Bategar d'ales

Hi ha certes coses que, per simples que puguin aparèixer als ulls d'alguns, són meravelles per altres. Sembla impossible com aquest insecte alat pot despertar emocions si el situem en un determinat espai i temps.
De lluny, no és res més que una taca en constant moviment, el vol és irregular, els batecs de les ales ràpids i precisos. Mirat de ben a prop, es descobreix l'aspecte menys encisador, una mena de pelatge recobreix parts del seu cos de colors obscurs. Les ales, però, grans i d'escates de colors, combinades amb la llum del sol l'envolten en una espiral de màgia totalment captivadora. Quan la veus reposar sobre una flor sembla impossible que aquest ésser hagi nascut d'un cuc i hagi pogut sobreviure a l'esguard de tants enemics que la cobegen com el més suculent dels plats.
Una papallona de tons rogencs es postrava en una petita flor. La noia seia en un banc de la plaça Lesseps quan quelcom entre la gespa i les poques flors que sobrevivien a l'allau de gossos esverats li va fer perdre el fil dels seus pensaments desgavellats. Sense saber per què, la noia es va quedar embadalida observant aquell petit insecte. Al cap d'uns segons, quan la papallona arrencà el vol, la noia es va aixecar lentament, amb cura de no interferir en els designis de la criatura d'ales de colors. Amb passes petites i ben estudiades, la va anar seguint entre el verd de la plaça. El seu vol era dispers: amunt, avall, tan aviat reposava com bategava les ales enèrgicament. El caminar de la noia era igualment irregular: passes petites, curtes corregudes, equilibris de puntetes. Sense saber-ho, la papallona va enfilar el seu camí seguida de ben a prop. Va tombar la següent cantonada guiada per l'aroma d'unes flors que no podien ser gaire lluny. I així, la noia també es va desviar a la dreta i va pujar per aquell carreró que feia pocs anys encara devia ser de llambordes. Semblava que l'insecte sabia on es dirigia perquè ara no s'entretenia com abans i, per tant, la jove no podia distreure's i avançava a pas lleuger. No podia perdre-la de vista, havia de mantenir la mirada fixa a les ales de colors. Tanta era la devoció, que la noia no va fixar-se en el recorregut que havia fet, ni en la gent que havia compartit vorera amb ella. Gairebé d'esma, la papallona va escolar-se entre les reixes d'un jardí. La noia es va desconcertar uns instants perquè no la podia seguir entre els barrots, però de seguida va veure una porta a un parell de passes.
Es va trobar enmig d'un jardí ben cuidat: rengleres exactes de flors d'un mateix color, arbres ben podats, grups d'arbustos tallats minuciosament. La papallona l'esperava en una d'aquestes flors, una de color rosat. El caminet de pedres li permetia arribar fins a tocar de l'insecte però, i encara que es va acostar amb extremada delicadesa, la papallona va arrencar el vol. Aquest cop si que s'enlairava, més i més, i no semblava que tingués la intenció de desfer el recorregut fins a tornar a la flor rosada.
La noia no va ser capaç de moure's, només l'esguardava fixament. “Llàstima!” va pensar quan ja no podia retrobar els rastre de la papallona enlloc.
Mentrestant, a l’habitació 108 una senyora gran feia mitja asseguda en una butaca d'estructura metàl•lica i folrada d'escai blanc. De sobte, va notar una presència. Era estrany que alguna cosa s'hagués pogut colar per la ridícula obertura que li era permès obrir la finestra, i continuà teixint. Quan la va veure, però, la cara de concentració li va canviar per una de meravella. S'afanyà a deixar la mitja sense fer soroll, va agafar el got que tenia al costat i en va abocar l'aigua a terra a poc a poc i sense manies, ja ho fregaria la noia que passava cada tarda. Amb molta cura, es va aixecar intentant que el seu esquelet reumàtic no la fes desequilibrar-se i pop! L'insecte desprevingut va quedar atrapat dins del got.
Amb cura que no la veiés la infermera (segur que no li agradaria veure cap rastre de vida a l’hospital) i sostenint el got amb una mà mentre l'altra feia de porta blindada per retenir la papallona, es va amagar dins del lavabo i va tancar-ne la porta. Ara podria contemplar la papallona amb tranquil•litat. Va passar-hi estona, amb la mirada clavada al got i tots els músculs immòbils perquè l'insecte no s'escapés, però no podia preveure que tindria unes ganes incontenibles de fer un riu. “Ara no, ara no” va pensar, com si amb un pensament pogués fer desaparèixer les ànsies. Ja no era com feia anys, i quan no va poder aguantar més, va moure lentament la mà adormida que alliberaria per sempre el seu tresor.
Encara que estava mig estabornida, la papallona va volar immediatament cap al passadís ple de vells amb la pell arrugada i que arrossegaven algun objecte metàl•lic: alguns una caminador, d'altres una cadira de rodes, o fins i tot un pedestal que sostenia una bosseta plena d'un líquid transparent que tot ho guareix. Quan la papallona va entrar al menjador, el seu vol era dèbil, més irregular que de costum i és que hi havia massa gent, masses olors, quatre parets massa juntes les unes de les altres. Només hi va poder distingir un petit reducte de possible descans: un gerro amb un ram de flor perfumades. Tanmateix, no va tenir en compte que estava envoltada d'ànimes avorrides que no passaven per alt cap canvi en el seu entorn més proper, per intranscendent que fos. Un senyor de cabells blancs es va aixecar i va arreplegar el primer got que va veure en una de les taules, que encara tenia un pòsit blanc incrustat al fons i el contorn d'uns llavis vermellosos en un cantó. “Quina mania de maquillar-se, les senyores, fins i tot quan són dins d'aquesta presó” va murmurar el vell. Es va acostar decidit a la papallona i pop! ja la va tenir caçada.
Aquesta vegada la papallona ja no tenia més forces per lluitar. De fet, la seva vida era tan curta que encara que arribés a desempallegar-se del got altra vegada, ja no li quedarien gaires hores per gaudir. A poc a poc, les ales van bategar més lentament fins que es van rendir.