Espera

El lloc era prou acollidor. Unes línies sense fi s'estenien davant nostre com un camí inacabable, encara que delimitat a banda i banda per uns murs de ciment. El vent s'escolava per entremig dels murs com una brisa suau o, a voltes, com el més enutjat dels vendavals. La quietud era la característica més adequada per descriure el lloc. Tanmateix, en algun moment, una ànima massa adormida es deixava entreveure, encara que fos només per un instant. El conjunt es movia entre l'urbanisme i la naturalesa salvatge. En aquest paisatge insòlit, el meu pirata preferit i jo navegàvem entre obstacles de metall i llums intermitents. El mar ens encantava, havíem nascut per salpar a descobrir noves terres oceà enllà. El nostre viatge seria llarg, però, de moment, tot anava sobre rodes: el vent ens era favorable i el sol ens torrava la pell.
El Petit Pirata era un bon observador i no va tardar gaire a identificar un vaixell a la llunyania. Normalment, ell obeïa les ordres amb paciència, però també s'atrevia a donar idees: “Capità, no creu que hauríem de canviar lleugerament el rumb? Sembla que allà davant hi ha una embarcació sospitosa...”. Seguint el meu rol de capità dur, posava cara de rumiar: el front arrugat, els ulls amb intenció de tancar-se i una expressió severa, i finalment concloïa: “Em sembla bé, Petit Pirata”. Havíem d'actuar amb precaució: i si eren pirates enemics? El nerviosisme ens envaïa a tots dos, però la pista clau no tardà gaire a fer-se visible: el vaixell estava envoltat de gavines afamades. Estàvem salvats, era un pesquer. El codi dels pirates era ben clar, mai no assaltàvem un pesquer, ni un vaixell de transports, ni un creuer amb les més luxoses delícies. No podíem interferir en el dia a dia, el nostre deure era passar desapercebuts.
El vent seguia acompanyant-nos i inflava les veles perquè ens poguessin dur mar enllà. El fred ens fregava la cara i ens tallava la pell de les mans, però érem valents i aconseguiríem el nostre objectiu. Encara que no teníem brúixola ni podíem intuir el reflex de l'estrella polar des de la nostra posició, les mans fermes sobre el timó evidenciaven que no ens deixaríem derrotar, que el nostre somni no podia ser inassolible. Barcelona era una ciutat mediterrània i segur que allà el mar era més amable. Teníem ganes de descobrir-ne els edificis fets de petits trossos de rajola, les façanes ondulades o la suposada societat del tot pintoresca.
I entre onades que ens feien ballar al ritme d'un daruma japonès i la boira que començava a dificultar-nos la visibilitat, el meu company de navegació em mirà i, canviant l'expressió divertida, em va dir: “Mare, hi ha un senyor que...”. Em vaig girar i darrera meu l'encarregat de l'estació em mirava amb posat escèptic. Jo vaig moure el cap amunt, deixant-li entendre un “Què vols?”. Ell va defugir la mirada i amb un to sec i tallant digué: “El tren circula con 30 minutos de demora”, i així, tal com havia aparegut, desaparegué. Aquell breu però intens lligam amb el món real, tornà a convertir el nostre vaixell pirata en el banc de color vermell, fred com el gel, i l'oceà es reduí a una andana d'estació ferroviària. Per un moment, vaig tornar a sentir la sensació de quan era petita i m'estroncaven els somnis d'arrel. Recordava amb amargura quan em revelaven els més grans misteris de la fantasia amb un raonament lògic i científicament contrastat, quan no em deixaven imaginar-me aquells personatges que tan m'agradaven perquè “no existeixen, són de conte de fades”. El Petit Pirata havia notat el meu desencant i dibuixà una expressió comprensiva, com de “D'acord, s'ha acabat el joc.” Però jo, tossuda com sempre, vaig tornar a entonar la veu de Capità de tots els Mars i els Oceans i vaig replicar amb cara de pocs amics: “És un mariner d'aigua dolça. Continuem el nostre viatge”.
I així, portats per la imaginació, vam arribar a la Barceloneta i vam tastar el més fresc del peixos, envoltats de pescadors i turistes embadalits. Arreu, les terrasses respiraven un ambient festiu, relaxat. La gent passejava satisfeta de viure entre aquell binomi marí i muntanyós, un clima gairebé perfecte que convertia els problemes en petits entrebancs que s'esvaïen com els vaixells horitzó enllà. L'escalfor del sol feia que aquell indret es convertís en una ciutat sempre viva, amb els carrers plens de somriures. Podíem afirmar que havíem superat el nostre repte, que ja érem a bon port.
Tanmateix, fou en aquest precís instant quan el soroll estrident dels vagons contra les vies ens va recordar que arribava el tren, el que segurament ens portaria a una Barcelona bastant més grisa que la que havíem somiat.