Va ser màgica, la primera nit, quan es van trobar compartint taula i cerveses amb altres amics comuns. Cap dels dos guarda un ordre ni lògic ni cronològic del què van viure. Beure, ballar, sortir a fumar, potser. Mirar-se, somriure, els llavis fregant-se, potser. L'endemà ell havia marxat a treballar i ella va recollir les seves coses i abans de sortir del pis, li va deixar el número de telèfon. Unes lletres ressacoses escrites amb pintallavis a la paret del menjador: "Sophie 07589564763". I així és com comença aquesta història: la història de dos cors que bateguen a cada vers.
Mai no es van tornar a trobar al voltant de cap taula de cap bar però, des d'aquella nit, els vespres s'omplirien de mots. Mots en forma de missatges ensucrats al mòbil. Els matins s'omplirien de versos. Sobres blaus plens de poemes que s'escolaven per l'escletxa de la porta. Les nits, de contes. Històries absurdes al gmail que parlaven d'ell en tercera persona, com qui no vol la cosa.
Tantes ganes tenia de tocar-lo, que ignorava el plaer d'imaginar-lo, dels somnis, de confondre'l amb algú altre pel carrer.
I tantes ganes tenia de veure'l, que va oblidar que la distància és dolça, és passional, és com el millor licor gota a gota.
I de sobte, va esclatar la primavera. Els monstres que hivernaven a l'estómac es van escapar pels ulls, per la boca, pels forats del nas. I ell va entrar per un foradet de la seva vida.
Tenia tantes ganes d'omplir dues tasses de cafè de bon matí, que no va pensar en l'absència dels versos. Cap més “pip-pip” del mòbil. Cap més poema en un sobre blau. Cap més conte abans d'anar a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada