells mateixos. Devia ser el primer cop que parlaven dels seus germans, de com passaven els diumenges a la tarda, del què els apassionava realment, de les pors que s'amagaven sota la pell. La Rosa va aprendre, parlant de la mare, la paraula “rehab” i ell va aconseguir pronunciar “escarxofat” mentre imitava el posat del seu pare al sofà on l'havia vist cada vespre des que tenia memòria.

A banda d'aquestes trobades setmanals, la vida continuava en ordre i ell anava a fer el cafè cada dia a la cafeteria de la Rosa. Sovint, si no tenia feina, ella s'asseia amb ell i feien petar la xerrada. “Nena, has ben lligat, eh?”, reien les companyes des de la cuina. No entenien que no l'estimava com qui estima de debò i que no podia imaginar-lo en una nit de sexe salvatge. Però encara que els ho expliqués, no desistien, així que negava amb el cap mentre canviava de tema: “Va, espavileu que els de la 7 esperen els segons!”.

Aquella setmana, van anar a sopar fora. “És un dia especial” l'havia advertit ell. El restaurant semblava dels cars i es van haver d'aguantar el riure mentre durant l'explicació del cambrer sobre l'aroma afruitada del vi de tal any. Abans del primer glop, ell la va mirar als ulls i així, com qui comenta el resultat del partit, li va fer saber que se'n tornava la setmana següent. La Rosa sabia que tard o d'hora passaria, però el cor li va fer un sotrac. Va haver d'improvisar un comentari alegre sobre tornar a casa i que et plogui cada tarda perquè sabia que ell tampoc no li confessaria que la trobaria a faltar. Cap dels dos s'atreviria a dir-ho sinó que, quan fessin l'última copa a casa la Rosa, es posarien unes quantes cançons tristes i en cantarien les lletres com si no parlessin d'ells.