L'home verd

L'home verd no sabia cap on havia de tirar.

Sempre havia preferit l'esquerra ,la gresca, la in-cons-tàn-cia i l'anar ^amunt i avall.

Gràcies a aquestes premisses minuciosament organitzades en el desordre de la ment, havia anat avançant d'esma. Convençut que cada pas era una fita.

Tanmateix, l'home verd no sabia cap on havia d'anar.

S'esmunyiria entre la gentada, es faria fonedís entre el farratge, posaria durant mesos davant d'un camaleó que li plagiés els tons. De nit, es pintaria ratlles vermelles; un matí, es deixaria barba i les tardes de lleganyes servirien per a crear una nova llista de reproducció.

I després, l'homeverdambratllesvermelles,barbaiunainesperadadevociópeljazz, no sabria on fer cap.

For The Price Of A Cup Of Tea

No li agrada no tenir res a fer durant un dia sencer. Tic-tac, tic-tac. Així que havent esmorzat ja es comença a neguitejar i busca desesperada coses per entretenir el temps i fer-li creure que és molt productiu, que no ha passat en va. Tic-tac, tic-tac. Però tot i aquests tics obsessius de belluguet, sap que els dies de festa són sempre mandrosos. Es desperten lents i la deixen assaborir la claror de bon matí, que es va fent intensa a poc a poc. Li permeten fregar les cames amb llençols nets i suaus i donar voltes al llit, voltes a càmera lenta, perquè el cos les gaudeixi, abandonat a la ganduleria i al "anar fent".

Avui, mentre es decidia a treure's la son de sobre, ha promès no posar-se nerviosa i deixar que el dia la guiés, com a primera hora del matí, despreocupat i parsimoniós. Ha esmorzat i ha sortit a passejar, que tot el dia a casa se li refreden els genolls i les espatlles i llavors només té ganes d'amagar-se sota el nòrdic. Esmorzar-passejar-deixar fer. Dei-xar-fer.

No ha sortit amb les mans a la butxaca, però. S'ha emportat el llibre per si de sobte es trobés sense cap més carrer al davant per seguir avançant o per apaivagar algun atac de rebuig ociós. Caminar-no pensar. Ca-mi-nar. Veu botigues plenes, mares amb nens i cara d'atabalades, cotxes amb conductors impacients. Sobretot, veu molts caminants que, com ella, tracen carrers i avingudes. Però la resta tenen un caminar decidit, ella camina sense saber on va i això li fa mossegar-se les pells de la vora de les ungles, no pot no pensar.

Una botiga. Hi entra. (Així les mirades que es fixaven en ella per aquest caminar ociós es creuran sense raó: ella ja sabia on anava). Fa una ullada ràpida i es decideix per uns sobres i uns fulls de paper. Bé, avui ja ha fet alguna cosa. Mira el carrer: dreta-esquerra-dreta-esquerra. No-pensar! Així que fa la primera passa endavant i ja veurà. Segueix fins que es troba la cafeteria que tan li agrada, però ja ha esmorzat i fer un altre cafè... Potser un te! Però és car aquest lloc... Potser hauria d'estalviar... No-pensar!

Ja és a dins, s'ha assegut i ha demanat un te. Mira al seu voltant, és tot ple de detalls, tot tan bonic. Bufa, fa un parell de glops. Torna a repassar el local. I si llegís una mica? O potser enviar un missatge a algú, o llegir-ne d'antics o fer una llista per anar a comprar... Finalment, treu els papers i un sobre. Demana un bolígraf a la cambrera. I per primera vegada aquell dia, aconseguix no-pensar sense pensar en no-pensar... Fins que aixeca el cap i veu gent diferent al voltant. La carta sembla que ocupa tres-quatre-cinc fulls. El te és fred.

Una carta qualsevol

T'escric, estimat, sense saber què hi acabaré de dir en aquest full. Potser t'explico que estic bé i tranquil·la aquí al poble, que no em falta ni menjar ni beure a casa dels pares, que estic tornant als indrets de quan era petita i netejant el cos de tant de fum de cotxes i l'ànima de tant de soroll de clàxons.

T'escric, estimat, avui que a fora plou com si algú hagués passat els núvols pel corró i que el pare remuga perquè no pot sortir a arreglar el sostre de l'abeurador. Sense saber què et puc dir que t'emocioni o et faci content, potser et diré que ahir la tieta va teixir uns mitjonets pel menut (que sembla que ho sentís des d'aquí dins perquè no parava de regirar-se) o que la mare ens ha arreglat l'habitació de dalt per quan sigui el moment.

T'escric, estimat, perquè no se m'acudeix com més tenir-te entre les mans. Sempre m'ha resultat fàcil buscar-te entre les línies, a dins dels punts de les is, darrera dels segells. T'escric i ja sé que no rebré mai la resposta en forma de carta sinó en un remoure fulles el vent, en un raig de sol que em farà aclucar els ulls, en un ruixat com el d'avui que m'obligarà a adreçar-te quatre ratlles i un petit poema improvisat que et poso a dins del sobre, també.

Ara m'enfilaré amb cura i guardaré el sobre al bagul de l'armari verd. Et deixaré la clau al lloc de sempre perquè, quan t'escolis entre la penombra de la lluna minvant, em llegeixis i potser moguis un pèl la fotografia que ens van fer aquell estiu o deixis la porta mig oberta perquè l'endemà al matí sàpiga que ja l'has rebut.

Fins aviat,

N.

Mitja hora de llum

Avui he volat. Sí, sí vo-lat. Em quedaven 7 minuts de la mitja hora de pausa i he sortit a fumar un cigarro accelerat, d'aquells que només encendre'ls ja notes que fan mal. Feia poca estona havia sortit el sol i el blau s'emmirallava als bassals. M'he recolzat a la paret, molt a prop del racó on m'assec sempre. És en un carreró que s'obre camí entre dos edificis gegants de parets taronjoses. No hi passa ningú, tret d'algun camió que carrega o descarrega i un vagabund que sempre es para a parlar amb algú que jo no puc veure. Doncs això, que avui no m'he assegut a les escaletes, m'he quedat dreta mirant la paret de davant meu, decorada amb enormes extractors de fum o algun estri per l'estil. I de sobte m'he trobat mirant enlaire, direcció la ratlla de blau que s'escola entre els dos gegants de totxana. I no sé com ha set, que cada vegada veia l'únic núvol de migdia un xic més a prop. I no ho entenia i he pensat "estic massa cansada". Però no era cansament, ni imaginacions meves, no. He estat uns moments perplexa comprovant que com més anava, més a la vora del núvol era. Fins que m'ha fet pessigolles al nas. I me l'he fregat amb la mà dreta i, ostres, el cigarro m'ha caigut i he mirat avall, avall, avall. Tota la ciutat, i potser més ciutats (que jo mai no he set bona per això de l'orientació) als peus.

Que com ha set? Doncs, doncs, com rajoles de xocolata, com molta llum de capvespre o una verdor infinita. Com el so de les onades una nit d'estiu, com la cançó que em fa recordar-te, com centenars de línies plenes de nous mots o un guitarrista omplint el carrer de melodies. Com... com un pa amb tomàquet o les teves abraçades, com que et somrigui un desconegut o l'aire que et frega les galtes mentre pedales.

I després? Després res. He recollit la colilla i he mirat al rellotge. Em quedaven dos minuts però he decidit entrar. 5578, un pip i s'ha obert la porta que tanca la mitja hora de llum.

L'embriaguesa dels sentits

Quan sento el teu alè que se m'apropa per darrera em poso tota jo de gallina i les papallones que diuen que hauria de tenir a l'estómac es converteixen en ferotges animals alats. "Tanca els ulls". La veu em frega suaument el pèl moixí de l'orella dreta mentre la humitat tan subtil dels teus dits em cobreix les parpelles. Amb l'altra mà, m'acostes una aroma, que m'esclata dins el nas. "... espígol?". I amb aquella mà impregnada d'una fragància màgica, em palpes la cara i em ressegueixes el coll i em descordes el primer botó de la brusa nova que augura bon temps. Jo em deixo seduir per l'espiral de sensacions, amb els ulls encara tancats, com m'ha agradat sempre. Entre suor d'espígol i fragància de cossos extasiats, et miro fixament, abans de deixar-me transportar a l'edèn dels sentits.

“No et moguis”. Un calfred em recorre la columna, i m'inclino endavant sense poder-ho evitar. M'abraces i et veig els ulls juganers que reposen a la meva espatlla. “En vols més?” em demanes com si no intuïssis la resposta a aquestes alçades. I els meus llavis llaminers confessen el què ja sabies mentre una gota em regalima panxa avall, i m'alegro del dia que vaig decidir guardar cupons durant setmanes per aconseguir el joc de glaçoneres d'últim disseny. I al cap d'unes hores, la mullena dels llençols es barreja amb el bassal que ha format el recipient de silicona a sobre de la tauleta de nit. I ens esquitxem com nens en un bassal de maig.

Sabem de sobres que no acabarem el menjador avui, però no ens molesta mantenir fins diumenge vinent el desgavell de mobles folrats amb papers de diari i la cinta adhesiva al voltant de marcs i endolls. Així que abans de treure l'embolcall de la brotxa i del corró, enfonsem les mans en aquell Magenta seducció que ens van assegurar de quedaria tan i tan bé amb la llum del migdia. Sense més preàmbuls, em traces una línia perfecta que neix entre els ulls i em divideix com en un exercici de simetria. Em pintes el nas, els llavis, travesses els ossos de la clavícula, els pits i el forat del melic. Alces el cap buscant un senyal d'aprovació, que et dirigeixo en forma de mirada magenta seducció, i em pintes finalment tota, de mil tonalitats que dansen al ritme que els marquem.

I de sobte et veig, dret al fons del passadís; per què mai no et sento quan arribes? Em somrius mentre col·loques amb delicadesa l'agulla que porta al paradís, que ens omple de vibracions. No puc estar-me'n, t'he d'abraçar, t'he d'agafar la mà i donar una volta abans de tornar-me a plantar davant de les teves ninetes juganeres. I fer que així, duts pel va i ve del vinil que ens vam endur de casa els teus pares, el passadís s'eixampli i ens permeti alternar passos esbojarrats amb l'abraçada que mai s'acaba. Quan comença a sonar aquella tan romàntica ens mirem i el riure ens fuig per sota el nas i per la boca i ho inunda tot i ja no podem mantenir més la postura i caiem pel terra i ens convenç prou i ens hi quedem. Noto el compàs fred de les rajoles contra els genolls.

Jo faig torrades, tu decores les vores del plat amb grills de mandarina. Em giro per llençar-te un petó, fas veure que l'atrapes al vol i te'l menges i te'n llepes els dits. Després, prepares un iogurt amb muesli. El camí de mel topa amb el bol nevat de iogurt, i mous la mà vigilant de no sortir de la línia imaginària que esbossa el meu nom. Acabada l'última lletra continues amb la mateixa precisió pel marbre, per la bosseta d'orenga, per dins de la pica, per la torradora, fins que t'atures sobre la mà sense anells que, immòbil, esperava l'avís de la torradora. El regalim m'unta el braç esquerre abans que m'aixafis la cullereta a la galta i l'arrosseguis fins que la ens dolçor envaeixi els llavis i les llengües.

(T'estimo)

Pols de magnesi

T’observo des d’un distància prudencial, barrejada entre caps de mirada bocabadada. El cos fort es fusiona amb una anella prou grossa per engolir-te. Mans i peus en ressegueixen la forma i amb embranzida el fas subratllar un recorregut circular, una vegada i una altra, una vegada i una altra.

El moviment m’enganya els sentits i et veig en un tot repetitiu i esfèric que no s’atura. El va i ve del cèrcol contra l’escenari t’abelleix i no puc parar de resseguir-te amb les ninetes. Un sol focus et fa emergir de la foscor i em porta més a prop teu. I ara ja em sembla que sóc jo qui dóna voltes, més i més de pressa, més i més de pressa.

D’un cop sec surto projectada enrere (el cèrcol encara fa giragonses a terra) i m’enlairo dibuixant un mortal esplèndid a l’aire i tu que em mires des del meu lloc entre el públic deixes escapar un parell d’espurnes dels ulls.

Segueixo giravoltant enrere i em ve una mica de vertigen. Espero que un trapezista enmig d’una gronxada estengui els braços com jo i em caci al vol. Llavors només seran les seves mans estrenyent-me els avantbraços i un núvol de pols de magnesi volant-me per sobre dels cabells. El món als peus, endavant i endarrere, endavant i endarrere.

Un núvol de sucre

S’imaginava un futur ple de llum, ple de colors. Una terra on tot era pau. L’aire era carregat de bones energies i la preocupació, inesborrable, es materialitzava a un altre ritme, més lent i més tènue.

S’imaginava uns anys plens de tranquil•litat, d’estar bé, de somriure per cada petita transformació de la naturalesa.

S’imaginava amb ell, ballant en una cuina de rajoles boniques.

Sobretot, s’imaginava l'olor d’espècies, de intensitat. Una olor feta de la barreja de les aromes més despullades.

No li feia falta imaginar res més, només un escenari envoltat de bons gestos, de tendresa i de pau. Creia en la profunditat dels instants més deliciosament perfumats i embolicats sempre amb un amor intens, que tot ho pot, que tot ho transforma.

S’adormia imaginant, perquè això l’omplia d’energia per assegurar-se un altre somni dolç.