El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps. De sobte, tu em vas regalar el tacte dels dits a la galta i em vas despertar com quan ens vam conèixer, que jo semblava adormida i tu un so molest i ininterromput que m'obligava a obrir els ulls.
Fa molt anys que les nostres olors van coincidir. Des d'aleshores, per mi tot ha estat tu: el meu perfum, el meu alè.
Jo sempre havia estat una noia més aviat reservada. Potser era la meva manera de ser o potser hi havia gran part de la manera com havien volgut que fos. De l'escola de monges, amb una formació rígida i disciplinària “Sí, Madre”, “Que Dios le bendiga, Madre”, vaig passar a l'escola pública. La meva versió de la realitat va ser pervertida per aquells altres joves, despreocupats i amb espurnes de revolta a les ninetes, tal com cantaven els seus discman. La tutora, com era evident, va demanar cita amb la meva mare la segona setmana de curs “Sembla que la Mireia té alguns problemes amb les altres noies de la classe. Em sembla que no acaba d'encaixar, potser li aniria bé compartir algunes activitats extraescolars amb elles”. I així vaig començar a tocar la guitarra elèctrica els divendres de 5 a 7. Res de cançons carrinclones amb Jesús com a protagonista com es pensava la mare, no. “Adiós, Madre”, em repetia mentre memoritzava els acords de l'última de Nirvana.
Llavors, et vaig conèixer. Va ser a l'espectacle de final de curs: tu les baquetes, jo les cordes, i aquella bona olor...
Uns anys més tard, et decantaves per les polítiques, jo pel periodisme. Recordo que no va ser fàcil convèncer la mare que no tenia cap intenció de convertir-me en metgessa i que tu no hi tenies res a veure. Els caps de setmana pujava de Barcelona per anar-la a veure, i a sentir: “Tant periodisme t'està trastocant, i amb aquest que vas... Filla, que no vas aprendre res a l'escola?” I jo per dins figurava la reacció el dia que sabessis tota la veritat, i canviava de tema perquè preferia no imaginar-m'ho.
Els anys a la facultat van ser com obrir els porticons de bat a bat i quedar-te contemplant la immensitat del món.
Nosaltres ens vam fer forts, lliures. Vam reunir quatre duros pel lloguer i un matalàs, la resta va sortir sola. Tot i que ens vèiem poc durant el dia, les nits eren nostres i sobretot aquelles nits. Era el tercer any de carrera, tot era eufòria entre els estudiants i jo vaig aprendre el sentit real del “a cada bugada, es perd un llençol”. Les assemblees eren gairebé diàries, la ironia de les pancartes constant, l'alegria em rajava pel cor i pels braços i pel remolí de darrere el clatell. La meva missió al campus ja no passava per les aules de periodisme i ignorava els correus de les companyes d'alguns grups de treball recordant-me la imminència dels terminis d'entrega. Els primers mesos, em vaig dedicar a entrar a les aules a informar de les manifestacions, a repartir octaus als qui baixaven dels ferrocarrils, a parlar pels passadissos: que ens estan robant la universitat, que hem d'actuar, que en som molts i en serem més, bla, bla.
Tenia una causa per defensar i tantes xerrades, assentades, cartells...
Sovint coincidíem encolant parets o repartint pamflets, em miraves i em deies que era la teva princesa i jo renegava de la monarquia i llavors recorries a aquella de Cesk Freixas, “ets la meva princesa de la revolta”. Bé, així millor. Ben aviat, però, ja no vaig plantar més cartells sinó que, havent-me guanyat la confiança dels teus amics, vaig participar en accions: que la Mireia no hi pot faltar, que és una tia legal, que serà un cop, que aquesta serà grossa, va, va, sí, sí.
I així vaig començar a militar com déu mana.
Sense adonar-me'n, vas aconseguir que el teu món fos el meu també. Dedicàvem matins, vespres i caps de setmana, que ara passava sencers a Barcelona, a la causa. Fins i tot somiava en Via Laietana plena de gom a gom, i tu i jo, enfilats a la teulada més cèntrica, deixant caure un missatge contundent que cobriria totes les finestres de la façana. Tu eres feliç, jo em sentia rebel i et veia feliç. La mare es queixava que no em veia i cada vegada que li trucava tot eren retrets.
Fins que ja no li vaig trucar més.
I la resta és fàcil d'imaginar: eufòria, passió, compromís i tanta energia que hi havia moments que pensava que no era possible desprendre'n tanta. L'estat d'alerta era permanent i ens mantenia vius, literalment. Ai, però no hi ha res que duri per sempre, diuen, i un vespre ells van ser més ràpids. “Da gracias, hijoputa”. Suposo que sabies que les gràcies eren per deixar-te una nit més al meu costat, però no me'n vas dir res.
El sol del dia que ens prendrien mitja vida treia el nas mentre nosaltres, mandrosos de mena, ens entortolligàvem amb els llençols, com si així poguéssim deturar el temps.
Un temps que converteix en abisme l'espera entre visita i visita a la Model, un temps que ja no té sentit, que em pressiona el pit i em deixa sense respiració a mi i sense forces a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada