Trenca'm a bocins

La cançó va començar i les primeres notes forçaren allò que devia ser una connexió mental de no sabia quins teixits encefàlics. El cervell desconegut donava ordres i ella, que mai fins llavors no havia sentit tan intensament la força d'uns acords, obeïa sense poder opinar. Feia anys, amb les mateixes notes, estava asseguda en aquell tamboret sense atrevir-se a dir que era tan incòmode. Quan hi seia, no notava el mal als malucs, no la molestava haver-se d'estar movent lleugerament a dreta i esquerra per no sentir l'encarcallament dels ossos de la columna, era la seva treva.


"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", es repetia mentre els dits estrenyien les vores del tamboret. Una cervesa, dues, tres, moltes. No sabia quantes. Un ambient ple de gent i rialles i mirades de confidencialitat que, lluny de fer-la sentir bé, li produïen sensació de nuesa. Estava despullada davant de les mirades ferotges de la gent més distingida d'aquella ciutat que s'havia convertit en confort per alguns i en una trampa per altres. Foscor i alcohol es barrejaven per fer-li més suportable aquella situació sortida del surrealisme més primerenc. Algú parlava amb ell, que servia des de l'altre costat de la barra. Ell li responia amb una rialla de sarcasme que segur que volia dir "segur que cau, ja la tinc". Necessitava aire, molt. Potser més valia pagar, recollir la seva jaqueta esgrogueïda i anar-se'n a casa, sota la seguretat de les quatre parets. Però ell la mirava des del final de la barra, somreia i li obria una altra cervesa. Ja tenia una mica d'aire. Al cap de poca estona, la persiana del local es tancava i només hi quedaven ells dos. Ella deixava, per fi, el tamboret. S'aixecava, feia algunes passes amunt i avall, mirava els quadres de les parets i les taules amb restes del líquid dels culs dels gots.

"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat". Ell remenava l'ordinador buscant la cançó i quan la tenia, la tornava a mirar i reia, com amb un riure espontani, com qui riu davant una criatura sense saber per què. A ella, li agradava pensar que era admiració. Bevien dues cerveses més (o eren gintònics?) Se li acostava i li tocava la punta del nas. Ella mirava el terra, sense poder aguantar el somriure de coqueta. El cor li bategava incontrolablement, les mans feia estona que no sabien on reposar, es tocava els cabells, tornava a seure al tamboret amb un moviment ràpid.

"Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat" i estrenyia la fusta entre les puntes dels dits. Ell tornava ben a prop seu, tot i que ella tirava el cos lleugerament enrere. La silueta de l'amic parlant amb ell a la barra unes hores abans i la seva rialla li feien moure el cos una mica més enrere encara, com si es resistís al què era clarament irresistible. Ell la resseguia avall: la galta, el braç, la cintura, el cul. I amunt: un pit, tots dos, el melic i ai! "Fes pinta de seguret...". Les mans ja no tenien força, baixava del tamboret i quedaven drets, l'un davant de l'altra. Ella seia a la barra, ja gairebé sense roba, ell corria a tancar la porta amb clau. "Fa fred". Ell la pujava a coll, ella tancava els ulls. I la cançó sonava. "T'agrada?". I tornava a sonar.

Cada nit semblava diferent però la història, com la cançó, es repetia: "Fes pinta de seguretat, fes pinta de seguretat", una altra cervesa, "més val que me'n vagi a casa", unaltracervesa, "t'agrada?", untracevsa...

( )

Aquella nit, es va asseure en un tamboret que no devia ser el de sempre perquè es desequilibrava (o hi havia alguna de les potes lleugerament més curta o el terra tenia desnivells imperceptibles però molestos). Com de costum, no va fer cap comentari sobre l'estat del tamboret. Es va quedar ben quieta mentre una cervesa se li plantava al davant molla de tan freda. Avui la gent estava ben animada, fins i tot uns quants s'atrevien a ballar en el poc espai que quedava entre la barra i la sortida. Les cares de cada nit la miraven, ella somreia de tant en tant i bevia, i bevia. El grup d'amics d'en Tom la va mirar i, sense cap mania, van esclafir en una rialla col·lectiva. Ja no li serviria repetir la frase de llibre d'autoajuda, i per això va fer l'últim glop.

Abans que ell reaccionés i li obrís la següent ampolla, i en un d'aquells moviments subtils a dreta i a esquerra, el tamboret es va desequilibrar. L'equilibri mai no havia estat el seu fort, però va tenir la gran idea de saltar i posar tots dos peus a terra. Els ulls ansiosos de fer el xafarder es van centrar tots en ella (fins i tot li va semblar que la música parava de sonar). Per sort, no havia caigut, tenia les dues mans aferrades a la barra amb força però no havia caigut. El tamboret no va tenir la mateixa sort i va caure estès a terra, amb un terrabastall que va cridar l'atenció dels pocs que estaven entretinguts amb les seves converses i que no necessitaven les dels altres.

Ella va girar el cap i ho va veure clar: el tamboret fet mil bocins. La respiració li va canviar, com si els pulmons se li obrissin després de molt de temps de funcionar a mitges tintes. Avui sí. Va treure el moneder i va pagar mentre davant de la porta del local, un colom bategava les ales i s'enlairava amunt, amunt...


- Nina, estàs bé? Canvia aquesta maleïda cançó. Des de la cuina l'he sentida sonar no-sé-quantes vegades, no entenc com no t'avorreix.
- T'agrada? - li va preguntar ella encara navegant entre la realitat i el record.
Ell la va mirar sobtat.
- Vols dir que estàs bé?
- Sí, ara ja la podem canviar.