Pudor de resclosit

La Laia era al lavabo. “Merda! Ens han tallat l'aigua, aquests porcs!” cridava amb to d'histèria mentre s'estrenyia una tovallola seca contra la cara. L'Edu era al menjador, posant-se la jaqueta sense contestar. Al cap de tres minuts, tots dos sortien de casa, exactament com cada matí. Ella li passava pel costat sense ni immutar-se per l'empenta que rebia ell mentre, pausadament, tancava la porta. “Fes dues voltes amb la clau, ja saps que no me'n refio de la gent d'aquesta ciutat. Et despistes i t'ho foten tot”, li recordava la Laia, exactament com cada matí. Mentre baixaven amb l'ascensor, la Laia tenia clar que era un altre dimarts, amb les mateixes cares d'avorriment, la mateixa pudor de ciutat i de pixums dels borratxos de la nit anterior. L'Edu es mirava al mirall i feia una ganyota.

La Natàlia era soltera. Cada matí, després de sortir del llit, obria metòdicament les cortines i mirava l'estat del cel. "Un bon dia" deia obrint els ulls de bat a bat i amb un somriure als llavis. Abans de ficar-se a la dutxa repassava amb els dits les peces de roba de l'armari, ordenades per colors, i s'aturava en les que li convenien d'acord amb la temperatura de fora i el dia de la setmana que fos. "Avui tinc una entrevista amb dos clients, visita a la dermatòloga i sessió de cine a casa la Joana... el vestit verd, sens dubte!". I el seu índex es quedava fix davant del vestit verd uns segons abans de despenjar-lo. El deixava a sobre el llit intentant que no es formés cap arruga, sortia de l'habitació estirant els braços enlaire i arribava a la cuina. "Música!" anunciava a una audiència fictícia mentre premia el botó on de la minicadena. Amb aquella cançó dels Beatles, avançava ballant cap a la banyera, encara que més tard sabria que aquell matí no hi havia aigua (l'havien tallat a tota l'escala). Estava a punt d'arribar un dels moments estrella del matí: l'esmorzar. A la tauleta desplegable de la cuina el cafè era amarg i les torrades calentes, condició sine qua non perquè fos un esmorzar amb cara i ulls.

Quan la Laia i l'Edu van sortir al carrer, l'escenari era exactament com sempre: els mateixos tons grisos i algun autobús que deixava anar un fum que la Laia considerava com a altament letal i que intentava evitar movent-se el braços per davant de la cara enèrgicament. L'Edu saludava el quiosquer amb la mà. La Laia corria cap a la boca del metro. Quan arribaven a l'entrada, ella passava la T10 i es girava fent-li senyals a l'Edu perquè accelerés i li donava el bitllet. Baixaven les escales, ella al davant, topant amb les velles que aferrades a la barana intentaven fer el trajecte sense prendre mal. Ell, dos metres més enrere, mirava les iaies i, somrient, es disculpava. “Quina merda, i ara la puta Renfe...” Repetia la Laia gairebé d'esma durant els quatre minuts que transcorrien mentre estaven drets al metro.

Aquell dimarts, la Natàlia va sortir del del pis amb el temps just per arribar a l'oficina. Caminava entre la gent del carrer a pas lleuger i fent saltirons de tant en tant, com si estigués en una competició de marxa atlètica. Quan la llum del semàfor es va posar vermella, va aprofitar per fer una ullada reconfortant al noi del seu costat que feia cara d'haver dormit sobre un sac de xinxetes, com a mínim. Ell li va tornar una mirada de menyspreu i va travessar de pressa avançant un cotxe que conduïa més lent que la resta. Quan el ninot verd es va il·luminar, la Natàlia va passar a l'altre costat del carrer, on hi havia un nen rosset que plorava com si s'acabés el món i al costat una dona, que devia ser la seva mare, que cridava tan fort com la criatura. Ella es va aturar un instant, va furgar a dins de les butxaques i en va treure un caramel, que va donar al petit mentre li picava l'ullet i li deia a cau d'orella "Fes cas a la mare". Quan va entrar a l'oficina va exclamar un "Bon dia!" que va causar indiferència a la resta de companys, excepte la Teresa, que li va somriure metre li comentava la seva elecció de roba "Un vestit fabulós, reina".

La Laia i l'Edu corrien pels passadissos fins que es van quedar palplantats davant de l'andana. “Falta un minut.” Remugava la Laia. “Arribem a anar al teu pas i l'hauríem perdut segur...”. Un cop a dins del vagó, ella es va asseure al costat de la finestra i es va col·locar un auricular a cada orella. Ell, assegut al costat del passadís, jugava amb el dit índex i el del mig com si fossin cames d'un petit personatge fictici, mentre mirava de reüll un nen rosset que seia al davant. El nen tenia l'embolcall d'un caramel a les mans i feia cara d'haver plorat una bona estona. La seva mare, com la Laia, mirava per la finestra.

Abans que la Natàlia s'hagués pogut asseure, va veure com trontollava el gerro de flors que tenia a sobre de la taula de la oficina. Era el tren, que passava puntualment cada 36 minuts a prop de les finestres dels despatxos. Cada 36 minuts, en Max (un company de l'oficina) feia un ganyota de mala llet i la Sofia, la secretaria, esbufegava fent palesa la seva resignació a aquell soroll tan molest. La Natàlia preferia girar-se cap a la finestra i dir adéu amb la mà als passatgers, que vés a saber si la deurien veure des de dins dels vagons.

La Laia es va posar dreta, gairebé va caure quan el tren va passar per un sotrac sense previ avís, “Cagum tot...!”, però l'Edu ja li havia allargat el braç perquè no s'estampés contra el terra brut del vagó. Quan va aconseguir mantenir l'equilibri, va dirigir-se al minúscul lavabo. La llum vermella es va encendre i es va tornar a apagar gairebé simultàniament. La Laia avançava pel passadís cap on l'esperava ell, va seure i amb cara de fàstic va deixar anar un “Què fas ara?” “Saludo. Hi havia una dona que feia adéu amb la mà, en aquella finestra, allà”. I l'expressió de fàstic, si és possible, es va pronunciar més encara mentre amb un to burleta li deia: “I et penses que et veurà, com la saludes? El que si que és veritat és que aquest lavabo feia una pudor de resclosit... ecs! impossible estar-s'hi més de dos segons...”. “Tens tota la raó...”, li va respondre ell emprant un to greu. “...això fa pudor de resclosit, no es pot aguantar ni dos segons més. Adéu, Laia.” I la cara de fàstic de la Laia va passar a ser cara d'indignació.