El pis dels pares

L’agent immobiliari ens mirava amb l’expressió neguitosa típica de qualsevol home de negocis atabalat. Jo tenia les claus del pis dels pares i aquell replà d’escala era massa petit perquè hi estiguéssim còmodes, però una força superior m’impedia obrir la porta. El meu germà Carles sempre havia tingut més empenta, era el gran, per això em va mirar un moment amb expressió de “paio, espavila, que la vida és dura” i em va arrencar les claus de la mà per obrir ell mateix la porta, gest que va alleugerar notablement el senyor especulador.

Les frontisses de la porta van grinyolar, com era d’esperar ja que des de la mort dels pares ningú no havia posat els peus en aquell pis, alguns per mandra, altres per por. Un passadís llarg i senyorial ens donava la benvinguda. Com que no hi havia llum, en Carles es va afanyar a travessar el passadís per arribar al menjador i apujar les persianes, que també grinyolaven, és clar. La claror del carrer va fer il·luminar una estampa que podia resumir la nostra infantesa. El pis era sobri però, com a totes les cases, es podien trobar mil i un artefactes que et despertaven records d'anys enrere.

Mentre el senyor especulador es mirava minuciosament les parets, els marcs de les finestres, la distribució de les cambres i tots els detalls tècnics de l'habitatge, el meu germà i jo ens vam deixar portar per la memòria. Tants anys de baralles, abraçades, jocs i cançons, i ara cadascú entregat de ple a la feina i a la família sense trobar mitja horeta per fer un tallat junts.

Vaig veure com en Carles agafava amb cura una bola de vidre, la fregava amb una mà per treure-li la pols i la sacsejava. La neu es va escampar i al cap d'uns segons es va tornar a amuntegar sobre el paisatge hivernal de dins de la bola. Els ulls se'ns van humitejar a tots dos amb la imatge de la mare explicant-nos la història, cada dia lleugerament diferent, dels habitants del poble de la bola de cristall.

- Ostres, el radiocasset del pare – vaig dir girant-me cap en Carles. - Deu funcionar encara?

Ell em va contestar amb un to prou afectuós, trencant la imatge d'home dur.

- Més val que no ho intentem, que el pare encara sortirà de la tomba i ens esbroncarà com quan li remenàvem de petits! En el fons ens agradava perquè no en sabia, de posar-se seriós, i sempre acabava fent-nos pessigolles a la panxa... - i un somriure se'ns va escapar a tots dos.

Vam continuar remenant prestatges, calaixos, arxivadors... Cada racó guardava desenes de records, cada objecte era capaç d'evocar-nos una nova fotografia familiar en la qual els pares, en Carles, jo i la petita Àngela érem els protagonistes.

- Si l'Àngela fos aquí, segur que s'enduria la nina. Recordes com la duia sempre al damunt? No la deixava ni un instant.

- Un dia, li va caure del balcó jugant. Ostres, quin merder que vam organitzar! Tu eres un cigronet encara, no ho deus recordar pas. I sort de la veïna de dalt! Com es deia?... Conxita?

- Sí, la Conxi. I la xocolata que ens feia quan passàvem la tarda a casa seva? Devia ser aquella època que la mare anava a classes d'anglès. Em sembla que mai més no n'he tastat cap de tan bona!
Entre històries, ens vam anar endinsant per les habitacions que encara estaven decorades amb els pòsters dels ídols de quan érem adolescents. En Carles i jo compartíem dormitori: una llitera, un escriptori dividit simètricament i un armari on les samarretes de Metallica es barrejaven amb les camises dels diumenges.

- Oita! El telescopi que vas fabricar tu, Pere. Com vaig riure aquell dia, quan asseguraves que veies “les muntanyes de la lluna” amb aquest trasto!

- Mira qui parla, i el monopatí que vas construir tu? On deu ser?...Vas sortir al replà, mentre jo bramava perquè no me'l volies deixar, i va i se't trenca una roda i avall va! Quina trompada!

Semblàvem dos nens una altra vegada. Sense cap mena de complex, rèiem i ens mostràvem tal com érem o, si més no, com volíem ser en aquell precís instant.

- Perdonin que els interrompi però se'm fa tard. Els sembla justa aquesta xifra? - Tots dos vam mirar primer la llibreteta amb la ridícula xifra anotada i després vam tornar a mirar l'home amb incredulitat. - Pensin que aquesta zona no és gaire cèntrica, i el pis es troba en un estat deplorable, hi haurem de fer una gran inversió. Si no els interessa, doncs res, però amb els temps que corren poca gent els comprarà un pis en aquestes condicions, i a més...

Jo vaig quedar paralitzat però en Carles no va dubtar:

- D'acord, d'acord, el pis és seu... i tot el que hi ha dins també s'ho pot quedar, de regal pel mateix preu. Anem tirant, que nosaltres també tenim prou feina, oi Pere?

I així, sense més floritures vam sortir del pis, tal com feia anys l'havíem anat abandonant nosaltres: primer en Carles, després jo, l'Àngela al cap de molts anys, el pare i la darrera que va ser la mare.

Al cap d'unes setmanes, asseguts en una plaça de Gràcia, ho explicàvem a l'Àngela com una anècdota, per no ferir-la encara més. Fet i fet, ella era qui havia passat més tardes en aquell pis. L'únic moment tens va ser quan va obrir la caixa de galetes que li li havia portat de casa els pares i que grinyolava, és clar, i hi va veure la seva nina.