L'última nit

En Sam sempre havia tingut la mania de recollir andròmines, trastos i qualsevol rampoina que trobés pel carrer i li cridés l'atenció. Era fàcil endevinar si arribava a casa amb les mans buides o no perquè, previngut com era, quan portava alguna carraca, feia girar la clau amb molta delicadesa. La seva dona, d'un metre estant, el mirava fixament amb els braços creuats a l'alçada del pit mentre pronunciava un sospir d'aquells que et fan replantejar qualsevol decisió. Ell, amb un penjador de fusta fosca i mig trencat a les mans (o amb una calaixera, un disc de vinil ratllat, uns pantalons de pana estripats...), somreia mecànicament i caminant cap al garatge sense aturar-se deia "És fusta de castanyer, ja veuràs que bonic quan l'hagi envernissat". La seva dona, després de discussions d'aquelles d'alçar al veu durant tardes senceres, va acceptar que havia de conviure amb mobles vells, gerros mig esquerdats i caixes metàl·liques rovellades. Encara que aquells trastos feien que la casa semblés un collage, pensava que així el seu pobre Sam era més feliç.
Segurament, el que més agradava a en Sam eren les peces úniques, és a dir aquelles que tenien un toc personal. Així doncs, havia arribat a recollir coses tan insòlites com un parrac només perquè tenia unes inicials brodades o un didal amb un nom gravat en un extrem. Un cop tenia aquestes petites joies a casa, les examinava minuciosament i imaginava qui hauria decidit abandonar-les arran d'un contenidor o com deuria ser la vida de la tal "Roser" que havia fet gravar el seu nom en un didal. Aquest tic, el va prolongar incansable durant anys. No passava setmana sense que tinguessin una nova adquisició per decorar qualsevol raconet de la casa. De tant en tant, però, havien de fer neteja i buidar armaris perquè si no es feia impossible de viure-hi. Evidentment, això era una tasca reservada a la seva dona.
Quan li van diagnosticar el càncer de ronyó, en Sam pràcticament no es va ni immutar. Eren tants els coneguts que havien mort pel mateix tumor que no va pensar en derrotar-lo, sinó en conviure-hi fins que ell decidís endur-se'l enllà, vés a saber on. L'única resposta a l'anunci inquietant del metge va ser seure una tarda a la terrassa amb la seva dona i deixar-li clar que ell faria com si res: ni visites al metge, ni dietes, ni restriccions. Per tant, la vida de la parella va seguir harmoniosament envoltada d'andròmines, almenys durant una temporada.
Passats uns mesos, la malaltia va fer-se notar més i va fer que en Sam perdés la il·lusió per les sorpreses prop dels contenidors. Així van passar els tres mesos d'estiu i es va refermar l'apatia d'en Sam, que cada dia estava més cansat, més moix. El dia que va aparèixer amb una totxana pintada amb uns noms de colors, la seva dona va somriure alleugerada i no va remugar gens ni mica quan ell la va col·locar al lloc més privilegiat de la casa. La lleixa de damunt de la llar de foc era buida, només la figura rectangular de terrissa tenia l'honor de ser-hi a partir d'aquell moment. En Sam va triar-li aquest lloc després de passar una trentena de minuts fugissers descobrint-ne els detalls i d'exclamar finalment: "És un senyal. Ha de ser un senyal". Tot i així, la seva dona va desconfiar que aquella totxana hagués de tenir algun efecte sobre l'estat del seu home, encara més després que tornessin a passar els tres mesos de tardor sense cap estri nou a casa.
A poc a poc, un polsim grisós va anar cobrint la totxana. L'estat de salut d'en Sam havia empitjorat i l'equip de metges havia decidit que l'operació seria a mitjan gener. La nit abans, la seva dona i ell, conscients del risc de la imminent intervenció, van seure davant de la llar de foc. Més junts que mai, van encendre una foguera. Entre cigarrets i copes de vi, van desenterrar records perduts, van fer-se retrets, carícies suaus i petons apassionats. La llar de foc va cremar obstinada i es van anar aixecant ara l'un ara l'altre a tirar-hi més llenya. Després d'aquell “fer l'amor” que només ells dos coneixien, es van adormir al sofà.
L'endemà era el gran dia, amb presses per no fer tard, la parella va preparar la reduïda bossa que en Sam s'enduria a l'hospital per estar-hi més o menys còmode després de l'operació. La bossa, però, no va fer cap falta i la seva dona la va tornar intacta al cap d'unes hores. Quan va entrar al menjador va repassar l'escena immutable de la nit anterior: els cigarrets que omplien el cendrer, els culs de les copes de color rosat, un tronc calcinat i un munt de cendres. A la lleixa de sobre de la llar de foc, la totxana trencada per la meitat.