Era puntual.
Sempre. I metòdica. Perfeccionista, li deien els seus amics. Cada
dijous, a quarts de nou, trucava al pare. Ell agraïa aquest rigor i
responia sempre amb les mateixes anècdotes i feia sempre les
mateixes preguntes. La conversa es teixia sense problemes durant dos
minuts i mig, de vegades una mica més o una mica menys si és que
entremig algun dels dos tossia o marxava la cobertura uns instants.
Recordava un vespre que tenia una afonia terrible i el pare va penjar
el telèfon al cap de 27 segons exactes “Mira, ja parlarem dijous
vinent, que no entenc res amb aquesta veu. Tornes a fumar, oi? Si és
que ets clavada a ta mare.”
Amb la mare
no hi parlava. Preferia imaginar-se que s'havia arreglat el trosset
de jardí de la part de darrera del pis i que s'havia tornat a
enamorar, que tenia algú que la cuidava. De fet, ja tenia algú que
la cuidava i ella l'anava a veure cada mes. Bé, aquest últim hivern
havia anat de cul i potser les visites s'havien allargat dos mesos
però la mare mai no li havia retret que no hi anés més sovint. A
més, trucava cada setmana a la clínica per assegurar-se que tot
anava bé. Solia trucar els dijous a dos quarts i cinc de nou,
puntualment, i parlava durant mig minut amb la infermera que tingués
el torn aquella setmana. Agraïa aquesta brevetat. Feia sempre la
mateixa pregunta i esperava pacient que la posessin al dia però tant
ella com la infermera sabien que, al cap de 30 segons exactes, la
conversa s'acabaria. No és que es despreocupés de la mare, és que
només volia saber si seguia bé, no calia fingir interès per si
havia anat a totes les sessions o si l'havien enganxat algun dia amb
els braços marcats.
A banda
d'aquests tràmits telefònics, la vida de la Rosa se succeïa sense
entrebancs. Anava a la feina, de tornada a casa passava pel súper i
tres cops per setmana anava a nedar: una sèrie de cinc piscines de
crol, cinc d'esquena i cinc de braça que es repetia durant 35 minuts
exactes. A la feina, tothom la respectava perquè feia anys que hi
treballava. Es coneixia els clients i sabia amb exactitud quin era el
seu plat preferit o si prenien el cafè amb sacarina o sucre roig.
Un matí,
però, va entrar un noi que no havia vist mai. Devia tenir uns 30
anys, era ben plantat, de mirada penetrant i ulleres de pasta negres.
Portava barba de tres dies i els cabells de tres dies també, de tres
dies sense pentinar. Quan s'acostava a la taula, la Rosa es va notar
un lleu tremolor a les mans però la va tranquil·litzar veure que el
noi encara estava més nerviós que ella. Tenia un llibret a les
mans: “Guía de conversación. Español” i abans que li pogués
demanar què prendria, el noi va murmurar amb el cap enfonsat al
manual “café con leche”. Al cap de dues setmanes d'aparèixer a
la mateixa hora cada matí, el noi ja demanava “cafè amb llet” i
la Rosa sabia que era de Bristol i que s'acabava d'instal·lar al
barri. Li agradava, aquell noi. Li agradava que hi anés puntualment
cada matí. Devia ser organitzat. Li agradava que sempre li deixés
la propina amagada entre la tassa i el plat i que, si algun dia hi
anava a dinar, li deixés un “gràcies” al plat. Així: amb
accent i escrit amb quètxup o pèsols (no li devien agradar gens
perquè sempre els deixava, però la cuinera feia massa temps que
feia els mateixos plats i no podia entendre que els havia de
substituir per bròquil o pastanaga bullida). Aquell personatge li
resultava tan curiós que caminant de la feina a casa no podia deixar
de pensar-hi. Què l'havia fet venir al barri? Devia estar molt sol,
pobre. I rumiant, rumiant, ja havia passat de llarg el súper.
Un dia es va
decidir: el convidaria a sopar. Fet. Aquella mateixa nit, a casa, es
va preparar la frase en anglès, per si les mosques. Do you
want?... What about?...
Els apunts de secundària no li posaven les coses gaire fàcils.
Potser hauria de comprar una d'aquestes guies de conversa també...En
fi, tiraria pel dret i ja es faria entendre. I així va ser: aquell
sopar va passar a ser una rutina setmanal. Tot i així, els següents
dijous van quedar a les nou que, per culpa d'aquell voler sopar
d'hora per això que “al nord a les set ja són sopats”, es va
saltar les trucades i va passar dues setmanes sense trucar ni al pare
ni a la clínica. Les infermeres es van estranyar però no hi van
donar cap importància. El pare, però, va gastar els dos minuts i
mig cridant i recordant-li cada vint segons la mare que l'havia
parit. Tot i així, els retrets havien passat, d'alguna manera, a no
ser espines punyents, sinó els problemes d'altri, que ella no tenia
cap intenció de menjar-se amb patates.
En canvi,
quan estava amb ell no n'hi havia, de retrets. Simplement perquè no
compartien cap passat, només un present. Havent sopat, obrien
l'ordinador i es descobrien música recent o grups que ni ells
recordaven que havien descarregat feia anys. Un vespre, van anar a un
concert junts. Ell volia conèixer música local i ella tenia una
coneguts que havien començat a tocar feia poc, així que va comprar
dues entrades pel concert que feien al barri. Mentre tocaven, ella
intentava traduir les lletres sense gaire èxit i ell feia veure que
la seguia. Després, amb la quarta cervesa, ell li confessaria que no
havia entès res i riurien sense cap rancor.
El dijous
següent, el sopar es va allargar fins la matinada. Es van quedar
fins tard bevent i de la música van passar a la política i de la
política a ells mateixos. Devia ser el primer cop que parlaven dels
seus germans, de com passaven els diumenges a la tarda, del què els
apassionava realment, de les pors que s'amagaven sota la pell. La
Rosa va aprendre, parlant de la mare, la paraula “rehab” i ell va
aconseguir pronunciar “escarxofat” mentre imitava el posat del
seu pare al sofà on l'havia vist cada vespre des que tenia memòria.
A banda
d'aquestes trobades setmanals, la vida continuava en ordre i ell
anava a fer el cafè cada dia a la cafeteria de la Rosa. Sovint, si
no tenia feina, ella s'asseia amb ell i feien petar la xerrada.
“Nena, has ben lligat, eh?”, reien les companyes des de la cuina.
No entenien que no l'estimava com qui estima de debò i que no podia
imaginar-lo en una nit de sexe salvatge. Però encara que els ho
expliqués, no desistien,
així que negava amb el cap mentre canviava de tema: “Va, espavileu
que els de la 7 esperen els segons!”.
Aquella
setmana, van anar a sopar fora. “És un dia especial” l'havia
advertit ell. El restaurant semblava dels cars i es van haver
d'aguantar el riure mentre durant l'explicació del cambrer sobre
l'aroma afruitada del vi de tal any. Abans del primer glop, ell la va
mirar als ulls i així, com qui comenta el resultat del partit, li va
fer saber que se'n tornava la setmana següent. La Rosa sabia que
tard o d'hora passaria, però el cor li va fer un sotrac. Va haver
d'improvisar un comentari alegre sobre tornar a casa i que et plogui
cada tarda perquè sabia que ell tampoc no li confessaria que la
trobaria a faltar. Cap dels dos s'atreviria a dir-ho sinó que, quan
fessin l'última copa a casa la Rosa, es posarien unes quantes
cançons tristes i en cantarien les lletres com si no parlessin
d'ells.