Gat escaldat, aigua tèbia tem

L'Èrica i la Martina es coneixien de la universitat. Ni l'una ni l'altra no recordava com havien coincidit. Bé, les havia presentat un company de carrera que després seria un gran amic. No recordaven, però, si de seguida havien congeniat o si va ser tot fruit del daltabaix a casa l'Èrica i del paper de consellera experimentada de la Martina, que no guardava cap imatge del pare i la mare junts. El desequilibri familiar i l'actitud distant i freda del pare de l'Èrica les van unir gairebé tant com el fet de ser de poble, de saber-se de memòria refranys i de ser feministes fins a la medul·la.
De tant en tant, es trobaven a la tarda, recorrien unes quantes terrasses de Gràcia i finalment compraven un vinet per regar el sopar improvisat. Sovint, sortien de festa i ballaven rumba i salsa i cançons cutres que parlen d'amors impossibles. Un dia, van recórrer comarques gironines cantant que no hi ha enlloc com el sud per fer l'amor i fent broma amb els senyors dels peatges. Sempre parlaven de l'amor i sobretot de l'odi, dels homes i sobretot de les dones, de la mort i sobretot de la vida.
La universitat se'ls havia acabat, a una abans que a l'altra, i els camins, encara que soni a tòpic, s'havien separat. Aquella trobada fortuïta els havia fet brillar les ninetes a totes dues, i aquella altra coincidència les va posar al dia. Un pis de sostres alts al bell mig de Barcelona, un terra de parquet, un sofà de pell negra i uns quants coixins que hi feien bonic. L'Èrica hi vivia amb el seu xicot, un noi llest i agradable. La Martina primer es va desconcertar, però de seguida va seure, es va prendre una clara i va somriure a l'amiga, que l'observava amb una barreja d'emoció i nerviosisme. Una mirada de complicitat i una rialla recordant conquestes passades.

Dos gats escaldats que s'havien atrevit amb l'aigua tèbia.